L’evacuació de Gaza

L’11 de setembre de 2005 va sortir de Gaza l’últim dels 3.000 soldats que Israel tenia desplegats a la Franja, posant així punt i final a 38 anys de presència militar.

A última hora, el Govern d’Israel va canviar la seva opinió i la del Tribunal Suprem, i va decidir no destruir les 26 sinagogues que es trobaven als assentaments, passant la responsabilitat al Govern de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).

Tot i l’evacuació, és aviat per parlar del final de l’ocupació, ja que Israel encara controla l’espai aeri i marítim, a més d’aspectes bàsics per a la supervivència de Gaza com els passos fronterers, les aigües territorials i la circulació de béns i de persones.

Amb aquesta situació, el territori de la Franja de Gaza podria esdevenir una presó, un camp de runes en què s’amunteguen al voltant d’un milió de palestins que depenen d’Israel per a la seva supervivència. Així ho expressava Simon Peres després de l’evacuació: “S’ha de procurar que Gaza no es torni una presó. S’ha de permetre als palestins viure honorablement”. El dirigent laborista també va reconèixer que “l’estada d’Israel va ser un error històric; estic orgullós de que s’hagi corregit”.

Per tant, encara sota ocupació israeliana, les previsions futures per a Gaza i Cisjordània passen per dos escenaris possibles: la creació d’un Estat palestí viable o el manteniment d’una situació colonial amb característiques de la Sud-àfrica de l’apartheid.

Enllaços relacionats: