1516 – 1917
Palestina és incorporada a l’Estat Otomà i administrada des de Constantinoble.

1873
Els primers immigrants jueus europeus, sionistes, comencen a arribar a Palestina. El sionisme és un moviment polític internacional que defensa la creació d’una pàtria per al poble jueu a Eretz Yisrael (“Terra d’Israel”).

1876
El primer parlament otomà es va reunir a Constantinoble, i ja en aquest parlament eren presents els primers diputats palestins elegits per Jerusalem.

1896
Theodore Hertz, fundador del moviment sionista, escriu a Der Judenstaat (“L’Estat jueu”) que “la idea és la restauració de l’Estat Jueu” i esmenta a Palestina i Argentina com a possibles llocs per establir-se.

1897
Primer Congrés sionista amb la finalitat de “crear per al poble jueu una llar a Palestina emparat per la llei”. Establiment de l’Organització Mundial sionista.

Declaració Balfour

1917

  • 2 novembre – El secretari d’Exteriors britànic, Sir James Balfour, declara que el Regne Unit és favorable als plans sionistes de creació d’una llar nacional jueva a Palestina.
  • Desembre – Després de la Primera Guerra Mundial el Regne Unit va conquerir la regió de Palestina, que va pertànyer prèviament a l’Imperi Otomà, i va començar a governar Palestina com una força ocupant en la forma d’un govern militar. Tot i que Gran Bretanya administrava aquests territoris de facto des de 1917, el mandat va entrar en vigor l’any 1920. Període del mandat britànic: 1920-1948.

Inici del mandat britànic a Palestina

1920
Centenars de jueus, recolzant-se en la Declaració Balfour, inicien una immigració a gran escala d’Europa a Palestina, generant protestes antijueves per part dels palestins.

1931
Sorgeix el primer grup terrorista, l’Irgun. Aquesta força paramilitar sionista tenia com a objectiu accelerar la creació de l’Estat d’Israel a través de l’ús de la força, i expulsar i massacrar els pobles palestins que rebutjaven vendre les seves terres als sionistes.

1939
Comença la Segona Guerra Mundial. Palestina ha rebut aproximadament 232.000 immigrants jueus. Augmenten les tensions.

1942
L’Agència Jueva fa públic el Programa de Biltmore, l’objectiu del qual és la creació d’un Estat jueu a Palestina.

1945
Fi de la Segona Guerra Mundial.

El Pla de Partició

1947, 29 novembre
L’Assemblea General va constituir la Comissió Especial de les Nacions Unides per Palestina (UNSCOP), integrada per 11 Estats Membres. D’acord amb la Resolució 181 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides es disposava la creació d’un Estat àrab i un altre jueu a Palestina, amb estatut especial per a la ciutat de Jerusalem, com una entitat separada sota la responsabilitat de les Nacions Unides. A través de la mateixa Resolució es va aprovar la terminació del mandat britànic i la retirada progressiva del seu exèrcit. No obstant això, la resolució no va poder ser aplicada a causa de les constants hostilitats per part de tots els actors enfrontats.

Primera guerra àrab – israeliana (1948 – 1949)

