¿Qui era Paul Bremer?
El ambaixador L. Paul Bremer és un diplomàtic dels Estats Units amb una carrera de 23 anys en el servei diplomàtic dels Estats Units. Graduat a Yale i a l’Institut D’Etudes Politiques de la Universitat de París, en el moment de la invasió d’Iraq era Director de Productes Químics de la firma multinacional Azko Nobel NV. L’ambaixador Bremer està considerat al seu país un dels majors experts del món en terrorisme, no és per casualitat que fou nomenat president de la Comissió Nacional sobre Terrorisme al 1999. Diplomàtic des de 1966, ha estat destinat a l’Afganistan, a Malawi, a Noruega i a Holanda. Ha estat assessor en temes de terrorisme de sis Secretaris d’Estat i un estret col.laborador de la consultora de Henry Kissinger (Kissinger Associates). L’ambaixador Paul Bremer va passar a ser el nou director de l’Oficina de Reconstrucció i Assistència Humanitària de l’Iraq ocupat, substituint al militar retirat Jay Garner.
¿Qui manava a l’Iraq després de l’ocupació?
“El futur de l’Iraq”. Comunicat conjunt de Tony Blair i George Bush, Hillsborought Castle, Belfast, Irlanda del Nord. Dimarts 8 d’abril de 2003 (anglès).
Autoritat Provisional de la Coalició. L’Autoritat Provisional de la Coalició era l’òrgan a través del qual els països ocupants dirigien l’ocupació, entretant, segons ells, preparaven la devolució de la sobirania al poble iraquià. Segons els plans previstos per Estats Units i Gran Bretanya, aquest òrgan es dissoldria el 30 de juny de 2004. Al menys això es deprenia de l’acord de el 1 de desembre de 2003, signat entre l’Autoritat Ocupant i el Consell de Govern Iraquià, creat i designat per les mateixes forces ocupants. En aquell moment, els països ocupants reconeixeran al Consell de Govern i li cediran el control del país. Aixó sí, abans de que això passi, haurà d’existir un acord bilateral de seguretat, que defineixi l'”estatut” de les forces militars ocupants, que romandran al país. També abans de la cessió de poder, s’haurà d’haver creat una Assemblea Transitòria composta per notables. Segons els plans dels ocupants s’haurien de celebrar eleccions durant l’any 2005, però estava per decidir com, quan i qui es presentaria. I si la situació d’inseguretat i violència ho permetria.
Per tenir informació al voltant de les obres de reconstrucció, anuncis, informes, negocis, contractes, etc, podeu visitar la Iraq Program Management Office. Segons la Coalició aquesta oficina es va crear per ajudar al poble iraquià a crear una societat lliure, estable i democràtica. En la web podem trobar tambié anuncis com aquest “Businesses from our friends around the world are encouraged to explore the opportunities we have in rebuilding a better, safer Iraq.” (Animem als negocis dels nostres amics de tot el món, a que explorin les oportunitats que tenim en la reconstrucció d’un Iraq millor, i més segur).
Assistència per a l’Iraq. USAID. Aquí trobarem les necessitats humanitàries previstes per l’agència nord-americana. També podem trobar les infraestructures a reconstruir i, fins i tot, els formularis a emplenar per les empreses que desitgin oferir els seus serveis. La pàgina amb major informació està en anglès, encara que també tenen una versió descafeïnada en espanyol.
¿Quins grups conformaven el panorama polític iraquià després de l’ocupació?
Ahmed Chalabi. Líder del Congrés Nacional Iraquià. Banquer iraquià exiliat fora de L’Iraq des de feia més de 45 anys (anteriorment a l’arribada al poder de Sadam Hussain). Era un gran desconegut per a la població de L’Iraq i tenia problemes amb la justícia a Jordània (afer de la Banca Petra). Tot i aquests inconvenients sembla l’home escollit per Washington i Londres per tenir un paper important en el futur Iraq. Més informació a nationmaster.com. Segons un informe escrit per Seymour Hersh, periodista de investigació del New Yorker, la Oficina de Plans Especials del Pentàgon, d’on van sortir els informes sobre l’arsenal i la perillositat de Sadam Hussain, va utilitzar en gran mesura suposada informació d’intel·ligència suministrada per transfugues iraquians vinculats al Congrés Nacional Iraquià, grup d’oposición liderat pel mateix Ahmed Chalabi (veure article Equipo Nizkor).
