Introducció al conflicte

El conflicte es basa principalment en l’enfrontament entre el règim islamista del nord i el moviment rebel de l’Exèrcit Popular d’Alliberament del Sudan (SPLA), del sud. Mentre el règim del nord, liderat per Omar al-Bashir, pretén convertir el país en un Estat Islàmic, el SPLA lluita per la independència del sud, que compta amb una població principalment cristiana i multiètnica.

La regió del nord està econòmicament més desenvolupada, però té poques matèries primeres i recursos naturals, com per exemple el petroli i l’aigua, els jaciments de la qual es troben principalment en el centre del país, en la imaginària frontera entre el nord i el sud i, per tant, disputada per ambdues parts.

Aquest conflicte ha causat dos milions de víctimes mortals i ha provocat el desplaçament de 4,4 milions de persones en els últims 16 anys.

1.1 Origen i evolució del conflicte:

Quan en 1953, anglesos i egipcis, els senyors colonials del Sudan des de 1899, van signar un acord a Khartum, la capital oficial del país, en el qual es garantia la total independència del Sudan en el termini de tres anys, no podien imaginar la transcendència que aquest fet suposaria per al país africà un temps després. Així, ja en 1955, el govern de transició que devia donar pas a un Sudan independent, començarà a rebre fortes pressions per part dels islamistes radicals del nord fent que en 1956 esclati la primera guerra entre el nord i el sud del país, un sud de majoria cristiana i multiètnica, i desencadenant un violent conflicte que submergirà en la misèria a ambdues parts del Sudan.

En 1958 es produirà un cop d’estat que situarà en el poder al president Abboud, que sis anys després serà enderrocat mitjançant un altre cop d’estat, creant-se un clima d’inestabilitat en el conjunt del país, que serà aprofitat en 1969 per John M. De Garang per a constituir en el sud un govern rebel. Aquest fet reactivarà la guerra civil causant la mort a centenars de milers de persones.
Malgrat tot, una porta a l´esperança s’obria en 1972 amb la signatura en Addis Abeba d’un acord de pau entre les dues parts, que establia un alt-el-foc i el dret a l´autodeterminació del Sudan del sud. Aquest acord procuraria una calma relativa en el país durant 11 anys.

No obstant això la història es repetia de nou quan en 1980 el Govern democràtic de Nimeiri va començar a sofrir pressions per part del Partit Islàmic Nacional ( PIN ), presidit per Hassan el-Turabi, fet que produiria una crisi de la qual el sud va pretendre aprofitar-se al reivindicar la divisió d’aquesta zona en tres províncies. Davant tal proposta, el nord va reaccionar amb la derogació de l´autonomia del sud, i en 1983, el general Omar al-Bashir, president del Sudan del nord, va promulgar per a tot el país les “lleis de setembre” que preveien càstigs com l´amputació de les extremitats en cas de robatori, i que produirien un nou esclat de guerra civil.

Serà en aquesta segona etapa de la guerra quan es crea en el sud l’Exèrcit Popular d’Alliberament del Sudan ( SPLA ) i quan el conflicte es torna més violent i mortífer que durant la primera, a causa de la utilització d’armament modern i més sofisticat, l’ús de grups paramilitars, i la utilització d’ajuda humanitària i aliments com armes de guerra per part del Govern.

La situació empitjorarà en 1989, quan un cop d’estat instaurarà un règim revolucionari islàmic en el nord que, en 1991, implantarà la “sharia” i alimentarà encara més la guerra. És a partir d’ aquest moment que el conflicte adquireix connotacions religioses quan el seu origen responia a lluites per l´aigua, el petroli, la terra i els conflictes ètnics.

1.2 Situació actual del conflicte:

Després de l´11 de setembre la situació sembla que pot millorar-se degut al fet que els EUA han començat a intervenir en el conflicte sudanès promovent una sèrie de converses que han derivat en un conjunt de treves i acords de lliure trànsit d’ajuda humanitària.

Així, al juliol de 2002, es van iniciar converses de pau en ”Machakos” ( prop de la capital de Kenya ), entre el govern d´Omar al-Bashir i l’Exèrcit Popular d’Alliberament de Sudan (SPLA), que van acabar amb la signatura del protocol d’acord de 20 de juliol en el qual s’establia un alt-el-foc, el compromís de negociar una nova organització política al Sudan, i un referèndum d’autodeterminació. L’acord també suposava el compromís d’obrir un període transitori de sis anys, durant el qual el sud comptaria amb un Estatut d’Autonomia i la “sharia” no seria aplicada en aquesta zona.

A aquest acord van seguir la “Llei per la Pau”, “Machakos II” i “Machakos III” . En aquest últim, de 18 de novembre de 2002, es va pactar un repartiment de les riqueses del país.

Actualment el Sudan és un país fragmentat, un escenari de múltiples batalles en el qual els grups armats que lluiten entre sí estan dividits en faccions. Afortunadament, la comunitat internacional ha respost a l´emergència i l´auxili està sent proporcionat. No obstant això, no hi ha encara un interés clar per buscar una solució d’arrel a la guerra i el problema de la fam al Sudan, sinó que més aviat la indiferència política regna, la violència i la mort continuen i els senyors de la guerra s’enriqueixen.

Tot i això, el 9 de gener del 2005 el Govern del Sudan i els rebels del sud van signar un Acord de Pau que els compromet a finalitzar la guerra civil. El acord va ser signat a Nairobi, capital de Kènia, amb el vicepresident sudanès, Ali Osman Mohammed Taha, i el líder del SPLA, John Garang.

Posteriorment, el Govern també va signar la reconciliació amb l’Aliança Nacional Democràtica que va passar a formar part de l’administració i el 9 de juliol Garang jurava el càrrec de Vicepresident del país (substituït per Salva Kiir un mes després per la mort de Garang) i es signava la nova Constitució que otorga un elevat grau d’autonomia per al sud.

Malgrat aquest acord, el conflicte de Darfur encara continua, però la fi d’aquesta guerra civil, la més llarga de l’Àfrica, podria ser un primer pas cap a la la pau.