El que està succeint a Colòmbia té una història i jo tractaré de transmetre-la tal com l’entenc. La qüestió no va néixer ahir. La independència de Colòmbia va ser en realitat una guerra civil. Una guerra civil que es va prolongar durant tot el segle xix, molt semblant a la situació que vostès van viure a Espanya en què hi havia torns entre els partits conservadors i liberals, hi havia pronunciamientos, hi havia guerres civils. El nostre segle xix va ser molt semblant, perquè es vivia d’alguna manera el mateix problema: la independència no va significar una ruptura general, sinó una suspensió d’alguns nexes del sistema polític.

L’última gran guerra nostra, la guerra civil de final de segle: 1899-1902, es va anomenar la Guerra dels Mil Dies, en la qual els conservadors van triomfar enfront dels liberals i aquells van inaugurar un període de 30 anys, que es va anomenar l’hegemonia conservadora, que va ser realment una dictadura d’un partit sobre un altre. Les llibertats polítiques es van limitar al màxim, l’oposició pràcticament va quedar liquidada, i el Partit Liberal va quedar exclòs del poder fins al 1930. Una conjuntura favorable, un conjunt de circumstàncies, van afavorir que el Partit Liberal guanyés i va inaugurar, d’aquesta manera, un període d’importants reformes: reforma tributària, reforma fiscal, reforma en l’educació i, sobretot, reforma agrària, i també una reforma laboral important (es reconeixien els sindicats, la seva personalitat jurídica, etc.).

En aquest moment, 1930-1947, realment existeix un joc entre el Partit Liberal i el Partit Conservador. Existia la possibilitat d’exercir l’oposició, però aquesta possibilitat va tenir com a conseqüència el tancament de les possibilitats de desenvolupament de les reformes que s’estaven gestant, fins que aquestes van ser bloquejades l’any 1947 pel Partit Conservador.

Des de mitjan dels anys 40, el Partit Conservador inicia en contra del Partit Liberal (que era el que tenia el control del poder) un procés d’oposició bel·ligerant. Naixen en aquests anys dues tesis que han estat molt pernicioses per al país: una, la de la legítima defensa enfront dels abusos de poder i, l’altra, la de l’atemptat personal. Van ser tesis que esgrimia el Partit Conservador i que van servir de marc conceptual a l’organització de grups irregulars, armats, que buscaven paralitzar, en principi, la participació electoral del liberalisme i, després, descomptar la diferència dels vots matant l’opositor. Això els demostra les dificultats que hi ha des d’aquesta època per a l’exercici del poder i per a l’exercici de l’oposició.

Aquestes tesis es van convertir en fets a partir de l’assassinat del líder de l’oposició, l’any 1948, Jorge Eliecer Gaitán. Amb Gaitán es va dividir una ala majoritària del Partit Liberal, la qual estava sota l’influx de Gaitán. Gaitán va ser candidat a la presidència, va assumir-la i en aquest moment el van matar. El van assassinar a Bogotà. El seu assassinat va provocar una explosió d’ira popular, que es va anomenar el Bogotazo i que va assenyalar oficialment el que es va conèixer com el començament de la violència.

El Partit Conservador organitzà la seva gent, els chulavitas, grups irregulars, dirigits per la policia, que eren reclutats a les presons, a les zones conservadores i que eren seguidors incondicionals al règim conservador d’aquell moment. Va establir-se una mesura molt senzilla que va marcar l’inici de la violència radical: el Partit Liberal es va abstenir en les eleccions, però la cèdula de la ciutadania, que també era la cèdula electoral, portava marcat si havia votat o no a les eleccions. Com que el Partit Liberal es va abstenir perquè considerava que no existien garanties, qui tingués la cèdula sense segell d’haver votat era, naturalment, liberal, i era susceptible de ser liquidat. Així es van liquidar milers i milers de colombians.

