Què significa ser dona negra on la desigualtat de gènere, la creixent pobresa, el desplaçament forçat, la discriminació i el racisme són la realitat del context colombià? “La identitat de les dones negres colombianes està definida pel fet de ser negres en una societat mestissa discriminatòria, pobres en una societat de classes i dones en una societat patriarcal, on es consideren els trets dels grups ètnics particulars, reconeixent que les comunitats negres no són homogènies sinó que tenen especificitats, element que permet parlar de dones negres en plural. L’articulació de totes aquestes categories es fonamental per definir el subjecte de dona negre” (Proceso de Comunidades Negras (PCN)).
Les dones negres a Colòmbia pateixen múltiples formes de violència. Tot i que, les xifres oficials de victimització no han tingut en compte un enfocament diferencial i per tan són in-exactes o inexistents […] el conflicte social i armat fa que aquestes violacions s’intensifiquin i que siguin més vulnerables de patir-les al ser desplaçades dels seus territoris. El Proceso de Comunidades Negras (PCN) (2008), relaciona el desplaçament forçat amb una estratègia d’ocupació i desterritorialització que condueix a un procés d’urbanització de la població afrocolombiana, comportant una re-definició de la identitat d’aquesta que trenca amb les seves formes col·lectives, generant un augment de la vulnerabilitat, la segregació i l’estigmatització. Val a dir que en aquest procés d’urbanització forçada la dona és re-victimitzada al convertir-se en persona non grata, ciutadanes de segona categoria i blanc fàcil per a l’explotació laboral i sexual.
El mateix Perea (2016) remarca que els principals delictes que es cometen en contra de les dones negres en contexts rurals responen a una lògica d’usurpació territorial causada pel model de desenvolupament econòmic neoliberal, en el que s’inscriu el pla de desenvolupament econòmic colombià. També fa referència, citant un informe sobre l’escalada de violència a Buenaventura, el segon port més important de Colòmbia, amb una majoria de població afrocolombiana, els fets victimitzants que afecten significativament a les dones en relació als homes, com un delicte contra la llibertat i la integritat sexual.
Si bé quantitativament, segons el Registro Único de Víctimas (RUV), la proporció de desplaçats homes i dones és similar (51 i 49%), qualitativament els efectes difereixen considerablement com a conseqüència de les iniquitats i injustícies pròpies de la discriminació, l’exclusió i la marginació històrica contra les dones. La victimització a la que (les dones afrocolombianes) estan sent subjectes en aquesta nova expressió de violència no respon única i exclusivament a les lògiques de guerra sinó que està impregnada dels constructes socials històrics. A més a més, la violència té una doble funció: buida els territoris dels seus pobladors ancestrals i els fa culpables, incrementant el racisme. Aquest plantejament de Lozano (2016) parteix de l’argument que es culpa a les pròpies víctimes quan es tracten les expressions violentes contra les dones com a part de la cultura de les comunitats negres, si bé qualsevol tipus de violència contra les dones respon al propòsit de desarticular les comunitats.
La terra és el principal mitjà de vida per a les dones rurals, sent l’accés a la mateixa un privilegi pels homes. Entre les conseqüències d’aquest fenomen, l’informe “Mujeres rurales, tierra y producción: propiedad, acceso y control de la tierra para las mujeres”, senyala la pèrdua d’autonomia i la feminització de la pobresa en l’àmbit rural. Aquest informe també identifica que tot i que el marc jurídic existent és cada vegada més sensible als interessos de les dones, s’evidencien un conjunt d’obstacles institucionals, socials i culturals que limiten el seu dret a la propietat i a l’ús i control de la terra, tot i que existeixi un reconeixement legal de que homes i dones són titulars en el dret a la terra. Per exemple, segons el Dane (2014), la participació ’homes residents productors jefes de família en territoris de grups ètnics són el 73.4% i el 26.6% dones, en territoris de comunitats negres són 41.985 homes i 15.499 dones. En moltes regions d’Amèrica llatina, la terra és posseïda col·lectivament i la distribució interna de les parcel·les està regida pels usos i costums tradicionals (Deere i León 2000:3).
Tenint en compte que per a les comunitats rurals la terra és el recurs més important a l’hora de fer realitat el seus drets econòmics, socials i culturals, inclòs el seu dret a l’alimentació, l’aigua, el treball i l’habitatge i que les comunitats rurals, si no tenen accés a la terra, no només no poden gaudir de molts d’aquests drets humans sinó que esdevé essencial per a la supervivència diària i el benestar d’aquestes comunitats (Amnistia internacional 2014), l’any 2011 la Llei 1448 de Víctimas y Restitución de tierras va crear un procediment legal per restituir i formalitzar la terra de les víctimes que han hagut d’abandonar forçadament la seva llar en data posterior a l’1 de gener del 1991. Aquest procés (molt complex i l´èxit del qual està en entredit) inclou restitucions individuals i col·lectives.
El poc detall en les xifres, la disparitat de dades i la falta d’un anàlisi complert de tot el procés de restitució fa que no es pugui fer un diagnòstic acurat de la situació actual de la restitució de terres.El que sí mostren les xifres de la URT (Unidad de Restitución de Tierras) és que dels 76.211 sol·licitants de restitució de terres a data del 1 de febrer del 2018, 2.384 són de membres de la comunitat afrocolombiana, sent la comunitat ètnica amb més sol·licituds. En el cas del gènere dels reclamants de propietats, la següent taula és il·lustrativa de la falta d’enfocament de gènere en la mateixa. El fet que segons aquestes xifres, de les 76.693 sol·licituds identificades, el 41% hagin estat presentades per dones no vol dir que finalment les terres siguin assignades al seu nom, sinó simplement que són elles les que han realitzat el tràmit de la sol·licitud formal.
També cal considerar que, segons la Fundació Forjando Futuros, només el 3.4 % de les sol·licituds s’han resolt a favor de les víctimes, de les quals hi ha 762 famílies afrocolombianes.
Tal i com demostren les poques dades que hi ha dels territoris col·lectius, i en concret de les comunitats afrocolombianes, les dones no tenen un accés efectiu a la terra, ja que els homes són, principalment, els “jefes” de família, i per tant són els qui gaudeixen del dret a la terra. És per això que l’atenció als temes de redistribució de la propietat és fonamental per a transformar les relacions de gènere i la subordinació de les dones als homes (Deere i León 2000:12), i aportar als processos d’apoderament de les dones.
Segons Meertens (2006), l’exercici dels drets a la terra per part de les dones que pertanyen a grups ètnics, entre aquests, les comunitats afrocolombianes, s’emmarca en dues tensions:
* la primera s’ubica en el significat de la terra, que per si sola amaga les connotacions culturals d’aquesta, per això es parla de territori, sent aquest la base per a l’exercici de l’autonomia política, jurídica, social i espiritual. En aquest sentit, el dret a la terra implica més que l’accés i control sobre un bé econòmic i abasta també dimensions polítiques, socials i culturals;
* i la segona és la tensió entre els drets individuals i els drets col·lectius: el dret de les dones a la propietat es desdobla en dues direccions: l’accés de forma equitativa a l’ús de fruit de la terra, sigui per herència o per pràctiques d’assignació o redistribució familiar, i la participació de les dones en la conservació i defensa dels territoris col·lectius. Aquestes tensions demostren la necessitat de diferenciar entre l’accés a la terra, on la titulació és individual, i l’accés al territori, on la titulació és col·lectiva, que sense ser excloents són processos que tenen significacions diferents, tot i que per la dona en ambdós casos implica una lluita per un accés efectiu i real de la terra.