Abdul Majid al-Khoei. Líder Shií, membre de la Fundació Khoei de Londres. Fill de l’últim Gran Ayatolá AL Sayyed Abol Qasim AL Khoei, líder espiritual dels Shiíes de l’Iraq durant la primera Guerra del Golf. Va ser assassinat el dijous 10 d’abril en Najaf, quan pregava a la Mesquita de la ciutat (on està enterrat Alí), pocs dies després del retorn després de 12 anys del seu exili a Londres.
El Consell Suprem per a la Revolució Islàmica a l’Iraq. Creat a Teheran. Encapçalat per Mohamed Baqir al-Hakim, fill del gran Ayatolá Muhsin al-Hakim. Aquest moviment Shií també va jugar un paper important en la revolta de març de 1991 després de la primera Guerra del Golf. El seu principal objectiu era la instal·lació d’un govern islàmic democràticament escollit a l’Iraq, i conformava un dels moviments polítics més importants de l’Iraq ocupat. Rebutjava la interferència dels Estats Units en els plans de l’oposició iraquià. Al principi va mostrar molta cautela pel que fa a un acostament a la administració americana, i va arribar a boicotejar les primeres reunions auspiciades pels Estats Units. Pasat un temps, el SCIRI va pasar a col·laborar amb les autoridats ocupants. Mohamed Baqir al-Hakim va retornar a l’Iraq el 10 de maig de 2003 i va formar part del Consell de Govern de l’Iraq. Més informació al Dossier del Middle East Intelligence Bulletin.
Moviment Monàrquic Constitucional. Moviment que buscava reinstaurar la monarquia a l’Iraq, això si, mitjançant un referendum. La figura i líder d’aquest moviment era Sharif Ali bin AlHussein, candidat autoproclamat al tró i descendent del rei Faisal II, assassinat per un cop d’estat en 1958.
El Partit Democràtic del Kurdistan (PDK). Liderat per Massoud Barzani, fill de l’històric líder kurd Mustafa Barzani. El PDK controlava la zona oest del nord del kurdistán iraquià. Era el moviment polític kurd més antic i el més temut per les autoritats de Turquia. El PDK col·laborava obertament amb l’autoritat ocupant i formava part del Consell de Govern Iraquià, això el va portar a ser objetiu de les accions de la resistència en diverses ocasions.
La Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK). Des de la seva fundació al 1975 el seu líder era Jalal Talabani. Controlava la part est del nord del Kurdistan iraquià. La UPK també col·laborava amb l’autoritat ocupant, i el Sr. Talabani també va formar part del Consell de Govern de l’Iraq.
L’Acord Nacional Iraquià. Liderat pel Dr. Ayad Allawi exiliat a Londres. El partit seguia una linea baasista moderada, formada per diversos ex-viceministros i diplomàtics iraquians dels anys 70. L’Acord Nacional Iraquià es va sortir del Congrés Nacional Iraquià al juliol de 2000. Allawi també formava part del Consell de Goviern de l’Iraq promogut per les autoritats ocupants.
El Partit Comunista de l’Iraq. Una de les poques forces polítiques que exercia la seva oposició a Sadam Hussain des de l’interior del país. Sempre ha estat en contra de la invasió i ocupació il·legal del país, fins i tot per a derrocar a Sadam Hussain. En un principi no comptava massa per les autoritats ocupants, però va aconseguir incloure un membre al Consell de Govern de l’Iraq. Algunes informacions diuen que això va provocar una escissió, i que una part d’aquest partit podria haver ingressat a les files de la resistència.
El Partit Comunista dels Treballadors de l’Iraq. Partit marxista que va lluitar per un Iraq lliure i secular. Contrari tant a la dictadura del partit Baas de Sadam Hussain com a l’ocupació anglo-nord-americà. Tampoc van contar massa per a les autoritats ocupants. Pensaven que l’ocupació americana, a més de ser intol·lerable, només serviria per omplir el païs de fanatisme religiós. Sobre el seu posicionament davant la nova situació del país, veure document.