Segons xifres acceptades per ambdós partits, 300.000 persones foren assassinades entre els anys 1948 i 1953. Jo vull fer una rapidíssima revisió sobre el que va succeir. Aquesta violència que comença l’any 1948 està precedida de dos fets importantíssims: un, l’any 1936 s’accepta, es decreta, una reforma agrària, que tenia una tesi molt simple: la terra era de qui la treballava. És el que després es va anomenar la funció social de la propietat. El que treballava la terra tenia dret a ser propietari. Aquesta reforma agrària que va distribuir predis, i que no va ser molt important, però que els va distribuir, va crear un moviment agrari per fer-la avançar. Però la reforma va ser suspesa el 1944 per pressions del Partit Conservador. I aquí comença a liquidar-se la reforma agrària. Aquell fet, la paràlisi del procés de distribució de terres, va ser el que va crear una condició general de violència, tant del Partit Conservador com del Partit Liberal. Aquest és un fet significatiu d’aquest període. És la gasolina de tota la violència.

Els grups organitzats pels conservadors, chulavitas, pájaros els van anomenar també en altres regions, eren grups irregulars que generalment estaven dirigits per cabdills locals, per terratinents o per polítics. A aquesta gent se la pagava amb la llibertat o amb terres quan sortien de les presons. Quan un grup determinat, una quadrilla, assassinava un grup liberal que posseïa terres, la terra que deixaven aquests liberals s’atorgaven als conservadors. És a dir, d’aquesta manera s’eliminaven vots (liberals), però el treball brut es pagava amb terres. Aquest va ser un mecanisme generalitzat en les zones de conflicte, i va donar lloc a canvis de colors polítics en zones amplíssimes. Els conservadors, els chulavitas, entraven i treien els liberals i els desplaçaven a altres regions i conservatitzaven la zona. Va succeir en molts llocs, al Tolima, al Valle, etc. Zones senceres a Santander, on entraven els conservadors i treien els liberals, i restava aquesta zona en mans dels conservadors. Amb aquestes estratègies es donava lloc a importants desplaçaments de població dins el país.

Els liberals, al seu torn, en aquests anys (anys 50), també van ser organitzats pel Partit Liberal. Es van organitzar en bandes de resistència liberal, que atacaven els conservadors. Aquestes bandes liberals eren protegides des del punt de vista polític, pels polítics liberals, pels comerciants, ramaders i terratinents liberals. De manera que es va iniciar una guerra entre grups irregulars, amb l’aquiescència, amb la neutralitat, de l’exèrcit i la policia. En aquest període la policia era més conservadora i l’exèrcit més liberal. A partir de la instauració del Front Nacional les coses canvien. Però en aquell moment, l’exèrcit es mantenia a les casernes mentre els camps s’incendiaven, s’omplien de sang i es destrossaven sistemàticament al Partit Liberal.

La resistència liberal va arribar a amenaçar el règim conservador d’una manera molt radical. En els Llanos Orientales, la zona oriental de Colòmbia, cap a l’Amazones i l’Orinoco, va ser la regió on els grups liberals es van assentar, i es van enfortir. Van arribar a crear un exèrcit, segons xifres més oficials o menys, de 10.000 homes. 10.000 homes que eren dirigits per camperols, per gent del poble, que tenien vincles amb el Partit Liberal.

El Partit Liberal els utilitzava per guanyar pressió política, però quan s’obrien investigacions de caràcter jurídic, el Partit Liberal deia: «no tenim res a veure amb ells, són bandolers, etc.». Tot i això, va ser un moviment social armat formidable. Pensin vostès que en aquell moment l’exèrcit devia tenir uns 20.000 o 25.000 homes i els camperols tenien 10.000 homes armats, i amenaçaven realment l’estabilitat del règim des del punt de vista militar.

Fou llavors quan va arribar al govern Rojas Pinilla i va fer un arbitratge, un arbitratge que va durar uns pocs anys, i que es va resoldre, com és lògic, amb un acord entre els dos partits: el Liberal i el Conservador s’alternarien en el poder. És l’alternança o Front Nacional, que tindrà el mateix caràcter que el que coneixeran vostès al final del segle XIX.

Aquest acord entre Partit Liberal i Conservador es va signar a Sitges i va durar 16 anys des del punt de vista constitucional, però en la pràctica aquest acord d’alternança política ha continuat, s’ha mantingut vigent. Des de l’any 1974 les diferències electorals marquen dos torns per al Partit Liberal i un torn per al Partit Conservador. Aquesta ha estat la freqüència amb la qual s’ha tornat la presidència dels dos partits.

Però l’important és que hi ha un monopoli del Govern i de l’oposició. És a dir, quan el Partit Liberal és al Govern, el Partit Conservador és a l’oposició. Però l’oposició al règim no existeix. L’oposició al règim dels dos partits és exclosa sistemàticament des del començament del Front Nacional.

