Els punts 1.1 i 1.2 d’aquest dossier pertanyen a l’exposició:

“La Pau fictícia: La violència de la globalització” realitzada per Món 3.1.

El conflicte es va basar principalment en l’enfrontament entre l’organització guerrillera del FMLN, composada per diferents faccions i, cap al final del conflicte, per un sol exèrcit denominat Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional, i el govern de El Salvador que, en les dates del conflicte, era majoritàriament militar.

A més d’aquests actors, també varen participar al conflicte els EUA, l’antiga URSS i Cuba per imposar les seves ideologies en un context de Guerra Freda.

Aquest conflicte es va iniciar el 1980 com a conseqüència principalment de la desigualtat econòmica i social deguda al fracàs de l’agricultura com a base econòmica i a la poca voluntat de la classe dirigent. A més, es sumaria el domini exercit per les Forces Armades i els grups de seguretat que van instaurar la violència com a mecanisme d’acció de l’Estat i, d’aquesta forma, van tancar tots els espais democràtics.

Finalment, el 1992 es signaren els Acords de Pau de Chapultepec (Mèxic) que posarien fi al conflicte salvadorenc i que obririen una nova etapa per al país. Un conflicte que deixaria un balanç de 75.000 morts, més d’un milió de refugiats i desplaçats interns, i la destrucció de bona part de la infraestructura econòmica i el teixit social de El Salvador.

1.1 Origen i evolució del conflicte:

1870-1929 Reforma lliberal

L’economia va créixer molt gràcies al comerç del cafè, però la distribució dels ingressos només va beneficiar l’elit i va consolidar l’exclusió social de les classes subalternes. Va ser una època de terror i de terrorisme d’Estat, a través de l’exèrcit i dels cossos policíacs. Al final del segle XIX es privatitzaren les terres comunals en què vivien i treballaven els indígenes.

1929-1932

1929. Crisi econòmica de nivell mundial. A El Salvador les conseqüències d’aquesta crisi varen ser la caiguda del preu del cafè; el govern va rebaixar els salaris i va acomiadar molts treballadors públics. La fam i la misèria van augmentar.

1931. Arturo Araujo guanya les eleccions (amb el Partit Laborista, recentment
conformat). Havia promès expropiar els latifundis, repartir les terres de l’Estat i rebaixar la jornada laboral. Els rics es varen oposar a aquestes mesures i el 2 de desembre del mateix any els militars varen donar un cop d’estat que va permetre pujar al poder al General Maximiliano Hernández Martínez “el Brujo”. La crisi va continuar.

1932 (22 de gener). Insurrecció popular. Com a resultat de l’acumulació de conflictes socials, econòmics, polítics i ètnics, es produeix una explosió social protagonitzada majoritàriament per les comunitats indígenes de l’occident del país –les zones més afectades per la caiguda dels preus del cafè. Farabundo Martí va ser un dels dirigents d’aquesta insurrecció. Va ser capturat i afusellat l’1 de febrer de 1932. La insurrecció va ser completament reprimida per l’exèrcit. Després, el govern va cometre un dels més grans etnocidis contra el poble pipil conegut com “La Matanza”.

1931-1944

Tretze anys de dictadura amb Maximiliano Hernández Martínez
Durant el seu mandat la crisi mundial va finalitzar. Va reduir la quantia d’impostos que els Estats Units d’Amèrica (EUA) recaptaven a través dels impostos duaners; va aprovar lleis financeres que afavorien l’oligarquia; va construir la carretera panamericana i el pont Cuscatlán; va promoure els “orejas” (confidents locals). També va modificar la constitució per poder ser reelegit, i alguns militars que s’hi varen oposar varen ser afusellats.

1944-1979 Cicle de governs militars

1944. 2 d’abril. Insurrecció militar. L’aixecament va ser controlat, però després
va haver-hi una vaga general. El 9 de maig, Martínez renuncia a la presidència i queden com a president provisional Andrés Ignacio Menéndez “Cemento Armado”, que va pensar democratitzar el país i va convocar eleccions. Aquesta obertura va permetre que neixés la Unió Nacional de Treballadors (UNT). Un cop més, l’oligarquia s’oposà a la UNT, i va donar suport al general Castaneda Castro i al Partit Agrari. A l’octubre d’aquell mateix any, amb el suport de l’ambaixada dels EUA, fan un cop d’estat, a través del director de la Policia, el
coronel Osmin Aguirre. Aquest va imposar “el regne del terror”, expulsà els dirigents del país a l’exili, va destruir la UNT i va haver-hi una gran repressió.
El govern exiliat a Guatemala s’organitza de nou i el novembre realitza un nou aixecament juntament amb civils armats i alguns oficials de l’exèrcit. El moviment va fracassar pels pocs recursos i la mala organització. Aguirre, pressionat pels EUA, organitza un procés electoral fraudulent, del qual sortí elegit el general Castaneda Castro (fidel defensor dels rics i dels EUA). El seu govern continuà reprimint qualsevol intent d’organització popular.