1948

  • Març – El “Pla Dalet”, o el Pla D, va ser adoptat per l’alt comandament de la Haganá (organització paramilitar d’autodefensa jueva durant l’època del mandat britànic de Palestina, que després es va convertir en l’exèrcit de defensa d’Israel). Aquest Pla descrivia les seves operacions de la següent manera: “destruir tots els pobles i sobretot els més difícils de controlar. En cas d’haver-hi resistència, les forces armades havien d’eliminar-la i la població havia de ser expulsada de les fronteres de l’Estat”. L’objectiu era ocupar tant territori com fos possible del Mandat de Palestina i l’eliminació de la majoria dels barris urbans i els pobles palestins del futur i cobejat Estat jueu. 531 pobles van ser destruïts i 11 barriades urbanes buidades. L’expulsió massiva va anar acompanyada de massacres, violacions, i empresonament d’homes en camps de treball.
  • 17 abril – El Consell de Seguretat va demanar que cessessin totes les activitats militars i paramilitars a Palestina.
  • 23 abril – Va establir la Comissió de la Treva perquè propiciés la concertació d’una cessació del foc i la supervisés.
  • 14 maig – El Regne Unit va renunciar al seu mandat sobre Palestina i va retirar les seves forces. Aquell mateix dia, l’Organisme Jueu va proclamar la creació de l’Estat d’Israel. Immediatament es van intensificar les violentes hostilitats entre les comunitats àrab i jueva. Entre el maig i el gener de 1949 els àrabs de Palestina i els estats àrabs de la regió (Egipte, Síria, Transjordània, Líban, Iraq, amb el suport de l’Aràbia Saudita i el Iemen) es van enfrontar a l’Estat d’Israel. Com a conseqüència d’això, al voltant de 750.000 àrabs palestins van perdre les seves llars convertint-se en refugiats.
  • 11 desembre – L’Assemblea General va aprovar la Resolució 194, que esbossava la manera de resoldre el conflicte palestí.

1949

  • Gener– La guerra àrab-israeliana, la primera d’una sèrie, va culminar en un armistici el 1949, que va tenir com a conseqüència l’ampliació del territori d’Israel i de Transjordània (que es va annexionar Cisjordània). Egipte per la seva banda es va quedar amb la Franja de Gaza.
  • 11 maig– Israel es va convertir en Estat Membre de les Nacions Unides.
  • 12 agost – Va ser aprovat el IV Acord de Ginebra relatiu a la protecció deguda a les persones civils en temps de guerra. Aquest Conveni prohibeix el trasllat forçat dels habitants d’un territori ocupat i la ubicació en aquest territori de la població civil de la potència ocupant. Així mateix, especifica el tracte de les persones protegides d’un territori ocupat, així com dels detinguts, a més de prohibir la imposició de càstigs col lectius.
  • 8 desembre– Les Nacions Unides estableixen l’Organisme d’Obres Públiques i Socors de l’ONU per als Refugiats de Palestina (OOPS). Aquest organisme ha prestat serveis socials, educatius, de salut i socors als refugiats palestins.

Guerra del Canal de Suez

1956, 29 octubre
Esclata el conflicte, data en què Israel va emprendre operacions militars contra Egipte. Egipte havia nacionalitzat el Canal de Suez el juliol d’aquell mateix any. La crisi va finalitzar amb una cessació del foc, que havia estat demanada per l’Assemblea General. La FENU-I es va retirar el maig de 1967.

1964
Va ser creada al Caire (Egipte) l’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP), l’objectiu de la qual era crear un grup que s’erigís govern dels refugiats palestins a la Guerra àrab-israeliana de 1948. Hmad Al-Shukairi és elegit com el President del Comitè.
La guerra dels sis dies (1967) i l’ocupació israeliana de Cisjordània i de la Franja de Gaza

1967

  • Juny – Novament van esclatar hostilitats entre Israel i Egipte, Jordània i Síria. Israel va ocupar el Golan sirià, la península del Sinaí egípcia i els territoris palestins de Cisjordània i Gaza. Amb l’ocupació d’aquests últims Israel s’apoderava de la totalitat del territori de la Palestina del Mandat, però no els annexionaria davant la impossibilitat d’expulsar la seva població àrab i per evitar incrementar el nombre d’àrabs amb ciutadania israeliana.
  • 14 juny– El Consell de Seguretat va aprovar la Resolució 237 que instava Israel a garantir la protecció, el benestar i la seguretat dels habitants de les zones on s’havien dut a terme les operacions militars i que es donessin facilitats a les persones desplaçades per aconseguir el seu retorn. Així mateix es demanava respectar l’aplicabilitat del “Quart Conveni de Ginebra” relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra, del 12 d’agost de 1949.
  • 22 novembre – El Consell de Seguretat va aprovar la Resolució 242 en la qual seia els principis per aconseguir una solució pacífica per al conflicte a l’Orient Mitjà. En la resolució es disposava que per a l’establiment d’una pau justa i duradora seria necessària la retirada de les forces armades israelianes dels territoris ocupats i l’eliminació de la situació de bel·ligerància o al·legacions de la seva existència i respecte i reconeixement a la sobirania, integritat territorial i independència política de tots els Estats de la zona.