Hi ha hagut molts intents de fer oposició al sistema. No oposició dins el sistema. L’oposició dins del sistema, és a dir, la que li fa el Partit Liberal al Conservador, o viceversa, és acceptada. Hi ha un cos jurídic que ho permet, hi ha unes institucions polítiques que ho permeten. Però quan l’oposició és al sistema en el seu conjunt, aquesta oposició és sistemàticament liquidada, físicament liquidada, assassinada. Liquidada políticament, cooptada o simplement i planera comprada mitjançant el sistema clientelista.

L’any 1960 sorgeix un grup d’oposició, el Moviment Revolucionari Liberal, l’MRL, que feia l’oposició al sistema d’alternança Partit Liberal – Partit Conservador. Aquest moviment fa ser a poc a poc cooptat pel Partit Liberal, i l’oposició va quedar liquidada.

Després sorgirà el Front Unit de Camilo Torres, el mossèn guerriller. Finalment, aquest moviment social desapareix. Queda la guerrilla. Entre altres coses, tenia alguna relació aquest moviment amb l’MRL. De l’MRL van sorgir alguns dels quadres que dirigiran la guerrilla. Després està l’ANAPO que era un moviment que estava darrere del general Rojas Pinilla, l’autor del cop de l’arbitratge, que sense ser un moviment d’oposició radical era un moviment d’oposició al sistema. També va ser liquidat, li van robar les eleccions i va ser, a poc a poc, desmuntat. L’ANAPO dóna lloc a l’M-19, un moviment que també està en armes durant una època, i que després les entrega.

Pel costat més radical estan els diversos intents que ha realitzat el Partit Comunista de legalitzar l’oposició. Aquest Partit es manté com un grup tradicional minoritari, marginal, sense poder articular-se nacionalment, no pot articular nacionalment ni la seva força sindical ni la seva força camperola, perquè immediatament, quan això es comença a aconseguir, és assenyalat com un partit que està vinculat a la subversió i, per tant, comencen a colpejar-lo i liquidar-lo.

L’últim intent d’aquesta història de l’oposició va ser el que es va anomenar com a Unió Patriòtica (UP). La Unió Patriòtica va ser un moviment polític, nascut de l’intent de pau de Belisario Betancur, en els anys 80, que tenia una lògica molt, molt clara: que el Moviment Guerriller que anava creixent, fos traslladant-se cap a una oposició civil, és a dir, que deixaran progressivament les armes i el que existia com a força armada es convertís en una oposició legal i civil. Aquell moviment, la UP, va ser liquidat físicament en la seva totalitat. 3.000 persones assassinades davant de nosaltres. Sense que ningú protestés. Per aquells fets no hi ha ni un sol empresonat.

La història de l’oposició ens condueix a veure que aquesta oposició legal ha anat traslladant-se cap a l’oposició armada. L’oposició civil ha estat substituïda per una oposició armada.

El problema de la lluita per la terra està en el centre de l’organització i de la gestació del moviment armat d’oposició. Està la lluita de l’indi per la terra, està també la dels camperols (que sorgeix com a moviment social l’any 1936 amb la llei de reforma agrària i la funció social de la propietat). La terra és de qui la treballa, no de qui la té. Abans, la Corona havia distribuït mercè i, per tant, els títols de propietats els distribuïa la Corona i no era un títol basat en el treball, com comença a succeir l’any 1936. Quan es desconeix aquesta funció social o es debilita l’any 1944, comença el moviment a adquirir força, i l’eix central d’aquest moviment indígena va ser a la zona entre Tolima i el Cauca.

És el moviment de l’indi Manuel Quintín Lame. És un camí que van recórrer els grups irregulars des dels anys 20. I va ser l’única oposició armada i real que va tenir el règim conservador. Des que va acabar la guerra, del 1902 fins al 1930, va ser l’única oposició que hi va haver dins el país.