1947. Clandestinament s’organitza i treballa el Comitè de Reorganització Obrera Sindical (CROSS).

1948. “La Revolució del 48”. Castaneda Castro intenta reformar la Constitució per prolongar el seu govern. El 14 de desembre de 1948 és derrocat, i s’instal·la un Consell de Govern Revolucionari (format per dos civils i tres militars). Aquest Consell va gaudir d’un gran suport popular per les promeses de reformes i de justícia social. Però va acabar fent el mateix que els seus antecessors. Es va convertir en el govern de la “Robolución”.

1950-1956. El govern del coronel Óscar Osorio
Va impulsar un govern d’industrialització: es va construir l’embassament hidroelèctric El Guayabo; la carretera litoral, el port d’Acajutla, l’Institut d’Habitatge Urbà, l’Institut Salvadorenc del Seguro Social (ISSS); va fixar un salari mínim i es va limitar la jornada laboral. La CROSS mantenia una mobilització obrera important durant aquest any, però Osorio va desencadenar una repressió contra el moviment obrer des del març de 1951 fins al setembre de 1952. Es produïren molts exilis, tortures i assassinats, tot i que el moviment continua lluitant. Un altre militar, José María Lemus, succeeix Osorio i permet el retorn dels exiliats.

1957. 1r Congrés Sindical Nacional, del qual sorgí la Confederació General de Treballadors d’El Salvador (CGTS). El govern, assessorat pels EUA, crea paral·lelament la Confederació General de Sindicats d’El Salvador (CGSS), i reprimeix la CGTS.

1960 (26 de setembre). Derrocament de Lemus
El control del govern el pren una Junta Cívica Militar, que comptava amb gent honesta i progressista, i el suport del moviment popular –organitzat en el FENOC.

1961. Derrocament de la Junta Cívica Militar
Va ser substituïda per un Directori Cívic Militar. S’inicia un altre cop el clima de terror sobre el poble. S’implementa a la regió l’Aliança per al Progrés: un pla dels EUA per contrarestar el descontent popular i evitar que altres pobles seguissin l’exemple de Cuba. El Directori Cívic Militar impulsà algunes mesures reformistes.

1962. “Nueva Era con Rivera”
Farsa electoral. Es varen convocar eleccions (exigides pels EUA) en les quals va participar un sol partit, Partit de Conciliació Nacional (PCN) i un sol candidat, Julio Adalberto Rivera (un dels 5 membres del Directori Cívic Militar). El terror, la repressió, els presos polítics, etc., van continuar.
Tot i l’opressió, el poble continua organitzant-se: 1964. S’organitza la Unió Nacional d’Obrers Catòlics (UNOC). 1965. Sorgeix la Federació Unitària Sindical d’El Salvador (FUSS), que realitza una intensa tasca d’organització i lluita obrera fins a aconseguir la primera vaga en què els obrers s’apoderen d’una fàbrica. Vaga d’Aceros, S. A., l’abril de 1967.

1967 (febrer). Eleccions
Els partits més forts eren el partit oficial, Partit de Coalició Nacional (PCN), i el Partit Demòcrata Cristià (PDC). Van guanyar aquests darrers, amb Sánchez Hernández, el qual va haver d’afrontar seriosos problemes:
1. Pressió popular creixent: Vaga de mestres de l’Associació Nacional d’Educadors Salvadorencs (ANDES). 2. La situació del Mercat Comú Centreamericà (MCM) empitjora. 3. Problemes entre Hondures i El Salvador: La burgesia hondurenya se sent perjudicada per la competència dels productes salvadorencs, que els prenen el mercat i impedeixen la venda dels seus productes; 300.000 salvadorencs vivint a Hondures (problema per a El Salvador si retornaven, i problema econòmic per a Hondures); conflicte limítrof per no haver-hi una clara delimitació fronterera. Tot això va provocar que esclatés l’any 1969 la “Guerra de les 100 hores”, també coneguda com la “Guerra del Futbol”. Mai es van donar xifres oficials dels morts en aquesta guerra que va durar 5 dies. Les relacions polítiques i comercials es varen tallar
durant gairebé 10 anys.
Durant el període de les dictadures militars sorgiren diversos moviments socials i polítics que, amb diverses motivacions i ideologies, van promoure la dissidència i l’oposició en condicions extremadament difícils per la mancança d’espais democràtics i la forta repressió governamental. Després de l’aixecament cívic militar i la vaga de “braços caiguts” que va derrocar el dictador Hernández Martínez (1944), els moviments democràtics es varen caracteritzar per desenvolupar una lluita social i política, legal i electoral fins el 1970, en la qual els petits grups revolucionaris varen iniciar la lluita armada davant l’esgotament dels mitjans de lluita pacífics.

