Introducció al conflicte

El projecte plantejat en la Constitució va quedar bloquejat per l’inici de la violència.
Aquesta violència, que va afectar tots els peruans, es va fer més notòria en la població rural andina i selvàtica, concretament en els grups indígenes quechua i ashàninka.

El conflicte armat es va iniciar el 17 de maig de 1980 en Chuschi, Ayacucho. Aquest succés va iniciar un llarg període de violència, major que el sofert pel Perú durant la Guerra de la Independència o la Guerra amb Xile per la seva extensió, la destrucció material i el cost en vides humanes, segons ho assenyala la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR) en el seu informe final. Aquesta Comissió ha calculat que el nombre de víctimes podria ser de 69.280 persones.

Al principi, el govern va ignorar la insurrecció, que actuava en àrees remotes habitades per indígenes. No va ser fins al desembre de 1982 que va declarar l’estat d’emergència en nou províncies i va posar aquestes regions sota control militar.

Es va mantenir vigent el Decret Llei signat durant el govern de Fernando Belaúnde Terry que conferia atribucions especials a l’Exèrcit per a enfrontar la violència armada en el país.
En 1986 es produeix el motí i la repressió en tres penals de Lima ( El Frontón, Santa Mónica i Lurigancho), amb un balanç molt alt de víctimes (Van morir com a resultat de la intervenció de les Forces Policials i de les Forces Armades aproximadament 230 presos, la majoria d’ells presos polítics) . El govern mai va assumir aquesta responsabilitat.

El conflicte armat es va estendre a tot el país enmig d’una profunda crisi econòmica que no va poder ser superada pel govern de Fernando Belaúnde Terry i que es va aprofundir durant el govern del President Alan García. La inflació, la hiperinflació, la recessió econòmica, l’atur i el creixement de la pobresa van ser una constant.

A més de la guerra interna que vivia el país, el Perú va haver d’enfrontar dos conflictes armats amb l’Equador: el conflicte de la serralada del Còndor en 1981 (El 22 de gener de 1981, la cancelleria de l’Equador denunciava que un helicòpter de l’Exèrcit peruà havia violat el seu territori, en tant el govern peruà denunciava l’atac a una de les seves aeronaus mentre realitzava una missió de proveïment al llarg del riu Comaina. El President de la República, Fernando Belaúnde Terry va ordenar la inspecció del Riu Comaina des del seu naixement en el costat oriental de la Serralada del Còndor. Es va comprovar l’existència dintre del territori peruà de 3 destacaments militars equatorians amb les seves respectives instal·lacions. Aquesta troballa va aclarir la veritat dels fets, l’haver-se designat amb el nom equatorià de “Paquisha” el punt d’incursió més profund en territori peruà, geogràficament situat a la vora del Comaina i que, per raons òbvies, ha entrat a la història amb el nom de “Fals Paquisha”), i la guerra del Cenepa en 1995 . L’acord de pau signat entre el Perú i Equador a l’octubre de 1998 va posar fi de forma global i definitiva a les discrepàncies pels límits fronterers.

Van fer la seva aparició en 1987 les bandes de paramilitars que van contribuir a aprofundir la violència i la violació dels drets humans.
El Perú, al finalitzar la dècada dels 80, es trobava enmig d’una greu crisi de tipus polític: la població havia perdut confiança en els partits polítics tradicionals. Així s’obria el camí per als polítics independents.

A nivell social, un dels efectes de la violència va ser el deteriorament del teixit social i el debilitament de les organitzacions de base, que en les zones de major conflicte gairebé van desaparèixer. La dècada dels 80 acabaria amb una població sense capacitat de resposta organitzada enfront de la crisi que vivia el país.

El procés de migració que es va desenvolupar durant aquesta dècada ha estat de gran impacte en algunes regions, així va sorgir el drama dels desplaçats per la violència política-social i la desorganització de les comunitats.