1968
L’Assemblea General va establir un Comitè Especial per a investigar les pràctiques israelianes que afectin els drets humans del poble palestí. El Govern israelià no va permetre des del principi l’entrada del Comitè Especial en els territoris ocupats. Tanmateix, el Comitè Especial ha visitat els Estats veïns i recopilat informació a través de la premsa israeliana i dels territoris ocupats. També s’han realitzat entrevistes amb persones directament relacionades amb els palestins. Després de tota aquesta tasca d’investigació, el Comitè ha pogut presentar informes des de 1970 complementats amb dos informes periòdics addicionals des de 1989.

1969, febrer
El CNP (Consell Nacional Palestí) tria Yasser Arafat com el President del Comitè Executiu de l’OAP.
Guerra de Yom Kippur

1973

  • Octubre – Va esclatar la guerra de nou entre Egipte i Israel a la zona del canal de Suez i del Sinaí, i entre Israel i la República Àrab Siriana al Golan.
  • 22 octubre – Aprovació de la Resolució 338 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que reafirmava els principis de la Resolució 242 (1967).
  • Desembre– Es va convocar la Conferència Internacional de Pau. Egipte, Israel i Jordània van estar presents però Síria es va negar a participar-hi.

1974
L’Assemblea General de l’ONU va reconèixer a l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP) com a representant del poble palestí, amb condició d’observadora. D’aquesta manera, l’OAP participa en tots els treballs de l’Assemblea i en les conferències internacionals convocades sota el patrocini de les Nacions Unides. També el Consell de Seguretat ha convidat regularment des de 1976 l’OAP per participar en les seves deliberacions sobre la situació de l’Orient Mitjà, la qüestió de Palestina i altres assumptes connexes.

1975
L’Assemblea General va establir el Comitè per a l’exercici dels Drets dels Palestins, també conegut com a Comitè de Drets dels Palestins.

1977
La visita del president d’Egipte, Anwar Sadat, a Jerusalem obre les portes a un conveni de pau entre Egipte i Israel.

Invasió del Líban

1978

  • Març – Les forces israelianes van envair el Líban, després de la incursió d’un comandament palestí a Israel. El Consell de Seguretat va demanar a Israel que retirés les seves forces del territori libanès i va establir la Força Provisional de les Nacions Unides al Líban (FPNUL) per tal de confirmar la retirada de les forces israelianes, restablir la pau i la seguretat. La situació al sud del Líban va seguir inestable, amb freqüents intercanvis de trets entre les milícies cristianes i les forces israelianes, d’una banda, i elements armats de l’OAP i del Moviment Nacional Libanès, de l’altra.
  • Setembre – Egipte i Israel van celebrar negociacions directes que es van plasmar en la concertació de dos acords marc de pau, coneguts com els Acords de Camp David. Tot i la ferma oposició de la majoria dels estats àrabs i de l’OAP, els acords van donar lloc a la signatura d’un tractat de pau entre els dos països el març de 1979. Gràcies al tractat, les forces israelianes es van retirar del Sinaí l’abril de 1982.
  • 29 novembre – Se celebra per primera vegada el Dia Internacional de Solidaritat amb el Poble Palestí.

1979, 26 març
Se signa un tractat de pau entre Egipte i Israel.

1980

  • Israel va adoptar mesures per establir el seu capital en una Jerusalem unificada i l’Assemblea General va considerar que l’actuació d’Israel constituïa una violació al dret internacional incloent el Quart Conveni de Ginebra relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra. Aquesta posició ha estat constantment reafirmada per l’Organització de les Nacions Unides.
  • 30 juny – Israel adopta la “llei bàsica de Jerusalem”, que declara que “Jerusalem, en la seva totalitat, és capital d’Israel”. En resposta, el Consell de Seguretat adopta la Resolució 478 en la qual censura les accions d’Israel que violen la llei internacional i exigeix la seva retirada immediata de Jerusalem.