1970. Sorgeixen organitzacions guerrilleres
El poble, cansat de tanta misèria i injustícia, crea les seves organitzacions per defensar-se de la repressió i lluitar pels seus drets. Sorgeixen moltes organitzacions tant en el camp com a la ciutat. Es creen les Forces Populars d’Alliberació (FPL –Farabundo Martí–), l’any 1971, el Partit de la Revolució Salvadorenca – Exèrcit Revolucionari del Poble (PRS-ERP), l’any 1974, la Resistència Nacional – Forces Armades de la Resistència Nacional (RN-FARN) i l’any 1975, el Partit Revolucionari dels Treballadors Centreamericans (PRTC). Aquestes organitzacions es varen caracteritzar per desenvolupar una estratègia de lluita armada basada en la formació de grups guerrillers urbans, suburbans i rurals, combinada amb una ampliació de la seva influència i organització en els moviments socials de l’època.

1971. Es forma la UNO (Unió Nacional Opositora): Partit Demòcrata Cristià, el MNR i la UDN.

1972. Febrer. Flagrant frau electoral. Les eleccions van ser guanyades per la UNO, que eren Duarte i Ungo, però els militars i la classe dominant varen imposar el coronel Arturo Armando Molina, candidat oficial del PCN.

Abril. Intent de cop d’estat, dirigit pel coronel Mejía i per Duarte. Va fracassar i Duarte va marxar a Veneçuela. Molina va impulsar algunes mesures econòmiques per sortir de la crisi provocada per la guerra amb Hondures: va crear les Zones Franques (empreses estrangeres que cerquen mà d’obra barata per la crisi mundial); va prohibir la creació de sindicats i va abaixar els salaris a nivells d’explotació; i intenta una Reforma Agrària a fi de diversificar l’economia, guanyar suport per a les eleccions del 77 i paralitzar la lluita del poble, organitzat en el Bloque Popular Revolucionario (BPR) i el Frente de Acción Popular Unificada (FAPU). Els oligarques propietaris de terres, organitzats en l’Associació Nacional de l’Empresa Privada (ANEP), es varen oposar a la reforma agrària, i finalment aquesta va quedar sobre el paper.

1977. Augmenta la repressió contra el poble i contra membres de l’església que estaven a favor del poble. Monsenyor Romero és nomenat Arquebisbe de San Salvador.
Febrer. Eleccions que guanya la UNO, però els roben el triomf i l’oligarquia i militars imposen com a president el general Romero. La Unión Nacional de Oposición (UNO), amb el suport del poble, varen prendre la plaça la Llibertat durant una setmana. El 28 de febrer l’exèrcit envaí la plaça i va fer una carnisseria. L’1 de juliol s’instal·la en el poder el general Carlos Humberto Romero. Augmenta la repressió, assassinats, captures, tortures i desapareguts; augmenten els Escuadrones de la Muerte, Orden, UGB, Falange…
La mobilització popular s’incrementa, continua lluitant pel dret a la terra, per l’augment dels salaris, pels drets humans. Els camperols prenen les terres, els obrers prenen les fàbriques, hi ha mobilitzacions de venedors del mercat, mestres, estudiants, dones…, amb el suport de Monsenyor Romero. La resposta del govern sempre és la mateixa: trets, més repressió, empresonaments, tortures, desapareguts. El poble veu que cal canviar-ho tot, i la lluita entra en una etapa més política i revolucionària. Les organitzacions lluiten per un Govern Popular.

1979. Agost. Es forma un Foro Popular. PDC, UDN, MNR i algunes organitzacions i sindicats exigeixen la formació d’un govern democràtic, la dissolució dels Escuadrones de la Muerte i mesures econòmiques a favor dels pobres. El govern en fa cas omís. 15 d’octubre. Cop d’estat. El moviment de la Joventut Militar derroca el General Romero i instaura una Junta Revolucionària de Govern encapçalada pel Coronel Adolfo Majano (dos militars i 3 civils), en un intent d’obrir pas a un projecte reformista que contingués la dinàmica de confrontació que en aquell moment es trobava en ple ascens. Decreten: 1.Dissolució d’Orden. 2.Formar una Comissió per investigar el problema dels desapareguts. 3.Augmentar el salari als jornalers de cotó i canya. 4.Nacionalitzar el comerç exterior. Però la junta no exercia el poder real, i els sectors més reaccionaris de l’exèrcit, amb el suport de l’ANEP, varen continuar la repressió contra el poble. Els civils de la Junta varen renunciar.

