De pare palestí i mare egípcia, Iàsser Arafat neix el 24 d’agost de 1929 a El Caire, on passa la major part de la seva infància. L’any 1948 abandona la Universitat d’El Caire per participar en els combats de Palestina.

Després de la derrota es refugia a Gaza i, després, torna a la capital egípcia per reprendre els seus estudis d’enginyeria. Inicia les seves activitats públiques a Egipte, on dirigeix la federació d’estudiants palestins (1952-1956), essent investigat en aquesta època per les seves presumptes relacions amb els islamistes dels Germans Musulmans. Marxa a Kuwait, on treballa d’enginyer i allà participa en la fundació de Fatah (paraula creada a partir de les inicials àrabs de Moviment d’Alliberament Nacional), que és la facció més important de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), fundada l’any 1964.

L’any 1969, Arafat és nomenat president de l’OAP. Des d’aquest càrrec busca per tots els mitjans mantenir l’autonomia dels palestins enfront de les potències àrabs dominants, i aconsegueix conferir-li pes propi a la resistència palestina convertint-la en un rival temible, tant en el terreny militar com en el polític, per a Israel. A més, aconsegueix que l’OAP sigui reconeguda com a l’únic representant del poble palestí i fa d’aquesta organització el símbol de la unitat d’un poble i del seu desig d’independència.

Després de la Guerra dels Sis Dies, Jordània es converteix en la base d’operacions de l’OAP, però el rei Hussein de Jordània no dubtarà a expulsar per la força els guerrillers palestins que marxaran al Líban entre 1970 i 1971.

Arafat aconsegueix cada vegada un major reconeixement internacional i, l’any 1974, serà el primer representant d’una organització no governamental, l’OAP, en dirigir-se al plenari de les Nacions Unides. A partir d’aquest any Arafat es pronuncia a favor de la creació d’un Estat palestí al costat d’un Estat d’Israel, i convenç l’OAP i el seu poble de la necessitat d’aquest compromís.

L’esclat de la guerra civil al Líban el porta a enfrontar-se amb Síria i amb diverses faccions de l’OAP a què aquest país dóna suport. Tot i intentar no involucrar-se plenament a la guerra civil libanesa, els atacs dels guerrillers de l’OAP sobre el nord d’Israel precipiten la invasió israeliana del Líban. L’exèrcit hebreu, comandat per Ariel Sharon, arribarà fins a Beirut, que és bombardejat insistentment. En el marc d’aquesta guerra, milícies falangistes libaneses, en una zona controlada per l’exèrcit israelià, cometen les horribles matances de Shabra i Chatila, en què molts refugiats palestins són massacrats. Finalment, Arafat i l’OAP han de sortir del Líban i dirigir-se a Tunis.

Posteriorment, l’any 1987 marxa a Bagdad i aconsegueix reafirmar la seva autoritat sobre tota l’OAP. El novembre d’aquest mateix any, la població palestina de Gaza i Cisjordània, ocupades per Israel des de 1967, inicien la Intifada, la “revolta de les pedres”, que recorda al món la tragèdia palestina.

El novembre de 1988, el Consell Nacional Palestí proclama la creació d’un Estat palestí acceptant la resolució 232 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, fet que implica el reconeixement de l’Estat d’Israel.

A partir de la dècada dels 90 es mostra un altre tipus d’Arafat, menys combatiu i més moderat, i el període es caracteritza per l’inici del seu declivi.

L’octubre de 1991, Arafat i l’OAP són ignorats a la Conferència de Madrid, que dóna lloc a un procés de pau que portarà als Acords d’Oslo (1993). La signatura d’aquests acords confirmarà que Iàsser Arafat està disposat a jugar el joc de la negociació i el d’una solució política. En el marc d’aquests acords, Arafat torna a Gaza el juliol de 1994, al capdavant d’una Autoritat Nacional Palestina (ANP), de la qual és escollit president per sufragi universal el febrer de 1996.

No obstant això, el procés de pau descarrila i la figura d’Arafat es va fent cada vegada menys important en el tauler internacional.

Així, l’any 2000 es produeix el fracàs de les negociacions de Camp David (Washington), atribuït a Arafat per part de certa propaganda israeliana, que acusa el líder de l’ANP de rebutjar “generoses proposicions” del Primer Ministre Ehoud Barak. No obstant això, la realitat, confirmada per nombrosos observadors presents a les negociacions, va ser ben diferent. El pla de Barak preveia que Israel conservés la major part de Jerusalem i prop del 10% de Cisjordània i quedar-se callats sobre la qüestió dels refugiats. Així, malgrat els errors posteriors en la gestió d’aquest fracàs per part d’Arafat, la responsabilitat primera de l’enfonsament del procés de pau s’hauria d’atribuir a israelians i nord-americans, que van rebutjar la creació d’un Estat palestí sobre el conjunt de Cisjordània i Gaza i amb Jerusalem com a capital.

A finals de setembre del 2000, a causa de la desesperació de la població palestina, s’inicia la segona Intifada que, sumada a l’elecció d’Ariel Sharon el febrer de 2001 com a Primer Ministre d’Israel, afavoreix una escalada de la violència, la destrucció de totes les infraestructures polítiques i civils palestines, els atemptats suïcides, etc.

Finalment, després d’anys d’assetjament a la seva residència de La Muqata, a Ramala, simbolitzant el rebuig dels palestins a cedir als dictats de Sharon, Arafat mor en un hospital parisenc l’11 de novembre de 2004.

Tant Sharon com Bush han repetit constantment que Iàsser Arafat suposava el major obstacle per a la consecució de la pau. Una vegada que aquest ha desaparegut, podrà el procés de pau rellançar-se, o seguirem vivint una injustícia que ja dura més de 35 anys?