1981

  • Juliol – Gràcies als esforços de les Nacions Unides es va aconseguir una cessació del foc que es mantingués fins al maig de 1982, quan Israel va emprendre incursions aèries contra objectius de l’OAP al Líban. Novament van esclatar les hostilitats entre les forces israelianes i les de l’OAP.
  • Va ser convocada la Conferència Internacional sobre la Qüestió de Palestina que es va celebrar del 29 d’agost al 7 de setembre de 1983.

1982

  • 5 juny – Mitjançant la seva Resolució 508 el Consell de Seguretat va demanar que es posés fi immediatament a totes les activitats militars al Líban i en la frontera entre Israel i el Líban.
  • 6 juny – Les forces israelianes van envair al Líban. El Consell de Seguretat en la seva Resolució 509 va reiterar les seves crides en pro de la cessació del foc i va demanar que Israel retirés les seves forces militars “immediatament i incondicional”. La invasió va prosseguir i per últim les forces israelianes van arribar a Beirut i el van assetjar.
  • Setembre – Una força multinacional va tornar a Beirut per ajudar a organitzar la sortida ordenada del Líban, en condicions de seguretat, dels palestins que anessin armats. L’evacuació de les forces palestines a la zona de Beirut va culminar l’1 de setembre de 1982 i la força multilateral es va retirar al cap de dues setmanes.
  • 14 setembre– Assassinat de Bashir Gemayal, president electe del Líban.
  • 17 setembre – Centenars de civils palestins, entre els quals figuraven dones i nens, van ser assassinats als campaments de refugiats de Sabra i Shatila per milícies cristianes libaneses que havien entrat a Beirut occidental amb les forces israelianes. El govern del Líban va demanar el retorn de la força multinacional.

1983, juny
Es van produir enfrontaments al Líban oriental entre diferents faccions palestines, cosa que va causar patiments generalitzats entre la població civil palestina. Posteriorment el nucli de la tibantor entre els palestins va passar a la zona dels voltants de la ciutat de Trípoli. Finalment, les parts van concertar un acord en què es preveia el cessament del foc i l’evacuació de Yasser Arafat, president de l’OAP.

1985

  • Gener– El Govern d’Israel va anunciar que efectius de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) continuarien operant en una “zona de seguretat” del sud del Líban en qualitat d’assessors del denominat “Exèrcit del Líban meridional” (ELM).
  • 1 octubre – En un atac contra l’OAP, a Tunísia, el seu quarter general va ser gairebé totalment destruït per l’aviació israeliana.

Primera Intifada

1987

  • 9 desembre– Comença la Primera Intifada Palestina amb la famosa “Guerra de les Pedres”. Els palestins van participar en nodrides manifestacions, boicots econòmics, activitats de resistència al pagament d’impostos i vagues, i protesta per l’ocupació militar del seu territori i en reclamació de la independència nacional. L’objectiu era combatre l’ocupació dels territoris palestins per part d’Israel.
  • 1.162 palestins i 160 israelians van morir com a resultat dels enfrontaments de la Primera Intifada. La violència va decaure l’any 1991 i va tocar a una fi més completa (tot i que no va decaure totalment) amb les signatures dels Acords d’Oslo (13 de setembre de 1993) i la creació de l’Autoritat Nacional Palestina.
  • 17 desembre – El Consell de Seguretat de les Nacions Unides adopta la Resolució 605 deplorant les pràctiques violadores de drets humans per part d’Israel cap al poble palestí en els territoris ocupats i sol·licitant al Secretari General crear un informe que contingui les seves recomanacions per garantir la seguretat i protecció dels palestins en territoris sota ocupació israeliana.

1988
Es va dur a terme la Conferència Internacional de Pau sobre l’Orient Mitjà sota els auspicis de les Nacions Unides, amb la participació de totes les parts en el conflicte, incloent l’Organització d’Alliberament de Palestina.