1980

10 de gener. Es forma una altra Junta (pacte entre les Forces Armades i el PDC, dos militars i tres civils). Però la repressió continua. Un dels civils de la Junta renuncia i en el seu lloc entra Napoleon Duarte (3a Junta de Govern).
La situació del poble no va millorar en res, continuen els assassinats, els desapareguts i les matances… Comencen a sorgir els refugiats i els desplaçats que fugen del terror causat per les constants invasions de l’exèrcit. 11 de gener. Es forma la Coordinadora Revolucionària de Masses (CRM), integrada per: BPR, FAPU, LP-28, MLP i UDN. El 22 de gener realitzen la manifestació popular més gran que s’hagi vist a El Salvador, la qual va ser totalment reprimida. 24 de març. Després de l’homilia del dia anterior en què es prega que finalitzi la repressió, Monsenyor Romero és assassinat per grups de l’extrema dreta mentre oficiava missa. 1 d’abril. Es forma el Front Democràtic Revolucionari (FDR), que aglutina totes les organitzacions revolucionàries de masses i el Moviment Nacional Revolucionari (MNR), Moviment Popular Social Cristià (MPSC),
Moviment Independent de Professionals i Tècnics d’El Salvador (MIPTES), entre d’altres. Desembre. Es forma el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN) , per afrontar amb més força els atacs de l’exèrcit i de la dreta organitzada. El FMLN el formen: PCS: Partit Comunista Salvadorenc, ERP: Exèrcit Revolucionari del Poble, FPL: Forces Populars d’Alliberament, PRTC: Partit Revolucionari dels Treballadors Centreamericans, FARN: Forces Armades de la Resistència Nacional. 14 de maig. Matança del Sumpul (Chalatenango). Contingents del destacament militar núm. 1, de la Guàrdia Nacional i de la paramilitar Organització Nacional Democràtica (Orden) varen assassinar deliberadament més de 300 persones no combatents, inclosos dones i nens, que intentaven creuar el riu Sumpul en un intent de fugida cap a Hondures. La matança va ser possible per la cooperació de les Forces Armades hondurenyes, que varen impedir el pas dels pobladors salvadorencs. La intensificació del terrorisme d’Estat i la renúncia dels elements democràtics de la Junta Revolucionària de Govern, varen precipitar, sens dubte, l’esclat de la guerra civil.

La dècada transcorreguda entre 1970 i 1980 va cimentar de forma irreversible les bases d’una confrontació prolongada i sagnant que va arribar a la seva plena expressió entre 1980 i 1992. Va ser un procés caracteritzat per l’aprofundiment del terrorisme d’Estat implementat per les Forces Armades, els cossos de seguretat i diversos organismes paramilitars clandestins –com els Escuadrones de la Muerte– que varen operar amb el suport de les mateixes institucions de l’Estat i el finançament de poderosos grups econòmics i polítics. En aquesta època es produeixen més matances, assassinats i desapareguts forçosos tant al camp com a la ciutat. També va ser un període caracteritzat per l’auge de l’organització popular, i per l’esgotament del sistema polític de la dictadura, és a dir, la realització d’eleccions fraudulentes per legitimar els governs militars de torn. Es varen desenvolupar diversos moviments socials i polítics que, amb diverses motivacions i ideologies, varen promoure la dissidència i l’oposició.

1980 (10 de gener). Ofensiva general. L’inici de la guerra civil

El FMLN inicia una ofensiva general que va significar un canvi a la situació política i militar del país: sorgeixen les zones sota control del FMLN i la lluita es trasllada sobretot al camp. Desapareixen les organitzacions de masses per la gran incorporació a la lluita armada. En aquells moments, el partit del govern (PDC) i els militars salvadorencs executaren una de les guerres de contrainsurgència més complexa i sagnant de la història de l’Amèrica Llatina, assessorats per la doctrina de “guerra de baixa intensitat” propugnada per l’administració Reagan, i amb un saldo de més de 75.000 morts.

L’impuls dels programes lliberals

1989. Març. Eleccions (El FMLN va proposar retardar-les fins al setembre, perquè així ells hi poguessin participar, però això no va ser acceptat). Es varen presentar 13 partits a les eleccions: va guanyar el partit Arena, amb Félix Alfredo Cristiani –membre d’una de les famílies més riques del país. Comença l’aplicació de programes neoliberals, l’objectiu dels quals era desbaratar les reformes impulsades a partir del cop d’estat del 79. Les mesures aplicades varen ser:

• Liberalització del comerç exterior. La venda de cafè, sucre i cotó continua sent controlada per l’Estat, però els exportadors privats són els qui controlen el comerç exterior i s’emporten els màxims beneficis.
• Liberalització dels preus. Els preus dels productes de la canastra bàsica, que estaven controlats pel govern, ara són fixats pels productors i comerciants.
• Liberalització del tipus de canvi. El preu del dòlar, que durant molts anys el fixava l’Estat, ara seria determinat per l’abundància o l’escassesa de dòlars.
• Privatització d’algunes institucions públiques i d’empreses estatals: IRA, IVU, INCAFE, ISIC, la importació del petroli, els instituts tecnològics, l’hotel President, ciment Maya, bancs, institucions financeres, etc.
• Parcel·lació de les cooperatives de la reforma agrària (per dividir i desorganitzar el moviment cooperatiu).
• Impuls dels programes de Compensació Social (FIS) per alleugerir els impactes del Programa d’Ajustament Estructural (PAE) sobre la població d’escassos recursos.