[…] Manuel Marulanda, el cap de les FARC, era fill, nebot, de líders polítics, camperols, liberals, que eren perseguits pel Partit Conservador l’any 1948. Marulanda era un noi de 16, 18 anys, que en aquella època deixa casa seva, deixa el comerç i se’n va a la muntanya amb tots els nois de la seva generació. Com tots els seus cosins, germans, etc., com tots els liberals de la zona. Tracta de defensar-se del Partit Conservador i dels chulavitas. I s’assenta en aquella zona, entre Tolima i el Cauca. L’any 1953, el Partit Liberal, amb el cop de Rojas Pinilla, entrega no només les guerrilles del Llano, sinó que també entrega les formes de resistència que tenien altres regions, fonamentalment al Tolima.

Llavors, els que estaven barallant-se a favor del Partit Liberal es tornen polítics. Hi ha un petit, reduït nucli que no entrega les armes. Era més d’esquerra. Anava acompanyant Maria Cano. Anaven acompanyant els socialistes, o més aviat estaven influenciats pels comunistes.

En aquest context s’ha de ressaltar un fet fonamental: les armes d’aquests moviments liberals eren del capità del grup, i això originava molts problemes, baralles, divisions dins dels grups liberals i conservadors. Marulanda, per pura intuïció militar (res tenia a veure amb el concepte de propietat col·lectiva dels comunistes), diu: «els fusells no són de les persones, són del moviment». Jo crec que aquest canvi li permet a Marulanda resistir amb eficàcia la guerra: l’afrontament amb el Partit Conservador primer i, després, amb l’exèrcit i la policia. Per què? Perquè va creant-se un moviment, que no és personalista, un moviment que té banderes polítiques permanents, i que té una gran possibilitat i uns grans recursos, des del punt de vista militar. Jo sempre he cregut i he sostingut que aquesta ha estat la clau dels triomfs de Marulanda enfront (en comparació) de les guerrilles que finalment van ser derrotades per l’exèrcit i la policia.

Quan el Partit Liberal entrega la gent del Llano, quan el Partit Liberal obliga els seus seguidors a entregar les armes, i Marulanda no ho fa; els que van entregar les armes, els liberals, van començar a ser organitzats pel règim que ja era del Front Nacional, com a grups armats contra Marulanda, contra la gent que no ha entregat les armes. Va ser una divisió important, va ser una divisió que va anar progressivament arraconant Marulanda a unes determinades zones. Però jo vull fer-los notar que sempre a Colòmbia l’entrega d’armes condueix a aquest mateix punt. És a dir, es divideix el Moviment Armat, i després el grup que no entrega les armes és hostilitzat pels que sí que les van entregar. Això es va veure en aquell moment. Gairebé tots els comandants de les guerrilles del Llano, que van entregar les armes als anys 50 van ser assassinats pels seus propis companys, organitzats i finançats, i dirigits per l’exèrcit i la policia. Aquesta ha estat una altra constant. Una altra constant que és germana de la impossibilitat que l’oposició germini i es desenvolupi. Són com fets germans, un políticament i l’altre militarment.

Marulanda es refugia en els erms, després d’aquests fets, després que comencen a matar la seva gent, i es trasllada de zona. Uns es queden a Tolima, altres se’n van cap a Cundinamarca i al Cauca, i funden allà moviments d’autodefensa: les repúbliques independents. El de repúbliques independents és un concepte pres de Catalunya. I aquest terme va ser utilitzat per un dels caps conservadors que va signar l’acord l’any 1953 a Sitges. Aquesta història té els seus vincles amb la història d’Espanya, perquè es tractava d’assenyalar una zona com a independentista, com una zona vermella, en els mateixos termes que es va assenyalar a la Catalunya dels anys 30, dels anys de la Guerra Civil.

Rojas Pinilla volia en aquests moments congraciar-se amb els Estats Units, per aconseguir suport, i li declaren la guerra a aquestes zones independents. Després, el Front Nacional reforçarà aquests atacs per tractar de liquidar aquests focus de resistència, que són focus de resistència d’autodefensa. Els camperols volien tenir un autogovern regional, però que no anava més enllà. No estaven buscant la presa del poder. No estaven buscant acabar amb el sistema. Estaven simplement resistint dins d’algunes zones, encara que el Partit Comunista, i la gent que va començar a arribar de Cuba, entrenada militarment, tinguessin aspiracions a la presa de poder i estiguessin inspirats en tota aquesta doctrina del comunisme de la postguerra. Però la realitat real, si em permeten aquesta expressió, és que aquests grups eren grups d’autodefensa. Eren grups que s’anaven marginant de la vida política i de la vida econòmica, perquè eren exclosos pel sistema.