Immediatament després de la conferència, el Consell Nacional de Palestina es va reunir a Alger i va aprovar un Comunicat Polític en què s’afirmava la determinació del Consell Nacional de Palestina d’aconseguir una solució pacífica dels conflictes a la regió d’acord amb la Carta i les Resolucions de l’ONU. També es va acordar acatar la Resolució 181 de l’Assemblea General de 1947, que preveia la partició de Palestina en un Estat àrab i un jueu, reconeixent així de fet l’Estat d’Israel.

1991
L’any 1991, canvis mundials com la fi de la guerra freda, el reajustament de la política exterior de les grans potències i la guerra del Golf van influir en la situació de l’Orient Mitjà. Això va donar lloc a la Conferència de Pau sobre l’Orient Mitjà, aquell any, a Madrid.

Acord d’Oslo

1993

  • Febrer – Al febrer, per primera vegada, la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va decidir nomenar un Relator Especial sobre violacions dels drets humans en els territoris àrabs ocupats, inclosos els territoris palestins. Es va nomenar al Sr. René Felber. En el seu informe de 1994 va fer una crida a les autoritats israelianes i palestines per tal que de manera prioritària es dediquessin “a controlar aquesta violència que pot constituir l’amenaça més greu que penja sobre el procés de pau”.
  • 10 setembre – Israelians i palestins portaven a terme converses secretes a Noruega que a finals de 1993 van arribar a la concertació d’un acord conegut com “Acord d’Oslo” entre Israel i l’OAP. Com a resultat d’això, Israel i l’OAP van realitzar un bescanvi de notes de reconeixement mutu el 10 de setembre de 1993 i el 13 del mateix mes, a Washington, Yitzhak Rabin (representant d’Israel) i Yasser Arafat (representant de l’OAP) van signar la Declaració de Principis sobre un Govern Autònom Provisional Palestí. Durant aquest any va acabar el moviment d’Intifada iniciat el 1987.
  • D’acord a la Declaració de Principis del 13 de setembre de 1993, la qüestió dels assentaments queda ajornada fins que se celebrin les negociacions sobre l’estatut permanent dels territoris.

Acord d’El Caire

1994

  • 9 febrer – Israel i l’OAP van realitzar l’Acord d’El Caire, el qual tractava sobre l’autonomia palestina a la Franja de Gaza i Jericó, preveient la retirada d’Israel de la Franja de Gaza i de la zona de Jericó, a més d’atorgar per primera vegada cert nivell d’autonomia als palestins en qüestions tals com: el control de la política interior i l’administració ordinària, especialment en matèria d’eleccions, recaptació d’impostos i promulgació de lleis i la seva aplicació. Es va establir un òrgan d’autoritat palestí amb 24 membres que comptaven amb poders legislatius i executius. Aquest acord marcava l’inici d’un període provisional de cinc anys durant el qual se celebrarien negociacions encaminades a aconseguir un acord sobre el règim permanent del territori palestí ocupat.
  • 1 juliol – L’ANP (Autoritat Nacional Palestina) va ser establerta conforme als acords d’Oslo de 2003 entre l’OAP (Organització per l’Alliberament de Palestina) i Israel.

1995

  • 28 setembre– Es van fer importants avenços en signar-se, a Washington D.C., l’Acord Provisional sobre la Ribera Occidental i la Franja de Gaza.
  • 4 novembre– En un cop dur per al procés de pau, l’aleshores Primer Ministre israelià Yitzhak Rabin va ser assassinat a Tel-Aviv.

Protocol d’Hebron

1997, gener
Israel i l’Autoritat Palestina van signar el Protocol d’Hebron, relatiu al redesplegament de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) a Hebron.

Memoràndum de Wye River

1998, 23 octubre
El Memoràndum de Wye River va ser un acord signat pel Primer Ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i el President de l’Autoritat Palestina, Yasser Arafat, en presència del President dels Estats Units, Bill Clinton, i del Rei Hussein de Jordània. Establia els elements següents:

  • Israel retiraria les seves tropes del 13% dels territoris de la Ribera Occidental, i el 14,2% del territori de la Ribera Occidental passaria de l’administració conjunta israeliana – palestina a l’administració palestina.
  • Ambdues parts reprendrien immediatament negociacions sobre l’estatut permanent.
  • L’Autoritat Palestina prendria mesures per combatre el terrorisme.