Aquest pla neoliberal impulsat pel president Cristiani va fer més rics els rics i més pobres els pobres.

1989. Ofensiva final 11 novembre “Hasta el tope”. El FMLN envolta tota la capital durant 8 dies de caos i l’exèrcit bombardeja la ciutat. En aquests dies assassinen els jesuïtes espanyols i dues persones més, i la comunitat internacional pressiona a favor del diàleg. A través de l’ofensiva, el FMLN va demostrar la seva capacitat militar i la incidència que tenia sobre la població, això els va donar més “autoritat” a les negociacions.
El 9 de desembre, el president Cristiani proposa reniciar el diàleg amb la condició que el FMLN posi fi a les seves accions militars. 1990. Es reinicien el diàleg i la negociació per a la pau amb mediació de les Nacions Unides. El diàleg va ser molt lent però s’anaven aconseguint petits i importants acords.

1992 (16 de gener). Signatura dels Acords de Pau a Chapultepec, Mèxic

La signatura dels Acords de Pau tanca una etapa de la història d’El Salvador i n’obre una de nova. Es va posar fi a la guerra armada però aquest fet no ha permès solucionar el problema més greu: la pobresa.

1.2 Situació actual del conflicte:

1992. Signatura dels Acords de Pau entre el govern d’El Salvador i el Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional. Es posa fi a més de 12 anys de conflicte bèl·lic i s’inicia un procés democràtic sense precedents, en un context mundial on la globalització capitalista es troba en plena expansió i determina totalment la reforma política i econòmica del país. 12 anys de transició democràtica que ha aconseguit importants reformes polítiques, ha obert espais relacionats amb la llibertat d’expressió i d’associació. Però també 12 anys d’implementació de polítiques neoliberals. Ara, 12 anys després, es fa necessària una reflexió sobre els efectes que els Acords de Pau i la globalització capitalista han tingut en la qualitat de vida de la població, i una valoració de la solidaritat catalana.

Les reformes polítiques i econòmiques

El contingut dels Acords de Pau englobava quatre àmbits principals: drets humans, desmilitarització, creació d’institucions democràtiques i alguns aspectes socioeconòmics. El govern salvadorenc, controlat per l’oligarquia, es va negar a negociar la seva política econòmica i va centrar els esforços a negociar els temes polítics.
L’any 1989 s’inicia un procés de reformes polítiques que va permetre la inserció del país en el sistema econòmic mundial.
Aquestes reformes, inspirades en els programes d’estabilització econòmica –PEE– i ajust estructural –PAE– definits pel Fons Monetari Internacional –FMI– i el Banc Mundial –BM–, també varen ser impulsades per sectors nacionals interessats a participar d’aquesta globalització induïda i del model neoliberal, i així poder recuperar els negocis perduts per l’oligarquia a la dècada anterior. Aquest procés ha suposat la supressió de barreres proteccionistes, la liberalització dels preus, el foment de la inversió estrangera directa a través de les zones franques i els recintes fiscals, la flexibilització del mercat laboral, la disminució de la despesa pública, les privatitzacions i concessions de les empreses públiques, les signatures de diversos tractats comercials de lliure comerç i la “dolarització” de l’economia.
Tot això ha permès un discret creixement de l’economia del país i una profunda accentuació de les desigualtats en la distribució dels ingressos.
Segons l’Informe de Desenvolupament Humà El Salvador 2003 del PNUD, actualment el 40% de la població sobreviu en condicions de pobresa.

Dolarització

La dolarització de l’economia salvadorenca ha obeït als reajustaments de la política econòmica financera dels Estats Units a la regió centreamericana, en el marc del Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) i del Pla Puebla Panamà (PPP). Una estratègia geopolítica en clau monetària dels EUA que, a més a més, genera enormes beneficis econòmics als empresaris nacionals salvadorencs, propietaris de gran part de la banca privada i de les empreses importadores.
La Llei d’Integració Monetària –que va permetre la dolarització de l’economia salvadorenca– va ser aprovada el 20 de novembre de l’any 2000 i posada en vigència l’1 de gener del 2001 (és a dir, 41 dies després).
Aquesta llei ordenava al Banc Central de Reserva (BCR) no imprimir més la moneda nacional, al mateix temps que als bancs estatals i privats se’ls va obligar a realitzar totes les seves transaccions en dòlars.
Actualment tot i la condició de bimoneda, en tot el país només circula el dòlar.
Gran part de la ciutadania es va oposar a aquest projecte, però els terratrèmols que assolaren el país durant els primers mesos de l’any 2001 van posar en darrer pla aquesta oposició, i va permetre que l’administració apliqués de manera imparable la nova llei. Per als salvadorencs ha suposat la legalització de la pèrdua de la sobirania nacional, perquè s’ha lliurat als EUA la política monetària del país, i un fort encariment del cost de la vida.