¿Qui conformava la resistència iraquiana?
Des del “final de les operacions militars d’importància”, anunciat de forma espectacular el 1 de maig de 2003 pel President Bush, la violència no s’ha aturat a l’Iraq. De fet, ja han mort més soldats de la coalició ocupant durant la “pau” que durant el conflicte. Tant les forces militars ocupants com aquells iraquians que col.laboren amb ells estan sent colpejats pel que es denomina la Resistència iraquiana. No estè clar quí conforma aquesta resistència i amb què mitjans financers i humans compta. Pels responsables de les forces ocupants, inclós el govern espanyol, això només són atacs terroristes. El cert és que la ocupació estè trobant resistència armada i violenta.Segons Abdel Yabar al-Kubaysi, dirigent de la denominada Aliança Patriòtica Iraquiana, coalició que treballa per la unificació de tots els moviments de resistència en una mena de Front Nacional de la Resistència i l’Alliberament, són diversos els grups que la conformen. A més de la Aliança, parla dels “nasseristes” d’Omar Nadmi i Subí Abdul Hamid, el moviment “Iraq la Nostra Casa” d’Abdel Latif al-Mailmayah, la Unió Independent Iraquiana de Khaled al-Maini, o el Comitè Islàmic dirigit per Hatith al-Aldari. També argumenta que podria unir-se un grup disident del Partit Comunista Iraquià (present en l’actual Consell de Govern). Veure entrevista complerta a Rebelión.org.
¿Quin era el paper d’Espanya a l’Iraq ocupat?
El govern espanyol no només va donar suport polític i logístic a la invasió d’Iraq, si no que va posar els seus funcionaris sota comandament angloamericà en l’administració ocupant del territori. A més el Consell de Ministres va aprovar, en 11 de juliol de 2003, el desplegament a L’Iraq de 1300 militars ( 600 legionaris i 700 efectius de suport ) com a part d´una força de pau que es va unir a una divisió polonesa ja desplegada en la zona, i va nomenar al general de la Brigada Alfredo Cardona cap de les forces hispano-centroamericanes (Espanya, San Salvador, Hondures, Nicaragua i República Dominicana).
No obstant això, Cardona va estar a les ordres del general de Divisió polonès Andrzej Tysakiewicz, pel que el militars pertanyents a l´Estat Major de la Brigada espanyola que es va desplegar a l’Iraq van viatjar a Varsòvia el 20 de juliol per a rebre ensinistrament sobre els mètodes operatius militars de l’Exèrcit polonès durant diverses setmanes.
El material que van necessitar les tropes va partir en vaixells mercants espanyols, i el personal va viatjar en avions de l’Exèrcit de l’Aire i nord-americans.
Al principi es preveu que el contingent espanyol estigués a L’Iraq per un període de 6 mesos (inicialment fins el 30 de desembre), però de forma prorrogable.
La tropa espanyola va estar assignada a les províncies al-Quadisiya i Najaf, on està la ciutat santa islàmica del mateix nom.
Segons l’aleshores Ministre de Defensa espanyol, Federico Trillo, la regió en la que van estar els espanyols era “relativament segura”, mentre que la missió va ser qualificada per molts com la més perillosa assumida per l’exèrcit espanyol en els últims anys.
Tot això, i segons les definicions que es desprenen del Dret Internacional Públic i Dret Internacional Humanitari, fa que Espanya sigués considerada formalment i legalment com a potència ocupant del territori de l’Iraq. Per veure les obligacions que es desprenen de d’aquesta situació jurídica recomanem la lectura del IV Conveni de Ginebra de 1949 (relatiu a la protecció deguda a les persones civils en temps de guerra), i que també s’aplica a situacions d’ocupació. Aquests desplegament es va fer sense la mediació d’una decisió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i sense haver passat pel parlament espanyol.
Desplegament previst:
Carlos Molina, directiu de l’empresa Expansión Exterior (empresa pública espanyola de comerç exterior), segon El Periodico de Catalunya va ser l’encarregat de negociar amb Sadam Hussain la participació de REPSOL al camp petrolífer de Nasiriya. Aquests contactes van durar fins al novembre de 2002 (només 4 mesos abans d’envair el país). En la administració ocupant estava previst que ocupés el càrrec d’ADJUNT DEL MINISTRE DE PLANIFICACIÓ ECONÒMICA.
