Introducció al conflicte
1. Orígens del conflicte araboisraelià
2. La crisi del Canal de Suez (1956)
3. La Guerra dels Sis Dies (1967)
4. La Guerra de Yom Kippur (1973) i els Acords de Camp David (1979)
5. La invasió del Líban (1982)
6. La Primera “Intifada” i els acords d’Oslo
7. La Segona Intifada (2000) i la construcció del mur
8. Les eleccions palestines i la segona guerra del Líban (2006)
9. Anàpolis i l’operació Plom Fos (2008-2009)
1. Orígens del conflicte araboisraelià
Dels segles XV al XIX, el territori de Palestina va estar sota la dominació otomana que només permetia que els jueus anessin a Palestina com a pelegrins, mai per establir-se.
El 1882 es produeix la primera onada d’immigració jueva patrocinada pel baró Edmond de Rothschild (membre d’una família de banquers i financers jueus, defensor del sionisme, va comprar terres a Palestina).
El 1895, un austríac anomenat Theodor Herzl publica el llibre Der Judenstaat (L’estat jueu) on aboga per la creació d’un Estat jueu bé a Palestina o bé a l’Argentina. El 1897 va tenir lloc el primer Congrés Sionista a Suïssa. En aquest Congrés es va decidir que la millor opció era Palestina (Argentina ja era en aquells moments una entitat estatal). L’opció de Palestina va ser escollida finalment tot i les dificultats econòmiques que comportava (escassetat de recursos), i sense tenir en compte que en aquells moments a Palestina hi vivien mig milió d’àrabs. També van desestimar altres destins com Uganda, Líbia, i la península del Sinaí (Egipte). A més, durant aquest Congrés es va crear l’Organització Mundial Sionista (World Zionist Organization, WZO).
El 1900, Keren Keyemeth de la Fundació Nacional Jueva va crear un organisme dintre de la WZO encarregat d’adquirir terra a Palestina amb la intenció que aquesta fos ocupada i treballada exclusivament per jueus. El 1904 hi havia a Palestina 70.000 jueus, el 1914 van arribar a ser 150.000, però amb la Primera Guerra Mundial el seu nombre va disminuir degut a que Palestina va ser un dels teatres d’operacions militars.
En acabar la guerra, Palestina va passar a ser controlada per la Gran Bretanya i la immigració jueva es va reprendre donant origen al fenomen del nacionalisme palestí i el sentiment de consciència nacional. L’antisionisme que es va generar entre la població palestina, que als anys 30 no arribava a un milió de persones, va ser fruit de les friccions que van sorgir entre veïns, però sobretot per la forta desigualtat existent entre les dues comunitats. Els palestins, amb una economia de subsistència, es van veure desbordats per la maquinària i els recursos dels jueus, a la vegada que la seva tradició xocava frontalment amb la col•lectivització de la terra i els costums socials de la comunitat jueva. Molts terratinents palestins van vendre les seves terres a l’aldea jueva per no poder competir amb els rendiments agrícoles de les terres dels jueus. El primer cens britànic de Palestina (octubre de 1922) donava un total de població de 757.182 habitants (11% de jueus), el segon (novembre de 1931) donava una població d’1.035.154 habitants (16% de jueus).
Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial (1939), la Gran Bretanya va començar a perdre el control de la situació. Una situació que va empitjorar en acabar el conflicte i fruit del genocidi nazi. L’horror viscut pel poble jueu (entre d’altres) va fer que l’onada d’immigrants fos imparable. El 1947 vivien a Palestina prop de 600.000 jueus i una mica més d’un milió d’àrabs. La situació de terrorisme va deixar pas a una guerra civil no declarada.
El clima de violència i enfrontament va fer que la recent creada Organització de les Nacions Unides (26 de juny de 1945) prengués en consideració la qüestió Palestina i, després de fortes discussions, el 29 de novembre de 1947 es va acordar la partició de Palestina. Quan es va saber el resultat de la votació, el països àrabs es van afanyar a manifestar que mai acceptarien la partició del territori, ni l’existència d’un Estat jueu, vist com una força colonial i exògena. El 29 de novembre de 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 181, que dividia el territori de Palestina en un Estat jueu i un altre àrab, ambdós dividits en tres unitats físiques, i l’establiment d’un règim internacional per a la ciutat de Jerusalem.