Impactes en els serveis socials bàsics per les privatitzacions

SALUT. Només una petita part de la població salvadorenca té accés als serveis bàsics de salut, que més que un dret social continua sent un privilegi dels rics. Des de l’any 1991 s’han anat privatitzant sectors del servei de la salut pública. L’objectiu és privatitzar-lo totalment. Les principals malalties són les infeccions respiratòries, parasitisme intestinal i malalties contagioses, dengue, deformacions congènites, desnutrició, etc., la majoria producte de la pobresa, de la contaminació i de la precarietat dels serveis bàsics.

EDUCACIÓ. La proposta de privatitzar part del sistema educatiu públic està present. Gràcies als crèdits concedits per les institucions multilaterals s’està fent una gran inversió en educació primària, perquè la majoria de gent arribi a tenir el sisè grau de bàsica (12 anys). També s’està millorant l’educació universitària i d’oficis. Si tenim en compte que per treballar a la maquila només es requereix un sisè grau, es fa palès que tot l’esforç del govern està orientat a capacitar mà d’obra per a les empreses maquiladores. L’educació universitària i tècnica pública s’està orientant a capacitar el personal que necessiten les empreses com ara bancs i grans comerços.

AIGUA. El govern té planificat privatitzar el servei públic d’aigua i ja ha començat a crear les condicions necessàries per fer-ho. Més del 50% de les llars no disposen de servei d’aigua per canonada. El proveïment és de forma intermitent i bastant deficient. Fins i tot l’aigua que ve per les canonades està força contaminada.

HABITATGE. L’any 1991 es va tancar l’Institut de l’Habitatge Urbà. Dèficit d’habitatges l’any 1992: 595.000. Dèficit d’habitatges l’any 2002:500.000 habitatges (2,5 milions de persones).

ENERGIA ELÈCTRICA. L’any 1991 es va privatitzar la distribució d’energia elèctrica. Actualment s’està en procés de privatitzar tot el servei. El 35% de la població no té accés al servei d’electricitat.

TELECOMUNICACIONS. La privatització de les telecomunicacions va portar a la substitució del monopoli públic per un altre de privat, va permetre concentrar el sector en tres grans empreses europees (Telefónica d’Espanya, Telecom de França i Telemovil d’Holanda), sense que els arguments que defensaven la privatització –tarifes més baixes, cobertura i eficiència– s’hagin acomplert. Entre 1998 i 2003 el cost fix de les tarifes ha incrementat el 41%. El 55,4% de les llars no tenen serveis de telefonia.

SISTEMA DE PENSIONS. En el procés de privatització de les pensions es van formar cinc empreses, de les quals dues tenen el màxim nombre d’afiliats. Una d’aquestes empreses és BBVA Crecer AFP – Pensiones.

SEGURETAT SOCIAL. Deixa a fora pràcticament tota la població rural, i cobreix el 39% de la població activa (PEA) urbana.

Terciarització de l’economia salvadorenca. La flexibilització laboral

La mancança de llocs de feina en el sector formal i l’abandonament de les tasques agrícoles ha obligat que moltes persones hagin creat les seves pròpies ocupacions laborals en activitats no regularitzades i caracteritzades pels baixos nivells de productivitat i remuneració. Això dóna peu a un sector “microempresari” informal molt nombrós.
Per part del govern no s’ha aplicat cap política per a la creació de llocs de treball.
LA PAU FICTÍCIA: la violència de la globalització
Segons les dades oficials, l’atur és d’un 7% a El Salvador, però els sindicalistes estimen que arriba a més del 50%, sobretot al sector agropecuari. La flexibilització del mercat laboral ha servit d’instrument d’atracció de la inversió estrangera i base de la precarització de les condicions laborals. Les mesures de flexibilitat laboral afavoreixen la supressió de drets dels treballadors i ajuden a explotar-los cada cop més. Així abarateixen els preus dels productes i aquests són més competitius en aquesta època marcada pels tractats de lliure comerç.
El salari mínim a l’àrea urbana gairebé no sobrepassa el valor de la canastra bàsica. I a les zones rurals aquesta situació és encara més greu.