Converses de Camp David

2000

  • 17 abril – Israel va informar al Secretari General que retiraria les seves forces del Líban com a molt tard el juliol del 2000 de plena conformitat amb les Resolucions 425 (1978) i 426 (1978) del Consell de Seguretat.
  • Juliol – Converses de Camp David: el President dels Estats Units, Bill Clinton, va convidar els dirigents d’Israel i de l’Autoritat Palestina a mantenir converses de pau a Camp David. La cimera va acabar sense que s’adoptessin decisions i sense que les parts poguessin arribar a un acord definitiu respecte a les qüestions pendents.
  • Setembre– A finals de setembre es va iniciar una nova onada de protestes i violència en el territori palestí ocupat, la segona intifada, també coneguda com La intifada Al-Aqsa. Va acabar el febrer de 2005. A diferència de l’anterior, en aquesta ocasió hi va haver un ús intensiu d’explosius i metralladores per part dels moviments terroristes palestins contra la població civil israeliana.

2001, 6 febrer
Ariel Sharon és elegit Primer Ministre d’Israel.

Mur de l’Apartheid

2002, 23 juny
La construcció d’un mur de separació a Cisjordània va ser aprovat pel govern israelià. El Comitè Internacional de la Creu Roja va descriure el febrer de 2004 el mur com “una violació flagrant del dret humanitari internacional”.

Pla de Ruta per la pau de l’Orient Mitjà

2003
A través d’una declaració escrita, el President George W. Bush proposa el nou pla de pau per Orient Mitjà. Així, proposa la creació d’un Estat Palestí per al 2005 i apagar aquest sagnant conflicte.

2004
Mort de Yasser Arafat.

2005

  • 9 gener– Mahmoud Abbas és elegit President pel poble amb el 62,32% dels vots.
  • 15 setembre – La Cort Suprema de Justícia d’Israel, en autos “Zaharan Yunes Mujamad Mara’ba contra l’Estat d’Israel i altres” (7957/04), va decidir que el Dret Internacional Públic i en particular el Tractat de la Haia de 1907, permeten la construcció de l’obstacle per motius de seguretat, tot i que va ordenar, per segona vegada, corregir el traçat de la barrera al voltant de l’assentament d’Alfei Menashe, indicant que el recorregut actual atabala la població civil palestina més del requerit per les raons de seguretat i topogràfiques adduïdes. La Suprema Cort de Justícia israeliana es va desentendre de la decisió del 9 de juliol de l’any de 2004 de la Cort Internacional de Justícia (CIJ) de la Haia, que establia que “La construcció del mur que està sent aixecat per Israel, la potència ocupant en els Territoris Palestins Ocupats, incloent Jerusalem Oriental i els seus voltants, i el seu règim associat, està en contra de la legislació internacional“, estimant que aquesta es va pronunciar en el tema sense una adequada base fàctica sobre la situació sobre el terreny i sense donar el pes adequat a les raons de seguretat adduïdes per l’Estat d’Israel.
  • 24 octubre – Retirada israeliana de la Franja de Gaza i part del nord de Cisjordània.
  • Novembre – Inici del bloqueig econòmic a Israel.

2006

  • 25 gener– Els resultats de les eleccions legislatives celebrades a Palestina van donar la majoria a Hamas.
  • Juliol – Inici de la Guerra del Líban, també coneguda com la Segona Guerra del Líban. Va ser un conflicte armat entre les forces de defensa israelianes i l’organització xiïta Hezbolà.
  • 14 agost – Fi de la guerra entre Israel i Hezbolà.