Des del moment en què es va donar a conèixer el resultat de la votació, les accions violentes van augmentar per les dues parts. Per la part àrab, Síria i el Líban van organitzar i finançar grups armats irregulars que van provocar el pànic i la mort entre els jueus, mentre que per la part hebrea, molt més ben organitzats, van destacar les sagnants accions dels grups terroristes Irgun i Stern (la bomba a l’hotel King David –amb 91 morts–, o l’assalt a la població palestina de Deir Yessin –amb 254 morts, la majoria nens, dones i vells).
Ambdues parts semblaven preparar-se per a la guerra, tenint en compte que el mandat britànic finalitzava el 15 de maig de 1948. Efectivament, en aquesta data, la Gran Bretanya va abandonar el territori de Palestina. Només unes hores abans del replegament britànic (14 de maig de 1948), David Bengurion, cap del govern provisional i un dels pares mítics de l’Estat d’Israel, va proclamar unilateralment l’Estat d’Israel a Tel-Aviv. Això va provocar el que semblava inevitable, que comencés la primera guerra araboisraeliana. La guerra de 1948, anomenada pels israelians “guerra de la independència” i pels palestins “catàstrofe” (nakba en àrab), va començar tot just quan embarcaven per marxar les tropes britàniques.
Entre el maig de 1948 i el gener de 1949, el àrabs de Palestina i els estats àrabs de la regió (Egipte, Síria, Transjordània, el Líban, l’Iraq, amb el suport d’Aràbia Saudita i el Iemen) es van enfrontar a l’Estat d’Israel. La victòria d’Israel va ser inapel·lable.
El balanç final de la guerra va ser una important victòria del nou Estat d’Israel. Israel no només va mantenir la zona que li concedia el Pla de partició de 1947, sinó que van ampliar de forma important l’àrea sota el seu control. Així, ara controlava el 78% del territori de Palestina, quan el pla de les Nacions Unides només li atorgava el 55%. Per contra, la projectada Palestina àrab de les Nacions Unides només restava a Gaza, administrada per Egipte. Transjordània per la seva banda, es va annexionar Jerusalem est i la riba occidental del Jordà (Cisjordània), que havia format part de la Palestina àrab projectada per les Nacions Unides. Amb aquesta annexió, Transjordània passava a anomenar-se el Regne haiximita de Jordània.
Les terres que l’ONU va atorgar als àrabs de Palestina (11.383 km2) es van evaporar. Israel va ocupar 5.728 km2, Egipte administrava Gaza (217 Km2), i Jordània quedava amb 5.728 Km2 de Cisjordània (és a dir, les regions de Judea i Samària). Tot i que tant àrabs com jueus van mantenir l’accés a la ciutat de Jerusalem, aquesta va quedar sota control internacional. El 1950, l’Estatut de la ciutat de Jerusalem va quedar recollit en la Resolució T/592 del Consell d’Administració Fiduciària de les Nacions Unides, del 4 d’abril de 1950.
El resultat més tràgic de la partició de Palestina i la posterior guerra va ser que 600.000 palestins (àrabs de Palestina) van prendre el camí de l’exili. És aquesta població àrab (tant la refugiada com la que es va quedar als territoris ocupats per Israel) la que a partir d’aquell moment el món coneixeria com a palestins.
La victòria de l’Estat d’Israel va permetre la consolidació del nou Estat. A més, aquesta consolidació va tenir lloc sobre un territori molt més extens, el que va permetre intensificar la política d’afavorir la immigració de jueus de tot el món a la nova pàtria d’Israel. La “llei del retorn”, aprovada per la Knesset (parlament) el juliol de 1950, establia que qualsevol jueu d’arreu del món tenia la possibilitat d’esdevenir un ciutadà d’Israel. En només quatre anys (1948-1951) van arribar a Israel 690.000 nous immigrants.