Miquel Benzo, subdirector de Relacions Econòmiques Multilaterals del Ministeri d’Afers Exteriors, va passar a ocupar el càrrec de MINISTRE D’AJUT HUMANITARI.
El Tinent General Luís Feliu va ocupar càrrecs relacionats amb la seguretat i Sr. José Corral, es va encarregar de tasques relacionades amb el patrimoni del país.
A més, l’exèrcit va desplegar un nombre de 1.300 homes assignats a les províncies d´al-Quadisiya i Najaf.
Ajut humanitari a l’Iraq
Quin va ser l’Ajut Humanitari previst des d’Espanya?
Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI)
Ajuda espanyola a l’Iraq: negoci i instrumentalizació. Intermón Oxfam.
Campanya Catalunya per Iraq
Quines ONGs van participar?
L’Organització Internacional per la Migració (OIM), integrada per organitzacions governamentals i no governamentals, treballa en estreta relació amb l’ONU). Segons aquesta organització, Save the Children-EUA serà el punt neuràlgic de les organitzacions que treballin amb desplaçats en la província de Basora. Altres ONGs associades que coordinaran l’ajut als desplaçats en diferents províncies són:
ACTED – Agence d’Aide à la Coopération Technique et au Développement (França)
Concern
DRC – Danish Refugee Council
GOAL
IRC – International Rescue Comittee
The Lutheran World Federation
Norgewian Refugee Council
Mercy Corps
Ockenden International
World Vision
Interaction és la més gran coalició d’Organitzacions No Governamentals humanitàries i pel desenvolupament dels EUA, agrupant més de 160 organitzacions. Mentre arreu del món es debat sobre el paper que l’ONU ha d’assumir en l’ajut humanitari i la reconstrucció de l’Iraq, des de les ONGs dels EUA mantenen un altre punt de disens amb el seu govern: denuncien que el Departament de Defensa vol marginalitzar el Departament d’Estat i la USAID, complicant així la capacitat de les ONGs per ajudar al poble iraquià i multiplicant els perills per als seus treballadors sobre el terreny. Així, defensen que l’activitat humanitària i de reconstrucció a l’Iraq estigui dirigida per autoritats civils.
Algunes ONGs que ja han rebut subvencions del govern dels EUA per a activitats sobre el terreny són:
International Medical Corps
International Rescue Committee
Mercy Corps
Save the Children U.S.
World Vision U.S.
En l’espai web d’Interaction es troba una estensa llista d’altres ONGs dels EUA que han obert comptes bancaris per a l’ajut d’emergència i per a projectes a l’Iraq.
L’ECHO (Oficina d’Ajut Humanitari de la Unió Europea) ha aprovat diferents ajuts per a proporcionar assistència d’emergència i humanitària a les víctimes del conflicte armat. Els projectes finançats mantenen els principis de imparcialitat i són implementats en el terreny per organitzacions que inclouen agències de Nacions Unides, les societats de la Creu Roja i Mitja Lluna Roja i ONGs. Fins al moment, han rebut suport econòmic les següents ONGs:
ICRC – International Comittee of the Red Cross
Enfants du Monde – Droits de l’Homme
Care International – UK
Premiere Urgence – Aide Humanitaire Internationale
En el Regne Unit, algunes organitzacions que han rebut finançament del govern d’aquest país per a activitats a l’Iraq són:
Red Cross / Red Crescent
Save the Children – UK
Merlin
International Medical Corps
HelpAGE
GOAL
BBC WorldService Trust
WedAirar Child
Medair
L’Australian Council for Overseas Aid (ACFOA), que representa 90 organitzacions d’ajut humanitari i pel desenvolupament, ha manifestat la seva oposició a la guerra i ara reclama al govern australià que accepti el lideratge de Nacions Unides en la reconstrucció i el procés de transició de l’Iraq. Manté també que és una obligació moral del Govern australià el contribuir substancialment a la reconstrucció de l’Iraq. En el seu espai web es troba una llista d’ONGs australianes que recullen diners per a l’ajut a l’Iraq, entre elles Care Austràlia, Oxfam-Internacional, Save The Children, World Vision, etc.
