La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 incorpora una sèrie de drets que, tal i com s’afirma a l’article nº 2 són universals, és a dir, “Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició”. Un dels drets reconeguts a la Declaració, en el seu article 17, és el dret a la propietat. En concret, l’articulat de l’article 17 diu:

“1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.”

Tot i que no s’explicita el dret a la terra com a un dret humà, el dret a la propietat (també de la terra) sí que queda explicitat. Però, podrien altres drets com, per exemple, el dret a l’alimentació o el dret a l’habitatge, desenvolupar-se i fer-se efectius sense assegurar prèviament el dret a la terra? L’experiència de segles de lluites pel reconeixement de la propietat de la terra que es cultiva per part de camperols, indígenes o poblacions afrodescendents ens diu que la terra és un element clau per a la supervivència física, social, cultural i econòmica de les persones i de les comunitats.

D’altra banda, la terra, i concretament, la seva propietat, la seva explotació o l’explotació dels recursos naturals existents en ella, el control i utilització d’aquests recursos, com es distribueix (especialment en el marc de conflictes i situacions de postconflicte), com i qui pot reclamar la terra,… són temes clau tant l’origen i desenvolupament del conflicte armat colombià, com en els processos de pau i en la transició cap a un situació de pau. De fet, en el marc dels acords de pau de l’Havana la terra, la restitució de la mateixa, ha estat un dels eixos principals de negociació.

La propietat de la terra, tal i com ja es feia esment a l’article 17, té un caràcter individual (el dret d’una persona a la propietat) i té, també, un caràcter col·lectiu. Caràcter col·lectiu que comparteixen, en el cas colombià, tant les comunitats indígenes (mitjançant la figura del resguardo) com les comunitats afrodescendents (amb la figura del títol col·lectiu que s’organitza mitjançant el Consells Comunitaris). Aquesta última figura, comença a tenir un paraigües legal amb la llei 70 de 1993 per la que es reconeix el caràcter econòmic, social, cultural, de model d’explotació de la terra així com el lligam entre identitat cultural de la comunitat afrodescendent i la terra. Tot i això, la propietat col·lectiva de la terra està molt limitada a determinades zones rurals del país i no contempla les zones urbanes.

Tot i que la legislació colombiana incorpora a la Constitució de 1991 el dret de les comunitats indígena i afrodescendent a la terra, així com també ho reconeixen diferents decrets lleis com són el decret llei 4633 (dirigit a la restitució de les terres a les comunitats indígenes) o el 4635 (que es centra en la restitució a la comunitat afrodescendent) existeix un buit real i denunciat per diferents entitats de defensa dels drets humans entre el dret reconegut i la seva efectivitat.

Els obstacles per a l’efectivitat del dret a la terra, en el marc de la població afrodescendent, se centren bàsicament en: la debilitat de l’Estat (la presència de l’Estat al territori colombià és molt desigual en funció de les zones), els processos de migració forçada de la població (degut a l’ús la violència o amenaces), la persistència de la violència i de la violació de drets humans de persones i comunitats que advoquen per la restitució de les seves terres, l’ocupació il·legal dels territoris, l’ús d’aquests territoris il·legalment ocupats per al cultius de palma o de plantes de coca, la importància geoestratègica de les terres per a projectes elèctrics o hidroelèctrics (els coneguts com a megaprojectes) i, encara que no s’acabaria aquí la llista, també s’ha de mencionar l’aparició d’interessos de la indústria extractivista (mineria tant legal com il·legal).

Tot i que al llarg dels anys, hi hagut intents de crear i promoure programes de reforma agrària i de formalitzar la propietat de la terra, ja que més de la meitat dels camperols i les camperoles no tenen títols legals de la terra que ocupen, situació agreujada per la falta d’un registre de terres complet i exacte (Amnistia Internacional 2014), aquests han quedat en la història com a simples intents de transformació.

De la mateixa manera sembla que pugui quedar el primer punt dels Acords de l’Havana sobre Reforma Rural Integral. Aquest punt intenta promoure una transformació del camp colombià mitjançant la distribució de 3 milions d’hectàrees i la formalització de 7 milions d’hectàrees de la terra i la millora de les condicions de vida dels habitants de les àrees rurals (reducció de la pobresa extrema i 12 plans nacionals).

Qualsevol intent de denunciar l’acumulació de la terra per despossessió, basada en “l’expropiació violenta dels productors directes de les seves condicions de producció” (Vega 2012) , sent característic de Colòmbia l’expropiació de terres i naturalesa, desencadena una violència tal que ha permès la continuació de la dinàmica de concentració de la propietat de la terra i el fracàs de qualsevol reforma agrària. Des de l’any 2008 fins a principis del 2017 han estat assassinats 72 reclamants de terres i en aquest temps de les 100.158 sol·licituds presentades a la Unidad de Restitución de Tierras únicament han estat restituïts 4.814 casos (el 5%) i s’han rebutjat 24.603. Cal ressaltar que el 57% dels victimaris – usurpadors de terres – eren paramilitars, segons reconeixen les 2.317 sentències dictades. Aquestes xifres ens demostren la magnitud del problema en l’accés a la terra i la defensa del territori.
En aquest sentit, el 6è informe sobre implementació de la resolució 1325 a Colòmbia destaca tres dèficits en l’accés a la terra en funció del gènere. Aquests dèficits, que són reptes pel govern colombià i per la societat civil colombiana, són:

• Que com a mínim el 50% de la terra entregada en funció de l’Acord a títol individual sigui entregada a les dones rurals
• Que cada membre de la parella tingui una còpia del títol de propietat de la terra
• Garantir a través de les polítiques públiques de subsidi, crèdit i formació la difusió dels instruments que permetin que les dones rurals coneguin els seus drets a
la terra.
• Implementar mesures orientades a resoldre els conflictes familiars relacionats amb la propietat