La regió va viure en aquells anys un clima bèl·lic permanent i posteriorment esclatarien tres guerres més a la regió, en la segona de les quals, Israel acabaria ocupant la Franja de Gaza i Cisjordània (Territoris Palestins Ocupats) fins al dia d’avui.
2. La crisi del Canal de Suez (1956)
La crisi del Canal de Suez que es produí l’any 1956 amplià el conflicte d’Israel amb els palestins a la resta dels països àrabs. La causa desencadenant fou la decisió del President egipci Gabal Abdel Nasser de nacionalitzar el canal de Suez per finançar la construcció de la presa d’Assuan. Fins llavors el canal de Suez havia format part del territori britànic i una empresa de capital francès controlava tot el seu tràfic naval. Amb la nacionalització del Canal, Egipte es beneficiaria de totes les taxes de navegació. A més, existiria el perill de que Egipte utilitzés el Canal com a mesura de pressió contra els països occidentals. El Canal permetia un accés molt més ràpid al Mar Roig des del Mar Mediterrani i oferia els camins de transport més curts per arribar als Estats Àrabs i a l’Índia. Junt a la nacionalització del Canal, Nasser va tancar la única sortida al mar d’Israel al Mar Roig: el Golf d’Aqaba. Això i el fet de que Israel se sentia cada vegada més amenaçat pels combatents Fedajin de la Franja de Gaza, llavors controlada per Egipte, donaren com a resultat un acord secret entre Israel, França i Gran Bretanya. Israel proposà envair la Península del Sinaí amb l’objectiu de netejar la regió de guerrilles palestines i així permetre a Gran Bretanya i França enviar forces de pau per evitar els combats i, de passada, prendre el control del Canal.
L’ofensiva començà el 29 d’octubre i les forces israelianes conquistaren en menys d’una setmana la Franja de Gaza, casi la totalitat de la Península del Sinaí i les Illes Tiran i Sinafir al sud d’aquesta. Després del rebuig de l’alto al foc per part d’Egipte, França i Gran Bretanya envaïren el Canal el 31 d’octubre.
No pogueren gaudir molt de la seva victòria militar i, més que res, aquesta ofensiva demostrà que França i Gran Bretanya estaven a punt de perdre la seva influencia i poder internacional a favor d’Estats Units, que manifestà a la ONU la seva oposició pel caràcter il•legal de l’acció. L’Assemblea General de la ONU aprovà llavors una resolució patrocinada per Estats Units contraria a la intervenció militar que provocà la retirada de les forces franceses i britàniques. Els israelians s’hagueren de retirar al 1957 a l’est de la línia fixada per l’armistici de 1948. Les Nacions Unides enviaren cascos blaus a la regió per mantenir la pau i el territori quedà a mans de la primera força de pau de la ONU de la història.
Les conseqüències a destacar d’aquest enfrontament foren la fi del control francès i britànic del Canal de Suez i el posicionament d’Israel al costat dels països occidentals que significà un gran increment del subministrament d’armes franceses i britàniques, a més de les ajudes econòmiques per part d’Estats Units.
Enmig d’aquest context, els palestins començaren a construir els fonaments del moviment nacional palestí. És a partir d’aquest moment quan els refugiats palestins comencen a organitzar-se. Al 1956 sorgeix d’entre els refugiats de Kuwait el primer embrió d’Al-Fatah, fundada per Yasser Arafat. Tot i haver arribat a un acord, el clima entre Israel i els països àrabs s’ha caracteritzat des d’aquell moment per una tensió constant. I no passarà gaire temps fins al següent enfrontament violent; l’any 1967 tingué lloc l’anomenada Guerra del Sis Dies.
3. La Guerra dels Sis Dies (1967)
El conflicte que va sorgir l’any 1967 tingué els seus orígens dos anys i mig abans, quan durant una conferència els Països Àrabs decidiren desviar dos afluents del riu Jordà, la principal font d’Israel, amb el propòsit de fer passar set als israelians.