1.3 Causes del conflicte

Factors de violència estructural ( extrema pobresa com a resultat de l’exclusió política: Són poblacions marginades, no participen en la presa de decisions polítiques dels seus governs locals, o són indocumentades sense capacitat per a participar en cap procés electiu que els permeti triar als seus representants), econòmica (incapacitat de percebre ingressos, la no participació en activitats productives i el no poder accedir a béns i serveis) i social ( la dimensió social de l’exclusió es refereix als aspectes d’integració i equitat: igualtat d’oportunitats, en l’accés a serveis socials bàsics de les poblacions principalment indígenes de regions com Ayacucho, Apurímac, Huancavelica o les comunitats amazòniques de Junín. Aquests serveis són la salut, l’educació, el sanejament bàsic, l’habitatge i la nutrició necessaris per garantir una mínima qualitat de vida per a tota la població. Altres factors que afecten són el racisme, el centralisme, la discriminació de les dones, dels nens, dels ancians. La discriminació afecta negativament l’autoestima de les persones que experimenten l’exclusió social i els drets humans de les quals no són respectats).

En termes polítics, la causa del conflicte armat va ser, com ho assenyala la CVR la decisió del PCP Sendero Luminoso d’iniciar una guerra popular (segons el model de Mao Tse Tung) contra l’Estat peruà. Aquesta guerra interna va tenir com a principal víctima la població civil i va generar les condicions per a una de les èpoques més violentes de la història del país.

L’absència d’una sortida política al problema de la violència armada, va fer que el Govern encarregués a les forces armades la lluita contra les forces subversives. A la fi de 1982, Fernando Belaúnde Terry va haver d’involucrar a l’exèrcit en les labors contra l’insurrecció. Al juny de 1983 va declarar l’Estat d’Emergència i la suspensió de les garanties constitucionals. També es va sol·licitar la pena de mort per als reus per delictes de terrorisme. Això va fer més complexa la situació del país en matèria de drets humans. Aquesta política va ser continuada pel govern de Alan García Pérez en 1985 i per Alberto Fujimori en 1990 i el 2000.

La violència en el país, circumscrita en la seva major part a les zones rurals en un primer moment, no va tenir la deguda atenció de l’opinió pública nacional de les zones urbanes del país. Els successos de Uchuraccay i l’increment de la violència a Lima i altres ciutats del país van assolir una major preocupació i compromís de l’opinió pública nacional per lluitar per la pacificació del país.

1.4 Conseqüències del conflicte

Com a resultat de la violència durant les dècades de 1980 i 1990, es van desplaçar entre 600 mil i un milió de persones, d’acord amb diverses estimacions (segons dades de l’informe del Comitè Internacional de la Creu Roja de 2003). Més de 69 mil persones van morir o van desaparèixer. Les poblacions camperoles indígenes van ser afectades de forma desproporcionada pel conflicte, representant el 70% dels desplaçats interns, principalment dels departaments de Ayacucho, Huancavelica, Apurímac i de la Serra Central.

L’informe final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació del Perú, publicat a l’agost de 2003, reconeix com víctimes de guerra a la totalitat dels 600 mil desplaçats interns durant el conflicte i demana que se’ls atorgui una àmplia reparació com a part del procés de reconciliació nacional. Alhora, al maig del 2004, es va adoptar una llei que per primera vegada reconeix la situació especial i les necessitats particulars dels desplaçats interns.

Tal com va concloure la Comissió de la Veritat i Reconciliació en el seu informe, en el context peruà el desplaçament de persones va ser un fi en sí mateix, una estratègia executada pels bàndols en guerra amb el propòsit d’arribar als seus objectius militars. Va haver persones que es van veure obligades a fugir a causa dels atacs directes, o a la persistència de la violència generalitzada que els impedia cobrir les seves necessitats mínimes.

Nova llei sobre desplaçats interns

Considerada com un pas en el reconeixement dels drets dels desplaçats interns a Perú, la nova llei va entrar en vigència al maig de 2004. Aquesta reconeix per primera vegada la situació especial de les persones víctimes del desplaçament intern, i els problemes específics als quals s’enfronten. La llei, que ha estat adoptada seguint les recomanacions de la Comissió de la Veritat i Reconciliació, reflecteix els Principis Rectors sobre Desplaçament Intern de l’ONU en definir el dret dels ciutadans a la protecció contra el desplaçament forçat, i a rebre assistència durant el desplaçament, el reassentament i la tornada. Posa èmfasi en la responsabilitat de l’Estat en la prevenció d’aquests desplaçaments, particularment en el cas de les comunitats indígenes a causa dels particulars llaços que els uneixen a les seves terres ancestrals.
La nova llei crida a desenvolupar una base de dades per a la recol·lecció d’informació relacionada amb els desplaçats interns, que inclouria també material recaptat dintre del marc del procés de veritat i reconciliació.