2007

  • 15 juny – Salam Fayyad és nomenat pel president Mahmoud Abbas com el cinquè cap de Govern de l’Autoritat Nacional Palestina.
  • Juny – Segons l’informe d’Amnistia Internacional sobre els drets humans sobre els fets ocorreguts el 2006, Israel va cometre durant el conflicte serioses violacions de Dret Humanitari
  • 27 novembre – La cimera d’Annapolis: els líders israelià i palestí van signar a Annapolis (Estats Units), amb el president George W. Bush com a testimoni, un acord per obrir negociacions que han de conduir a la creació d’un Estat palestí independent abans de finals del proper any a canvi d’una encara inimaginable pau entre aquests dos pobles i d’una encara més inversemblant pau entre Israel i els països del món àrab.
  • En un comunicat el Ministre de Relacions Exteriors d’Israel ha dit que Hamas no reconeix Israel, ni els acords signats, ni la renúncia a la violència. Aquests són els aspectes exigits per la Comunitat Internacional per posar fi al bloqueig financer contra l’ANP.

2008

  • 17 juny – Hamas i Israel acorden l’establiment d’una “tahdiyeh”, o treva, de sis mesos, sota la mediació egípcia.
  • 18 juny – El govern israelià va aprovar l’alto el foc amb Hamas a la Franja de Gaza.
  • 4 novembre – Israel va assassinar sis membres de Hamas i va violar la “tahdiyeh”. Hamas va intensificar els bombardejos contra les ciutats israelianes i Israel va iniciar un dur bloqueig econòmic a la Franja de Gaza a través del qual va impedir l’ingrés de productes d’ajuda humanitària i va bloquejar el transport de béns com a combustibles i aliments.
  • 27 desembre – Israel llança atacs sobre Gaza i va iniciar la seva ofensiva militar, com a resposta als llançaments de coets Qassam per part de Hamas i altres organitzacions palestines contra el sud d’Israel. A la primera onada de bombardejos van morir 150 palestins, entre civils i membres de Hamas i 400 ferits. Un israelià va morir.
  • 30 desembre – L’exèrcit israelià va atacar al vaixell ‘Dignity’, que transportava ajuda humanitària a la Franja de Gaza. Les Nacions Unides sol·liciten a les parts un ‘Alto el foc immediat’, que va ser rebutjat tant per Israel com per Hamas.

2009

  • 1 gener – Mort de Nizar Ryyan, un dels màxims dirigents de Hamas, a la Franja de Gaza. El dia següent, Hamas va cridar la població palestina i àrab a un “Dia de còlera” contra Israel.
  • 6 enero – L’exèrcit israelià bombardeja dues escoles de l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats al Pròxim Orient, en les quals es refugiaven molts palestins. A l’escola d’Al-Fakhoura van morir quaranta persones, i diverses desenes van resultar ferides.
  • 7 gener – El president egipci Hosni Mubarak i el francès Nicolas Sarkozy van presentar un pla per a un alto el foc entre les parts.
  • 8 gener – L’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient (UNRWA) ha decidit suspendre totes les seves operacions a la Franja de Gaza. El motiu va ser el risc que corrien davant les ofensives israelianes, una vegada que els seus camions perfectament identificats van patir atacs per part dels soldats israelians, fet que va provocar la mort d’un dels conductors.
  • 9 gener – Aprovació de la Resolució 1860 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides a través de la qual es demana a Israel i Hamas “un alto el foc immediat, durador i respectat, que porti a una retirada completa de les forces israelianes de Gaza”. Tanmateix, Israel i Hamas ignoren la solució. Després de tretze dies d’intensos combats: 763 morts, i un terç són nens.
  • 17 gener – Inici de l’alto el foc unilateral per part d’Israel, demanat pel Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon. Un equip d’investigadors d’Amnistia Internacional arriba a Gaza per reconèixer les evidències del conflicte en el terreny.
  • 18 gener – Hamas decreta el seu propi alto el foc.
  • 28 gener – Per primera vegada des de la treva Israel bombardeja túnels entre Gaza i Egipte. Israel ha informat que els bombardejos són una resposta a l’atac del 27 de gener, quan Hamàs va fer explotar una bomba contra la patrulla a la frontera, que va causar la mort a un soldat israelià.