Dels 53,05 millions d’euros compromesos fins al moment per les autoritats espanyoles en concepte d’ajut humanitari a l’Iraq, 5 millions es canalitzaran a través d’ONGs. L’AECI (Agència Espanyola de Cooperació Internacional) ha mantingut diverses reunions de coordinació i informació amb ONGDs espanyoles presents a l’Iraq o als païssos límitrofs. Les següents ONGs ja han acceptat subvencions:
Creu Roja Espanyola (col·labora amb la Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja)
CIPIE – Fundació Iberoamèrica Europa
ADRA – Agencia Adventista per al Desenvolupament i Recursos Assistencials
Missatgers de la Pau
Promoció Social de la Cultura
CICR – Comité Internacional de Creu Roja (Ginebra)
La CONGDE (Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament Espanya) ha manifestat el seu rebuig a que les despeses d’enviament de 900 soldats i 3 bucs, uns 16 millions d’euros, siguin comptabilitzats com ajut humanitari. Denuncien la tergiversació d’aquest terme per part del govern espanyol, la participació del qual no s’ajusta al que en Dret Internacional s’entén per intervenció humanitària. S’oposen a què el govern dels EUA administri l’ajut humanitari que ha d’entrar a l’Iraq, ja que això significa la renúncia de les ONGs als principis d’independència, imparcialitat i lliure accés a les víctimes.
Algunes Federacions autonòmiques d’ONGDs han recomanat a les entitats federades que no acceptin fons provinents del Govern espanyol, pel suport destacat d’aquest a la guerra contra l’Iraq. Organitzacions com Intermón-Oxfam i Metges Sense Fronteres han manifestat que no acceptaran els diners provinents del Govern espanyol. Més informació en l’espai web de la CONGDE.
Altres ONGs amb seu a l’estat que tenen personal desplaçat a la zona o als païssos veïns són:
Acció contra la Fam
Intermón-Oxfam
Metges Sense Fronteres
Médicos del Mundo
Save the Children
Altres ONGs amb comptes bancaris oberts per ajut humanitari a l’Iraq són:
Caritas Espanyola (en col·laboració amb Caritas Iraq)
Farmaceútics Mundi
Unicef – Comité Espanyol
Més informació sobre ONGs i Ajut Humanitari a l’Iraq:
Reuters Alertnet
ReliefWeb: Iraq the Latest
Humanitarian Information Center Iraq
Oneworld.
Oneworld en català
Oneworld en castellà
1. EL CONSELL DE GOVERN IRAQUIÀ:
Un grup de 25 iraquians procedents de diferents orígens polítics, ètnics i religiosos, van conformar el Consell de Govern iraquià amb la intenció de donar el primer pas per a definir el futur polític del país. Això sí, ho van fer acceptant una oferta de poder limitat i compartit amb les autoritats ocupants dels EEUU.
En quant als membres, s’incloïen antics exiliats, polítics, clergues musulmans, líders tribals, activistes socials, mèdics i advocats. Aquests van estar seleccionats per les autoritats ocupants amb la intenció de mantenir-los fins que es puguessin lliurar les regnes del país a un govern electe.
El Consell va gaudir de plenes competències en tots els terrenys menys en els estratègics com la defensa i el petroli. Entre les responsabilitats del Consell van destacar el funcionament dels ministeris, el nomenament de diplomàtics, l´aprovació del pressupost de l’any pròxim, i del treball preliminar per a formar una comissió que va redactar un esborrany de Constitució.
No obstant això, el control final d’ aquestes funcions residia en l’administrador nord-americà Paul Bremer, qui podria vetar qualsevol decisió si considerava que anava en contra dels interessos d’EEUU.
Els 25 integrants del Consell van coincidir a realitzar una primera acció simbòlica: declarar el 9 d’abril, el dia de la caiguda de Bagdad en mans de l’exèrcit dels EEUU, com dia de festa nacional, a més de rescindir sis festes nacionals anteriors relacionades amb Sadam Hussein i el partit Baas.