Maquiles i exportació

Una de les estratègies de les darreres administracions ha estat la de consolidar l’aparell exportador basat en la producció maquilera, impulsada durant la dècada dels noranta. La maquila s’ha convertit en una de les branques més dinàmiques de l’economia i generadora de divises a El Salvador. L’activitat més important després de les remeses familiars.
Les reformes polítiques i econòmiques implementades durant aquests darrers anys han contribuït al creixement de les empreses maquiladores, de capital estranger majoritàriament. La Llei de zones franques i recintes fiscals dóna un gran impuls a aquest sector i l’ha convertit en un projecte regional, que ofereix a aquestes empreses l’exempció del pagament d’impostos, dóna tarifes preferents en alguns serveis d’utilitat pública, i proporciona mà d’obra a un preu baixíssim gràcies a les mesures de flexibilització laboral imposades.
Els contractes precaris s’estan implementant ràpidament a tot el país, especialment a les maquiles. Contractes per metes de producció: si no assoleixen les metes dins el seu horari, han de fer hores extres que no cobraran. Contractes setmanals: 44 hores de feina de dilluns a dijous, els divendres i dissabtes treballen en una altra empresa. Això vol dir que mai cobren les hores extres. Algunes empreses proposen períodes de prova de 6 mesos sense rebre salari. Les principals violacions en matèria laboral al país es donen al sector maquiler. A les maquiles hi treballen sobretot dones joves amb salaris molt baixos i sovint per sota del salari mínim que estableix la llei. S’hi han donat molts casos de maltractaments i assetjaments sexuals.

Agricultura i importació

Durant els anys noranta es produeix un canvi brutal del model agroexportador per un nou model basat en la maquila, les exportacions no tradicionals i l’augment de les remeses.
El govern salvadorenc disminueix progressivament el suport a l’agricultura. L’any 1990 hi destinava el 5,2% del PIB i l’any 2001, només l’1,6% del PIB.
Les llavors, l’adob, els fertilitzants i pesticides s’encareixen progressivament, en canvi el producte es malvèn, no és rendible. Com a conseqüència d’això, la gent deixa de produir els “ granos básicos” –blat de moro, arròs i fesols–, abandonen el camp i marxen a la ciutat o bé als EUA. L’any 1980 el 60% de la població treballava al camp. L’any 2002 només el 46% (95.000 persones menys treballant-hi).
Atès que la producció de “ granos básicos” a tota Amèrica Central es redueix i que el consum augmenta, creix la importació de l’exterior d’aquests productes; es genera, així, una perillosa dependència dels altres mercats –en especial el dels EUA– i es potencia el risc de no poder garantir la seguretat alimentària d’aquests països.
L’any 1990 El Salvador venia productes agropecuaris a l’exterior per un valor de 349 milions de dòlars i en comprava per un valor de 215 milions. L’any 2001 en venia per 268 milions de dòlars i en comprava per 650 milions. Això vol dir que per al consum nacional abans es produïa al país el 68% i s’importava el 32%. I ara es produeix el 30% i s’importa el 70%. Els qui treuen el veritable benefici d’aquest canvi de model agroexportador són el sistema financer, les empreses nacionals d’importació i els països que exporten els seus productes a El Salvador.

Migració i remeses

Exportació de joves als EUA – importació de remeses. Des dels anys setanta s’ha incrementat el flux migratori de salvadorencs i salvadorenques cap als EUA. Actualment un terç de la població salvadorenca ha emigrat, més de 2 milions de salvadorencs.
Les causes del massiu procés de migració cal situar-les en el si d’un canvi del model agroexportador cap a les remeses i l’expansió de la maquila, i d’una societat en extrema pobresa, analfabetisme, discriminació de les dones, falta de llocs de treball i on no es respecten els drets econòmics ni socials. També cal tenir en compte les ofertes dels països receptors. De manera creixent, la població rural emigra cap a l’exterior i es fa evident la incapacitat de l’economia urbana d’absorbir la força laboral provinent de les zones rurals. Majoritàriament la migració es realitza en condicions d’irregularitat. Ja no emigren només obrers i camperols, ho fan també periodistes, advocats, metges, enginyers. El 53% són homes i el 47%, dones, dels quals el 60% és població amb edats compreses entre els 15 i els 30 anys. La contribució de la població migrant a la reducció de la pobresa té un gran impacte, perquè envien diners als seus familiars. Això fa que per cada persona que emigra, un grup familiar millora la seva situació.
Actualment el 22% de les llars d’El Salvador reben remeses. Es calcula que per l’any 2002, si no haguessin existit les remeses, la pobresa absoluta hagués estat del 25,5% i no del 19,2% actual, agreujada encara més en l’àmbit rural.
L’augment espectacular de les remeses és el que ha permès un equilibri i una estabilitat econòmica del país.