El Canal que desviava aquesta aigua va ser bombardejat per Israel fins que els sirians renunciaren al projecte. Aquesta part de l’enfrontament demostrà que el conflicte araboisraelià no era només un conflicte territorial, polític o religiós sinó que era també un conflicte sobre el recurs més important de la regió: l’aigua.
El 17 de maig de 1967 Nasser va exigir la retirada dels cascos blaus que asseguraven les fronteres entre Egipte i Israel. El secretari general de la ONU, Sithu U Thant, acceptà, fet que alarmà Israel. Pocs dies després Nasser tancà l’accés a la ciutat portuària d’Eliat impedint d’aquesta manera l’arribada de vaixells, i afectant també el subministrament de petroli des d’Indonèsia i Iran. Aquest, unit a una campanya llançada per Nasser i el president sirià contra l’Estat d’Israel, que parlava d’una guerra imminent amb l’objectiu de destruir Israel, motivaren a l’Estat Hebreu per llançar un atac devastador contra Egipte, Jordània i Síria el dia 5 de juny de 1967. Els tres països havien firmat un pacte de defensa uns dies abans, el que Israel entengué com una amenaça per a la seva seguretat.
En poques hores Israel derrotà les forces aèries egípcies. En només sis dies els tres exercits àrabs foren derrotats. Israel ocupà els Alts del Golán (Síria), Cisjordània, Jerusalem Est, la Franja de Gaza i la Península del Sinaí (Egipte).
Amb un acord d’alto al foc establert pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides el conflicte acabà el 10 de juny de 1967.
La Guerra dels Sis Dies dividí la societat israeliana: per una banda hi havia els partidaris de la escola sociològica (oberts a la negociació sobre els territoris ocupats), i per l’altra els que pertanyien a l’escola territorial (a favor de l’apropiació de tota la terra possible de l’Israel bíblic). En el món àrab la derrota significà l’enterrament del “panarabisme” de nacionalisme laic àrab, fet que feu sorgir un discurs islàmic més radical i violent. Els territoris conquistats per Israel quedaren ocupats fins a un nou enfrontament amb els països àrabs l’any 1973.
4. La Guerra de Yom Kippur (1973) i els Acords de Camp David (1979)
Els intents de recuperar els territoris ocupats mitjançant la diplomàcia fracassaren i l’any 1973 Egipte i Síria llançaren una ofensiva sorpresa contra Israel el dia sagrat del Yom Kippur (dia del perdó per als jueus). El dia 6 d’octubre de 1973 les tropes egípcies travessaren el Canal de Suez recuperant el control sobre el seu marge oriental, després continuaren amb un atac contra les tropes israelianes a la Península del Sinaí. Al mateix temps les tropes sirianes entraren a la regió dels Alts del Golán. Les tropes israelianes van ser sorpreses però en poc temps aconseguiren que les tropes sirianes es retiraren fins la línia de l’armistici de 1967. (Martin Moore: Historias de Ocho Guerras, Vanguardia Dossier).
Els combatents israelians entraren al país i les forces aèries bombardejaren la capital de Damasc. També l’avanç de les tropes egípcies fou aturat per Israel i el 22 d’octubre de 1973 es firmà l’armistici amb Síria i el 24 amb Egipte. Aquesta guerra costà en víctimes uns 2.700 israelians i aproximadament 20.000 sirians i egipcis. Junt a l’armistici establert pel Consell de Seguretat de la ONU s’exigí als països implicats posar en pràctica la resolució 242, que reclama la retirada de les tropes israelianes dels territoris ocupats i el reconeixement de l’Estat d’Israel per part dels Països Àrabs. La Península del Sinaí va ser retornada l’any 1982 però Israel es negà a retornar els Alts del Golán a Síria. Una de les raons fou el comportament del president egipci Anwar as-Sadat. Per recuperar la Península del Sinaí estava disposat a tot i proposà un acord de pau a Israel. Per aconseguir-ho s’oferí a parlar davant del Knesset, el parlament israelià. El primer ministre Begin acceptà i convidà Sadat a Jerusalem. Per primera vegada des de la creació de l’Estat d’Israel un home d’un Estat Àrab parlà de pau amb el veí jueu. Amb la participació del president nord-americà Jimmy Carter seguiren les negociacions de pau a Camp David a l’estat de Maryland, i durant el març del 1979 es firmà l’acord de pau entre Egipte i Israel. Sadat es guanyà molts enemics amb aquest acte, especialment palestins i musulmans radicals. Al 1981 Sadat fou assassinat per un grup integrista musulmà.