Com a reflex de la composició ètnica i religiosa del país, el Consell va contar amb una majoria de xiítes, que representaven aproximadament el 60% dels 25 milions d’habitants de L’Iraq. La distribució del Gabinet entre les distintes comunitats va ser la següent: 13 xiïtes, 5 sunnites, 5 kurds, 1 turcomà i 1 cristià assíri. Hi havia entre ells tres dones: una diplomàtica, una enginyera i una metge. Aquesta última, directora de la maternitat de Diwaniyah, resumia les intencions del nou Govern Iraquià de transició de la següent forma: “Com ginecòloga he ajudat a néixer a molts nens, i ara vull ajudar a néixer un nou país lliure i democràtic”.
2. ELS COMPONENTS DEL CONSELL IRAQUIÀ:
– Wael Abdulatif: Jutge xiïta en Basra que va ser elegit governador interí de la ciutat a primers del mes de juliol.
– Ayad Alawi: Líder xiïta de l´Acord Nacional Iraquià (ANI), que es va oposar al govern de Sadam Hussein des de l´exili.
– Salahaddin Muhammad Bahhadin: Kurd sunnita i secretari general de la Unión Islàmica del Kurdistan.
– Ahmed Shyaa Barak: Coordinador de l´Associació de Drets Humans.
– Massoud Barzani: Kurd sunnita i president del Partit Democràtic del Kurdistan.
– Nasir Chaderchi: Exiliat sunnita. Advocat i capdavanter del Partit Nacional Democràtic.
– Ahmed Chalabi: Banquer xiïta que dirigeix el Congrés Nacional Iraquià (CNI), una gran organització de grups polítics que s’oposaven al govern de Sadam Hussein des de l´exili.
– Songul Chapouk: Enginyera que representa la comunitat turcomana del país i dirigeix l´Organització Iraquiana de Dones.
– Abdul Aziz Hakim: Líder polític del Consell Suprem per la Revolució Islàmica a L’Iraq, el major partit polític xiïta amb seu en la ciutat sagrada de Najaf.
– Mohsen Abdul Hamid: Professor sunnita en la Universitat de Bagdad i autor de més de 30 llibres sobre la interpretació de l´Alcorà. És Secretari General del Partit Islàmic iraquià.
– Akila Hashimi: Diplomàtica xiïta que va treballar en assumptes relacionats amb NNUU en el Ministeri de AAEE.
– Ibrahim Jafari: Doctor en medicina i capdavanter del Partit xiïta Dawa, que es va oposar al govern d’Hussein.
– Yonadam Kanna: Assiri i Secretari General del Moviment Democràtic Assiri.
– Rajaa Habib Khuzai: Directora xiïta de la maternitat de Diwaniyah.
– Abdul Karim Muhammadawi: Líder de la Comunitat xiïta i del partit islàmic Hezbolá que va portar a terme atacs contra el govern d’Hussein durant 17 anys en la zona de pantans del sud, guanyant-se l’àlies de “príncep dels pantans”.
– Abdul Zahra Othman Muhammad: Escriptor en Basra i capdavanter local del Partit Dawa a Bàssora.
– Hamid Majid Musa: Xiïta i Secretari General del Partit Comunista de L’Iraq.
– Dara Noureddine: Kurd sunnita i jutge en la Cort d’Apel·lació que va ser sentenciat a dos anys de presó després de decretar que un edicte de Sadam Hussein per a confiscar les terres sense compensació era anticonstitucional.
– Mahmoud Othman: Kurd sunnita i polític kurd independent.
– Adnan Pachachi: Sunnita que va servir com Ministre d’Exteriors i Ambaixador davant l´ONU fins que el partit Baas va arribar al poder en 1968. És el President dels Demòcrates Independents Iraquians.
– Mowaffak Rubaiel: Metge xiïta i activista pels drets humans.
– Samir Sumaidy: Escriptor sunnita.
– Jalal Talabani: Kurd sunnita que és Secretari General de la Unión Patriòtica del Kurdistan.
– Muhammed Bahr Uloum: Clergue xiïta liberal i capdavanter de l´oposició que ha estat vivint a Londres.
– Gazhi Yawar: Enginyer sunnita.