Deteriorament dels recursos naturals i del medi ambient

El Salvador és el segon país més desforestat del continent americà, i com a conseqüència, el 75% del sòl està erosionat. Les causes principals són la tala de boscos que fan les grans empreses que es dediquen als productes d’exportació, la concentració comercial i la de població que s’aglutina a les àrees perifèriques. El deteriorament ambiental és el resultat lògic del model de desenvolupament. Manquen lleis ambientals, s’utilitza tecnologia inadequada i no apropiada, hi ha irresponsabilitat i negligència d’empreses i individus, i també hi influeixen l’afany de lucre, la pressió externa, la falta de voluntat política i d’educació. Més del 80% de la vegetació natural d’El Salvador ha estat totalment eliminada. Els boscos situats entre 100 i 1.200 m sobre el nivell del mar s’han reduït a menys de l’1%. De les 120.000 hectàrees de manglares, en queden menys de 30.000 a causa de l’expansió descontrolada del conreu del cotó i del comerç de fusta. Més del 77% dels sòls del país s’han acidificat per l’ús irracional de fertilitzants, pesticides, la pluja àcida i altres contaminants. Les aigües subterrànies estan disminuint de manera alarmant. El mar s’ha convertit en un abocador de tot tipus de deixalles, tant domèstiques, com industrials i comercials. Els torrents d’aigua s’utilitzen com a clavegueres, el 95% dels rius i llacs del país estan contaminats. La presència de plaguicides en els diferents aliments i éssers vius, inclosa la llet materna, és alarmant. Alguns dels agroquímics utilitzats a El Salvador estan prohibits a països d’economia desenvolupada. Moltes espècies estan amenaçades i en perill d’extinció, i moltes d’altres ja han desaparegut. Es donen pràctiques inadequades de pesca i conreu que estan depredant els recursos marins i agrícoles. La disposició de les deixalles es realitza de forma inadequada, els abocadors d’escombraries són grans punts negres a cel obert, situats prop d’assentaments poblacionals o sobre zones recol·lectores d’aigua.

Transició d’una guerra politicomilitar a una guerra econòmica

Els Acords de Pau no varen incidir en la modificació dels factors estructurals generadors de la pobresa, causa principal del conflicte bèl·lic. Si bé és cert que en certa mesura la pobresa ha disminuït, encara avui és extremadament alta. Tot i els avenços aconseguits, no hi ha cap dubte que la reducció de la desigualtat continua sent una de les principals assignatures pendents a El Salvador dins els seus esforços per disminuir la pobresa i augmentar els nivells de desenvolupament humà.
La dècada dels noranta ha suposat un canvi radical de l’estat tradicional per l’estat modern. La velocitat i drasticitat amb què s’ha imposat la globalització, sota el paradigma neoliberal, ha generat més desigualtats i més violència a tot el país.

Per a la gran empresa comercial i financera ha suposat el gran negoci i l’oportunitat de demostrar la força del mercat. Per als pobres, en canvi, la gran derrota i l’ajornament de la democràcia real. Els resultats de la transició democràtica presenten unes realitats contraposades.
D’una banda s’observen assoliments històrics com la finalització de l’autoritarisme oligarquicomilitar, del terrorisme d’Estat, el respecte bàsic a la llibertat d’expressió, d’organització i de premsa, és a dir, l’inici d’un procés de construcció democràtica. Però d’altra banda, s’observa que la nova situació política no ha dut millores a la situació econòmica, social, cultural i ambiental de la major part dels salvadorencs i salvadorenques. Tot i els importants esforços, no s’ha pogut establir una ferma cultura de pau, més aviat predomina la cultura de la intolerància, la confrontació i la polarització. La situació d’injustícia social actual xoca amb l’esperit dels Acords de Pau, amb l’esperit de convivència política i social que propugnen. La governabilitat està en veritable deteriorament: existeixen tendències culturals de tipus autoritari, de discriminació entre estrats socials, i d’utilització de mètodes violents per exercir control social, per imposar un tipus determinat de societat, i per resistir o manifestar oposició. Els perills de la ingovernabilitat, la inestabilitat social i la pèrdua de competitivitat fan urgent un diàleg i una concertació entre les parts.
21 de març de 2004. Eleccions presidencials a El Salvador. Torna a guanyar el partit conservador Arena, amb una campanya basada a atemorir la població pronosticant terribles conseqüències en el cas que el país girés cap a l’esquerra i obligant a milers de treballadors i treballadores a participar de la campanya amb l’amenaça que, si no ho feien, serien acomiadats. Arena, artífex indiscutible de la situació actual d’El Salvador torna a governar aquest país fins l’any 2009. La democràcia no existeix quan els ciutadans i ciutadanes no tenen accés a la informació, quan tenen por i desconfiança que pugui existir un futur millor, i això els fa subjectes de manipulació.
Aquest és el cas d’El Salvador, un país en què cada cop és més difícil viure-hi amb dignitat.

El Salvador, 12 anys després del conflicte, el conflicte continua