Es va començar a veure que era beneficiós no només per als camperols sinó també per a la mateixa guerrilla el fet que es produís coca, que els camperols tinguessin els seu diner, que fossin perseguits per aquest fet també per les autoritats de l’Estat. […] Veuen (els guerrillers) que hi ha una gran oportunitat de fer el que han fet sempre, el que la guerrilla ha fet sempre per sobreviure, el que nosaltres anomenem com el boleteo, i simplement extorsiona: vostè em dóna plata o li mato el ramat, vostè em dóna plata o el segresto. Aquesta extorsió de diner comença a donar-se a unes grans dimensions en les zones de producció de coca. Perquè hi ha rics, perquè els rics, els que participen en el tràfic de la droga, inverteixen en la zona, inverteixen en el comerç, inverteixen en el transport. Hi ha una formació important de capital, que la guerrilla utilitza per extorsionar els empresaris, i aconseguir diner per fer la guerra. Llavors, la coca resol un problema als camperols, però també ajuda a resoldre un problema a la guerrilla.

Aquesta és la relació que existeix entre uns i altres. Jo he anat, com alguns saben, a les zones de colonització, i he vist que en realitat els vincles de la guerrilla amb el narcotràfic són, fonamentalment, aquests que els estic tractant de comentar. És a dir, que la guerrilla ho fa per extorsionar els narcotraficants, de vegades també els camperols. També la guerrilla cobra impostos als camperols. Però recordin vostès que durant molts anys, la guerrilla va viure dels camperols. La guerrilla no els cobrava diners però sí que els exigia col·laboracions de diferents tipus: portar-li mercat, iuca, plàtans, patates, drogues.

De manera que si els camperols s’enriquien una mica, no van tenir dubtes de donar plata a la guerrilla, per aquesta via del gramaje. Són col·laboracions forçades o voluntàries dels camperols cap a la guerrilla. Això els va crear un enorme capital, que va redundar en la guerrilla, en una gran capacitat militar. Però darrere d’aquest problema d’acumulació de capital, darrere d’aquesta força que li dóna el narcotràfic a la guerrilla, el que hi ha és un enorme problema social, un problema social que ve augmentat, que s’ha anat gestant, que continua viu, a pesar del narcotràfic.

És el problema de la terra, és el problema de la persecució política, és el problema de la violència, és el problema de l’exclusió econòmica i política potenciada i portada a terme per un sector del país, que té el control polític i econòmic.

Jo els resumiria també la història de l’altre grup. D’alguna manera l’ELN neix vinculat a Cuba, neix vinculat al moviment dels liberals, neix vinculat a la lluita dels obrers petroliers, a la zona central del país. Finalment, la història, amb algunes diferències, és més o menys aquesta. És una història d’exclusions i d’organització enfront d’aquestes exclusions. Ara, cap on anem? Una última reflexió: cap on anem? Jo crec que les converses de pau, que s’han iniciat, no amb aquest govern, sinó que ja porten diversos governs intentant la negociació de la lluita armada, haurà de conduir avui dia a un plantejament molt senzill: és la negociació del sistema polític. No es negociarà que la guerrilla estigui dins del sistema actual, és a dir que s’hi integri, el que es negocia és el sistema. Aquesta és una diferència molt gran en relació amb tots els anteriors processos. Ara no es negocia la reinserció o no. Si s’entreguen les armes a canvi que deixin arribar al Parlament a una o dues persones. A canvi d’una reforma agrària que sempre els neguen, a canvi d’uns llocs de treball en la burocràcia pública. Això és el que va succeir amb l’M-19, però aquesta història no es tornarà a repetir.

El que s’està plantejant en la taula de negociacions, el que s’està plantejant és la negociació del sistema polític. I què és el que s’està negociant precisament d’aquest sistema polític? És precisament aquesta clàusula d’exclusió política i econòmica del país. S’està negociant un nou sistema polític que permeti la inclusió de tot el món i que naturalment aquí està el problema, perquè el nostre sistema és un sistema d’un estat patrimonial que utilitza l’estat com una eina econòmica, d’una economia molt particular, l’economia heretada d’Espanya, una economia que es manté viva. És una economia rapaç, una economia que acumula rapacitat […]. No crea més valor. […]. Això és el que fa d’aquesta economia una economia excloent. Així s’origina l’atur, la colonització i, en certa mesura, el narcotràfic.