Com a resultat d’aquest conflicte es notà una creixent radicalització islamista que arribà també a la Franja de Gaza i Cisjordània, on Israel havia començat des de 1967 a construir assentaments jueus per accelerar la colonització del nou territori. Els membres de la Yihad islàmica reclutaren una nova generació de combatents als camps de refugiats dels territoris ocupats.
5. La invasió del Líban (1982)
Durant la Guerra Araboisraeliana de l’any 1948-1949 uns 700.000 palestins havien fugit des d’Israel, 100.000 d’ells al Líban. I després de que el rei de Jordània expulsés als membres de la OLP (Organització per l’Alliberament de Palestina, liderada per Yasser Arafat), els seus membres organitzaven atacs contra Israel des del Líban. A finals dels anys setanta començaren a produir-se cada vegada més atemptats a Israel organitzats pels combatents de l’OLP que havien entrat al país pel Líban.
Israel decidí llavors respondre a aquests atacs i el 6 de juny de 1982 llançà la seva operació “Pau per Galilea”. Forces aèries bombardejaren la capital Beirut, on es trobava la seu de la OLP i també les ciutats del sud del país. Les tropes israelianes combateren contra la OLP i forces sirianes que lluitaven al costat dels palestins. Israel destruí la resistència palestina que hagué de refugiar-se a Tunis. Les falanges cristianes del Líban, aliades d’Israel, aprofitaren el moment per desencadenar la seva ira sobre els palestins matant a uns 3.000 als camps de refugiats de Sabra i Chatila.
La guerra fou un desastre per Israel. El fet de que els israelians no havien impedit la matança en els camps enfonsà el país en una crisi moral. A més, la guerra va contribuir a la creació de Hezbola, la força integrista musulmana amb recolzament a Iran i Síria. La majoria de les tropes israelianes es retiraren del Líban al 1985, només al sud restà una “zona de seguretat” militaritzada fins al 2000.
6. La Primera “Intifada” i els acords d’Oslo
Des de l’ocupació israeliana dels territoris palestins que havia començat al 1967, la població palestina es veié confrontada amb restriccions creixents. Tota l’actuació política quedà prohibida, també per als grups més moderats. Al mateix temps s’accelerà la construcció d’assentaments jueus a la Franja de Gaza i Cisjordània, per la qual cosa s’esvaí l’esperança d’un estat propi pels palestins. En el sí del poble palestí sorgí la desesperació i la ràbia.
Quan el 8 de desembre de 1987 un camió de colons israelians atropellà a Gaza un automòbil en el que viatjaven treballadors palestins matant-ne a quatre, es descarregà tota la tensió acumulada i els habitants de Gaza prengueren els carrers. Començà llavors la primera Intifada (en àrab aixecar el cap) també anomenada “revolta de les pedres”, perquè per falta d’armes els palestins utilitzaren pedres contra els soldats israelians. El que s’inicià a la Franja de Gaza s’estengué ràpidament a Cisjordània i les setmanes següents es caracteritzaren per accions violentes, el boicot als productes israelians i bloqueig de carreteres. Els soldats israelians respongueren amb violència, gas lacrimogen i tocs de queda.
Aprofitant l’atenció internacional que rebé la Intifada, Yasser Arafat, líder de la OPL, proclamà la independència de l’Estat Palestí des de l’exili del 15 de novembre de 1988. tot i reconèixer indirectament l’Estat Israelià, l’Estat Palestí no fou reconegut per la comunitat internacional. Mentrestant, la Intifada seguia expandint-se i causant greus problemes econòmics per tota la regió que començà a notar la falta d’ingressos pel turisme.