Aquest narcotràfic per què arrela a Colòmbia? M’imagino que vostès s’hauran fet aquesta pregunta moltes vegades. Per què el narcotràfic arriba a Colòmbia, independentment de les condicions naturals per a la coca, independentment de la conformació selvàtica d’una part del país, independentment de la fam de la gent. Jo crec que la coca arriba perquè les autoritats són fàcilment corruptibles, perquè hi ha possibilitats de suborn, perquè hi ha possibilitats de dirigir l’Estat a favor dels interessos econòmics. Perquè és un estat patrimonial, al servei d’una economia rapaç. I, fonamentalment, perquè no hi ha oposició que denunciï. No hi ha una oposició que controli, no hi ha oposició que reguli la vida social i política.

És aquí on està el secret de la nostra tragèdia. Això justament és el que està sobre la taula de negociacions i el que presenta la major dificultat en la taula de negociació. Perquè aquestes forces que han estat privilegiades amb això, entre les quals la principal ha estat, naturalment, l’exèrcit, que consumeix el 5% del PIB, i més de la meitat del pressupost nacional, que és l’única que té fur per fer i desfer, tant militarment com jurídica com econòmica, aquest és un grup privilegiat que naturalment manté la guerra, manté la guerra perquè és la font del seu poder, és la font del seu poder polític i econòmic.

Els primers problemes de violència sorgeixen arran de l’organització d’aquests grups de chulavitas i de pájaros. Aquests grups mantenen un paral·lelisme permanent al de les forces militars. Sempre la força militar està present en la baralla, però qui alimenta la lluita, i la resistència del camperol, i la resistència de la guerrilla, són aquests grups irregulars. L’exèrcit es manté d’alguna manera fora de la baralla, mantenint la baralla dins d’uns marges definits, però qui està dins i alimenta la lluita són aquests grups irregulars.

Són grups irregulars que es paguen amb favors polítics, i es paguen amb favors econòmics com la terra, d’això viuen. Han estat aquests grups irregulars els que mantenen també a ratlla l’oposició. L’oposició no l’ha mort, ni l’ha liquidat l’exèrcit, la policia. No són afusellaments a la plaça pública. Són execucions extrajudicials, sistemàtiques, fetes per aquest tipus de grups.

Com es financen? Com funcionen? Permetin que abans faci una anotació. Sempre en les zones on hi ha presència guerrillera, en la perifèria d’aquestes zones, sempre hi ha grups irregulars, finançats fonamentalment per terratinents, comerciants, per transportadors i per empreses petrolieres o empreses elèctriques. Això ha estat més o menys tradicional. Però l’Estat sempre ha jugat amb una ambigüitat. Els dóna suport i no es compromet. Sempre. Fins i tot ha trobat fórmules per fer d’aquesta ambigüitat una institució, que són justament les fórmules d’una organització autodefensiva dels camperols. En algun moment alguns de vostès hauran sentit parlar de les Convivir, en els anys 90. Però existeixen també formes d’autodefensa anteriors, legalment acceptades i legalment constituïdes. És a dir, als camperols se’ls permet tenir armes, i organitzar-se contra la guerrilla, com una forma d’autodefensa. Naturalment que sota aquesta fórmula han anat creixent i desenvolupant-se també altres formes, el que avui coneixem com el paramilitarisme.

Aquest paramilitarisme modern, nou, contemporani, té no només aquest fonament històric, i aquest reconeixement legal, sinó que també té una altra història. I aquí hi ha dues històries importants, una: la del narcotràfic, molts dels líders de les autodefenses d’avui dia , dels paramilitars, són antics o encara avui narcotraficants, que tenen una baralla amb la guerrilla. I, d’on surt aquesta baralla? Neix, en primer lloc, de l’extorsió que la guerrilla els fa i de l’extorsió a les activitats del narcotràfic. I, en segon lloc, perquè la guerrilla va segrestar els narcotraficants, i va guanyar-se amb aquests segrests grans quantitats de diners i van limitar, digue-m’ho així, l’acumulació dels narcotraficants. I neix també perquè els narcotraficants inverteixen en les zones de cultiu grans capitals i també inverteixen en hisendes ramaderes. Hi ha un fort conflicte entre el narcotràfic i la guerrilla. El sistema utilitza aquest conflicte, legitima l’activitat dels paramilitars, finançant-la i protegint-la, per la via de la impunitat, per la via de l’ensinistrament i de la intel·ligència. L’exèrcit o sectors de l’exèrcit ajuden els grups paramilitars, els protegeixen jurídicament, els mobilitzen i, finalment, són grups que obeeixen als interessos estratègics de l’exèrcit, així com als interessos immediats dels finançats. O sigui, dels narcotraficants, dels ramaders, dels comerciants.