Durant l’octubre de 1991, després de quatre anys d’Intifada s’iniciaren les conversacions de pau a Madrid. El president d’Estats Units, George Bush pare, va unir a representants israelians, palestins i jordans per negociar sobre un acord de pau. Passaren dos anys fins que al 1993 Yasser Arafat i el primer ministre israelià Rabin, junt a Bill Clinton, firmaren finalment els acords d’Oslo a Washington, anomenats “Declaració d’intencions”. El gran desavantatge d’aquest acord fou la falta de solucions per als problemes més importants i controvertits. No es parlà dels assentaments jueus, dels refugiats palestins (segons l’últim cens sumen un total de prop de 4.000.000 de persones de les que la majoria estan exiliades a Jordània, Síria i al Líban), de l’estatus de Jerusalem ni de com s’havien de definir les fronteres entre els dos estats. Tant israelians radicals com palestins fonamentalistes s’oposaven als acords, fet que es manifestà ens violents atacs comesos per grups d’ambdós bàndols i innumerables atemptats suïcides palestins durant els anys següents. Ni el govern palestí, liderat per Arafat des de les eleccions de 1996, ni Israel foren capaços d’acabar amb la violència. Amb l’erupció de la Segona Intifada l’any 2000 la violència arribà al seu punt màxim.
7. La Segona Intifada (2000) i la construcció del mur
El nou intent d’arribar a un acord sobre l’estatus de Jerusalem i la situació dels refugiats palestins a la reunió de Camp David al juliol del 2000 fracassà i la violència continuà a les dues parts. Al setembre del mateix any, enmig d’aquesta incertesa, Ariel Sharon, líder de la oposició a Israel, visità l’Esplanada de les Mesquites per recordar que conté les restes del Temple dels hebreus. Per als palestins aquest acte fou entès com una provocació i contestaren amb fortes protestes que provocaren l’inici de la segona Intifada, batejada amb el nom de la mesquita Al Aqsa.
Igual que a l’any 1987, s’havia acumulat molta tensió i tant sols un esdeveniment detonant va ser necessari per desencadenar un espiral de violència.
La construcció dels assentaments jueus en territoris palestins havia prosseguit amb l’estratègia d’apoderar-se també de les més importants fonts d’aigua. (Actualment els colons jueus a Cisjordània disposen de fins a sis vegades més aigua que els palestins. La empresa que té el monopoli sobre l’aigua de la regió, Mekorot, subministra tant sols la meitat de l’aigua necessària per als palestins, la resta la tenen que comprar a venedors privats a preus més alts.)
A més, la situació econòmica dels palestins anà empitjorant: gairebé un de cada dos buscava feina i després dels atemptats palestins Israel mantenia un control creixent sobre els territoris palestins, fet que impedia als palestins trobar feina a Israel. Mentrestant els colons jueus disposaven de la possibilitat de moure’s lliurement per Cisjordània, els palestins es trobaren cada vegada amb més barreres i checkpoints que només podien passar amb un permís especial. (Actualment hi ha més de 500 barreres amb soldats israelians a Cisjordània. També existeixen carreteres diferents per a colons jueus i per a palestins)
No obstant, l’alt nivell de corrupció del govern d’Arafat fou també responsable de la creixent insatisfacció dels palestins.
La Segona Intifada fou molt més sagnant que la primera. En lloc de bloquejar la carretera o el boicot de productes israelians, els grups radicals es concentraren en atemptats dins Israel. En els pròxims anys es multiplicarien els atemptats suïcides, molts d’ells comesos pel grup islàmic radical Hamas, i que serien contestats amb represàlies militars per part dels israelians.
El 16 de juny del 2002 Israel començà a construir un mur entre Israel i Cisjordània per protegir dels atacs suïcides. Un projecte durament criticat per part de la comunitat internacional i els grups defensors dels drets humans. El que es criticava no era tant sols el mur en sí, sinó els seu recorregut. Segons els plànols el mur arrabassaria territori palestí a Cisjordània. Al 2004 el Tribunal Internacional de Justícia de la Haya declarà il•legal el mur “de seguretat”, però Israel refusà les recomanacions de la Cort i va decidir seguir endavant amb la construcció.
El 24 de juny del 2002, el president d’Estats Units, George Bush, junt amb la Unió Europea, Rússia i les Nacions Unides, llançà una nova proposta per impulsar el procés de pau anomenat Full de Ruta. Era un pla per a la construcció de dos estats en tres fases. En la primera fase, fins al maig de 2003, els palestins tenien que posar fi a la violència i dur a terme reformes democràtiques, mentre Israel havia de congelar la construcció de nous assentaments així com retirar els posteriors al setembre de 2000. La segona fase, entre juny i desembre del 2003, havia de dibuixar ja un nou Estat Palestí sobirà amb recolzament internacional, mentre que durant la tercera fase, al finalitzar el 2005, tenia com a objectiu consolidar l’Estat. Cap dels tres punts s’acomplí en la data prevista.
En la segona Intifada, que oficialment s’acabà l’any 2005 amb un armistici firmat pel president palestí Abbas i els primer ministre israelià Sharon, moriren més de 4000 persones (la majoria palestins).
8. Les eleccions palestines i la segona guerra del Líban (2006)
Durant l’any 2004, Ariel Sharon, nou primer ministre israelià des de l’any 2001, sorprengué amb plans per a la retirada de colons jueus a la franja de Gaza. Es manté la controvèrsia si fou per raons polítiques o més aviat econòmiques, però tot i les moltes protestes, la retirada d’uns 6.500 colons es realitzà durant l’agost de 2005. Per als palestins no significà gaire, ja que la seva situació no canvià i hagueren de viure amb les mateixes restriccions que abans. La majoria dels palestins considerava la vida a Gaza com la d’una presó i la retirada d’uns colons no canviava aquesta sensació.
La creixent insatisfacció del poble palestí amb el govern d’Al Fatah, vist com a corrupte i incapaç de presentar resultats en el procés de pau feu créixer la popularitat del grup radical Hamas, que es mostrava com un partit organitzat i disposat a resoldre problemes del poble palestí.
Hamas declarà llavors que participaria a les eleccions legislatives al gener del 2006 i acabà guanyant per majoria.
La comunitat internacional es mostrà determinada a no acceptar el resultat d’aquestes eleccions, i intentà aïllar i debilitar la facció islàmica mentre es negués a reconèixer Israel i no renunciés a la violència. Hamas refusà aquestes condicions. En conseqüència cessà la transferència d’ajuda econòmica (la major part del pressupost palestí), EUA imposà sancions impedint als bancs transferir diners al govern de Hamas i s’interromperen els contactes diplomàtics amb el nou govern.
L’any 2007, la lluita de poder entre Hamas i Fatah es transformà en una guerra civil i portà a la creació de dos entitats polítiques separades: una a Cisjordània, controlada per Al Fatah i Mahmud Abbas (President de l’Autoritat Nacional Palestina) i una altra a la franja de Gaza, controlada per Hamas.
Mentrestant, Israel havia llançat un nou atac sobre el Líban. Oficialment la invasió del Líban va tenir com a únic objectiu l’alliberació de dos soldats segrestats el 12 de juliol de 2006 per Hezbola. En realitat la intenció fou donar un cop decisiu a la organització terrorista islàmica.
Israel no esperava una forta resistència per part de Hezbola, que seguí llançant coets sobre territori israelià. La guerra es prolongà durant més d’un mes i Hezbola reivindicà una victòria estratègica sobre Israel. Més que problemes econòmics provocats pels coets de Hezbola, Israel va patir el deteriorament de la seva imatge a nivell mundial. La destrucció d’una gran part de la infraestructura i uns 30.000 apartaments al Líban provocaren crítiques en la comunitat internacional per l’ús desproporcionat de forces militars. Durant l’agost del 2006, amb la intervenció de l’ONU entrà en vigor un armistici, però els soldats segrestats quedaren a mans de Hezbola.
9. Anàpolis i l’operació Plom Fos (2008-2009)
Durant el novembre del 2007, el president George W. Bush aconseguí reunir 49 ministres i viceministres exteriors a la ciutat d’Anàpolis, a l’Estat de Maryland, en un altre intent d’arribar a un acord de pau entre israelians i palestins.