A vegades em deien: «els paramilitars són fills de la guerrilla, perquè la guerrilla ha abusat molt. Ha estat molt arbitrària, ha mort, ha assassinat, etc., etc., i nosaltres ens hem de defendre». Els empresaris diuen: «abans pagàvem la guerrilla, ara paguem els paramilitars que ens defenen». I llavors jo els preguntava: «Bé, i quin és l’avantatge de pagar els paramilitars i no els guerrillers?», «–Ah, és que els paramilitars ens obeeixen, i en canvi la guerrilla no». I això és natural, perquè la lògica d’aquest finançament és que els paramilitars facin no només el treball brut, sinó el treball que necessiten els hisendats com, per exemple, acabar amb els sindicats, acabar amb els camperols que envaeixen les terres, acabar amb els que tenen més salaris, acabar amb la gent que protesta. I això ho fan en cinc minuts. No necessiten anar als tribunals laborals ni cridar els jutges. Criden els paramilitars. Els paramilitars arriben i maten la gent en cinc minuts i s’ha acabat el problema.

Aquest és l’avantatge econòmic. Com vostès veuen molt vinculat a tota l’economia rapaç […] Els paramilitars tenen també un fonament social. Tenen forces socials que els donen suport, tenen el suport de ramaders, de comerciants, de militars. Aquests grups tenen un suport polític i social. Si vostès veuen les estadístiques, per exemple, de violació dels drets humans, veuran que la violació dels drets humans de l’exèrcit ha anat disminuint. Diguem que del 30% ha passat al 3% o 4%, mentre que les atribuïdes als paramilitars ha anat pujant, de forma paral·lela. Això què significa? Significa que, de fet, els paramilitars fan ara tot el treball brut que abans realitzaven els militars, i que els comportava problemes no només davant l’opinió pública i davant el país, sinó davant els Estats Units. D’alguna manera, els paramilitars són el braç armat de l’exèrcit. Perquè l’exèrcit, tot i el que digui la premsa i el que hem vist últimament, és un exèrcit ineficaç. És un exèrcit ineficaç perquè és summament corrupte. I només pot ser eficaç fent operacions de neteja, o fent massacres, o fent aquest tipus de bestialitats que vostès han conegut dels paramilitars. Jo he vist en repetidíssimes ocasions que l’exèrcit entra en una zona, on està la guerrilla, i la guerrilla se’n va i l’exèrcit es queda. Però l’exèrcit no aguanta en aquestes posicions més d’un any o dos. Després, l’exèrcit se’n va i la guerrilla torna. I a això han estat jugant durant molts anys.

Però, quina és la lògica del paramilitarisme? La lògica del paramilitarisme és que entra i massacra. Llavors, els camperols, fugen, se’n van. I es dóna una operació de transvasament de gent: gent nova fidel als paramilitars ocupen les terres dels camperols que han fugit i en zones que la guerrilla havia ocupat anteriorment, de manera que els paramilitars es poden quedar en aquestes zones. I poden estar tranquils perquè és una zona on arriba gent nova, que els és fidel i que està organitzada en funció dels interessos dels paramilitars i dels interessos de l’exèrcit.

Fins quan pot resistir això? És la pregunta que ens hem de fer, perquè de totes maneres els camperols nouvinguts demanen. Els camperols, en una situació econòmica com la que està vivint el país comencen a demanar, a demanar un salari, a demanar terra, a demanar crèdit. La pregunta és: amb què poden respondre els paramilitars? Els paramilitars han entrat en moltes regions, però fins quan es poden mantenir sense que l’Estat, d’alguna manera, entri a auxiliar-los? Sense que l’Estat intervingui per donar-los crèdits, i legalitzar-los les terres, i fer el que els camperols demanen. I, per tant, l’Estat legitimi les ocupacions, de fet, que han estat promogudes pels paramilitars.

De totes maneres, la situació que estem vivint avui dia a Colòmbia, respecte al paramilitarisme, és que a poc a poc l’establishment (les persones que s’instal·len en uns paratges abans dominats per la guerrilla) ha vist que l’Exèrcit no li respon, però els paramilitars sí. En diversos sentits: que els obeeixen, que són més eficaços per treure la gent de determinades regions, han acabat amb el sindicalisme, han acabat amb les pretensions de la gent, amb les demandes, etc., i per tant «mantenen la guerrilla a ratlla».

Els paramilitars han mostrat certa eficàcia. Per tant, l’establishment està mirant cap a allà. Està mirant cap als paramilitars. Per la força que té la guerrilla, per la debilitat que té l’exèrcit. A mi no em cap cap dubte que hi haurà, a les pròximes eleccions, un candidat vinculat a formes de paramilitarisme. Que serà un candidat amb un suport d’un gran sector de l’establishment. Em sembla que aquesta és la gran amenaça política per al procés de pau, perquè d’alguna manera l’existència i el desenvolupament dels paramilitars posa en perill la taula de negociacions, i posa en perill tot el procés. Existeix un gran sector esperançat en què els paramilitars ens portin a la guerra per justificar d’alguna manera la intervenció nord-americana.

Per què s’ignora l’ELN en aquesta negociació amb la guerrilla? Aquest és un gran interrogant. Per què el Govern comet aquesta bestiesa? Pot tenir diverses explicacions. La vella: divideix i venceràs. Primer arreglem el problema amb les FARC i deixem l’ELN fora del procés. Deixe-m’ho en mans dels paramilitars. D’aquesta manera li treuen forces a la negociació. A la negociació global.

Jo crec que l’altra explicació, que em sembla més infantil, és que l’ELN havia començat d’alguna manera les negociacions amb el Govern anterior, i aquest Govern vol mantenir el monopoli complet de la negociació. Qui porta el pes de la negociació és el Partit Conservador i ni tan sols el Partit Conservador, sinó els amics del president. D’aquesta manera també es presenta una política d’exclusió per mantenir el monopoli del Partit Conservador. Però aquesta estratègia condueix a un enrariment del clima molt perillós. La negociació s’està tornant molt delicada, per aquest clima creat pels segrests que ha portat a terme l’ELN i per les seves accions desesperades ha aconseguit, d’alguna manera, apuntalar el poder de Castaño, del paramilitarisme. Ha creat, diguem, un corrent a favor de Castaño. I això dificulta les negociacions. I el Govern no pot ser aliè a aquest fet.

Ara, es dóna una altra cosa també, un dels problemes més seriosos per a l’establishment: el segrest. El segrest des del punt de vista de la guerrilla és una forma de finançament. És absolutament estúpid demanar-li a un grup il·legal una forma de finançament legal. Per tant, ells continuaran segrestant. Però els segrests tenen dos aspectes: un, el del finançament, i l’altre, l’efecte sobre els empresaris.

L’única manifestació de guerra que els empresaris i els rics senten és el segrest. Si segresten 60 soldats en una zona de colonització, això no els importa, però si segresten un germà sí. No només el segrest té una funció econòmica, sinó també és una sinistra manera de recordar la guerra. Jo estic absolutament segur, i no estic fent cap defensa del segrest, que si el segrest no els afectés a ells, les possibilitats de negociació serien menors. Perquè el segrest és una cosa que d’alguna manera fa mal. És un crim monstruós, també. Però l’establishment està buscant un boc expiatori per carregar-li el problema del segrest. Com no se li pot carregar a les FARC, perquè si ho fan es fa inviable la taula de negociació, se li carrega a l’ELN, que ha realitzat accions confuses i que generen un rebuig massiu. I això s’ha encaixat dins una estratègia de marginació de l’ELN, de descompondre’l militarment i política. Jo crec que aquesta estratègia s’està donant encara que no sigui molt conscient. Jo dic que no crec que siguin tan intel·ligents els amics de Pastrana com per pensar en aquestes coses, d’una manera, digue’m-ne que calculada.