En la inauguració de la Conferència, George W. Bush anuncià que els líders palestí i israelià intentaran aconseguir un acord de pau que inclogui la sobirania de Jerusalem, la repatriació dels refugiats i la demarcació de les fronteres entre Palestina i Israel, així com dels futurs assentaments israelians als territoris palestins ocupats abans d’acabar l’any 2008.
Després de diverses trobades dels dos líders a Jerusalem no s’arribà a l’esperat acord revelant el pla proposat pel president Bush com il·lusori. Fou la desconfiança entre ambdós bàndols els que bloquejà qualsevol intent de negociar un acord. Per una banda el govern israelià continuava la construcció d’assentaments jueus a Jerusalem Est, reclamat pels palestins com la capital del futur Estat Palestí, i per altra banda Israel no confià en el poder d’Al Fatah de controlar les accions terroristes de Hamas.
Durant els primers mesos del 2008 es multiplicaren els atacs de coets contra Israel llançats per Hamas des de la Franja de Gaza. Al juny del mateix any es negocià l’alto al foc de sis mesos entre Israel i els palestins militants. Al desembre, Hamas declarà nul•la aquesta treva i tornà a llançar coets sobre territori israelià.
El 27 de desembre del 2008 Israel contestà amb l’operació batejada com Plom Fos, bombardejant la franja de Gaza i matant cents de civils.
El 18 de gener del 2009, després de tres setmanes d’ofensiva, Israel declarà un alto al foc unilateral al que Hamas respongué positivament només després de la retirada de tropes israelianes de la Franja de Gaza. Aquesta retirada de tropes fou completada el 21 de gener, llavors fou quan es començà a valorar la magnitud de la destrucció.
El balanç de l’ofensiva fou descoratjador. La guerra a Gaza costà la mort a 1.300 palestins (molts d’ells nens), deixà més de 5.000 ferits, unes 100.000 persones sense casa i les infraestructures quedaren completament destruïdes. Alguns experts han valorat que la reconstrucció costarà més de 2.000.000 d’€.
Israel, en canvi, es mostrà satisfet amb el resultat de l’ofensiva, digué que havia debilitat suficientment a Hamas per assegurar el cessament dels atacs. En un informe publicat poc després de l’alto al foc, Amnistia Internacional acusà a Hamas i Israel d’haver comès greus crims de guerra.
El gran recolzament que tingué aquesta guerra dins la població israeliana ajudà a Benjamin Netanyahu del partit de dretes Likud a guanyar les últimes eleccions del 21 de febrer del 2009. El nou primer ministre no sembla gens interessat en arribar a un acord de pau amb els palestins i digué que es concentraria en altres problemes més importants com en la crisi econòmica. El 16 de març firmà un acord de coalició parlamentaria amb el partit d’ultradretes Betenu (la nostra llar Israel) fent del seu líder, l’ultra-nacionalista Aviador Liebermann, el nou ministre d’afers exteriors. El seu discurs d’inauguració l’1 d’abril del 2009 alarmà a la comunitat internacional. En aquest discurs recalcà que les negociacions de pau de la seva antecessora Tzipi Livni havien sigut una pèrdua de temps i que per arribar a una pau duradora no era suficient utilitzar la paraula PAU vint vegades al dia. Declarà que, en lloc de fer concessions a Palestina, Israel s’havia de preparar per la guerra.
L’1 i 2 de maig del 2009 les forces aèries israelianes llançaren nous atacs contra Gaza amb l’objectiu de destruir tres túnels subterranis utilitzats per al contraban d’armes en direcció a la Franja de Gaza, matant a dos palestins. Es tracta de les dues primeres morts en els últims tres mesos des de que Israel i les faccions armades palestines es comprometeren a respectar un alto al foc temporal. Aquests últims esdeveniments han demostrat que el procés de pau no és una prioritat per al nou govern israelià i que sota aquestes condicions una pau duradora a Orient Mitjà sembla més utòpica que mai.