Drets Humans

Els drets humans i el seu respecte són temes recurrents i de referència quan es parla de l’Estat d’Israel i dels territoris que ocupa. A continuació s’exposaran algunes de les consideracions més rellevants i destacades en relació a la situació dels drets humans a Israel, els territoris ocupats, i les zones sota control de l’Autoritat Palestina.

Discriminació a Israel per raons religioses, ètniques, d’orientació sexual, etc.

La discriminació que sofreixen certs sectors socials que viuen en territori israelià ha estat acreditada per diverses organitzacions de defensa dels Drets Humans. Human Rights Watch (HRW des d’ara) tant en els seus informes de 2000 com de 2001 i 2002 (informe 2005), destaca la desprotecció que pateixen les minories religioses (a Israel no està garantida de facto la llibertat religiosa) i els ciutadans palestins. Segons l’organització Arabhra (Associació Àrab per als Drets Humans) la discriminació de la població palestina s’exerceix des de les pròpies institucions israelianes a través, per exemple, de la implementació discrecional i contrària als interessos palestins de la legislació relativa a la demolició de cases o de confiscació de terres. De la mateixa manera, els palestins també pateixen discriminació quant a que la gran majoria d’ells no són cridats a files, i a Israel la realització del servei militar és un element decisiu a l’hora d’optar a determinats beneficis (preferència en l’ocupació de llocs de treball públics o d’habitatges). Cal remarcar també que la tasca de control i repressió que porta a terme l’exèrcit d’Israel, faria difícil la situació dels palestins dintre de les IDF. També, les zones urbanes o rurals de majoria palestina no reben les mateixes ajudes estatals que altres zones en les quals viu població jueva. En altre àmbit, l’aplicació de la justícia comporta una clara discriminació entre jueus i palestins. Els colons jueus acusats d’assassinar a palestins reben condemnes de set anys com a màxim, mentre que els palestins per l’assassinat d’un jueu són condemnats a cadena perpètua. Aquests són alguns dels casos en els quals es detecten discriminacions contra la població palestina, però es pot afirmar que existeix una política continuada i general de discriminació portada a terme per les autoritats israelianes en contra de la població palestina d’Israel i de Jerusalem Est. Aquesta política ha estat denunciada contínuament per organitzacions internacionals i per organitzacions israelo-palestines de defensa dels Drets Humans.

Així mateix, també es detecten casos de discriminació dirigits cap a les dones, gais i lesbianes, i atemptats contra el pluralisme religiós. Aquest és un dels problemes contra el qual s’han mobilitzat nombroses organitzacions israelianes, que denuncien una imposició cada vegada major de les premisses religioses sobre la vida de persones que, o no creuen o no són practicants.

La situació dels palestins a Israel i els territoris ocupats

En relació amb els palestins que viuen a Israel, HRW destaca les traves administratives que pateixen, que afecten tots els àmbits de la seva vida i que tenen l’objectiu d’expulsar-los del que alguns jueus criden la ‘Terra d’Israel’. El relator especial de les Nacions Unides, en els seus informes sobre la situació dels drets humans en els territoris palestins ocupats des de 1967, E/CN.4/2000/25, A/57/207 (2002), (veure últim informe 2004) reconeix l’existència a Jerusalem Est de violacions greus dels drets humans, especialment en tot el que té a veure amb la revocació arbitrària de la residència a Jerusalem Est i la retirada de targetes d’identitat i permisos de residència. Aquestes mesures, considerades com arbitràries i aplicades únicament a la població palestina, han afectat a desenes de milers de palestins des de 1967. Aquesta política israeliana persegueix la judaització de la ciutat de Jerusalem. Un jueu mai perdrà la residència a la ciutat, encara que marxi fora del país durant anys, en canvi els palestins perden la residència amb molta facilitat. D’altra banda, el govern israelià practica amb freqüència la demolició de cases palestines (Informe d’Amnistia Internacional de 2004) que han estat construïdes sense permís a Cisjordània o bé en la zona de Jerusalem Est. És necessari tenir en compte que obtenir un permís de construcció és pràcticament impossible per a un palestí. La política israeliana de denegació de permisos de construcció i la demolició de cases implica el desplaçament de multitud de palestins d’Israel. La casa constitueix un element important de la vida familiar palestina, tots els recursos que tenen van a parar a augmentar la casa i la família. Derrocar la casa d’una família palestina suposa un dany enorme i irreparable a les famílies. Aquesta forma de càstig ja va ser utilitzada pels britànics en temps del Mandat de la Societat de Nacions.

Segons informes de la Coalició Israeliana Contra la Demolició de Cases, les autoritats israelianes han imposat sistemàticament en la regió una estructura d’ocupació, desplaçament i separació per mantenir el control sobre la zona. La Coalició afirma que les autoritats israelianes havien confiscat desenes de milers de ‘dunums’ (1000 m2) de terres de conreu. També afirma que des de 1967 han estat destruïdes més de 6.000 habitatges àrabs a Cisjordània i a Jerusalem Est. A més la Coalició denuncia la política israeliana orientada a impedir que els palestins obtinguin els seus permisos per construir cases, el que ha obligat a molts palestins a prescindir d’aquests permisos. Segons dades del ministeri de Seguretat Interna, a Jerusalem s’han construït, durant els últims 30 anys, 35.000 habitatges per a jueus i cap per a palestins. En el que portem d’any 2003, cada setmana s’enderroquen una mitjana de 30 a 40 cases en els Territoris Ocupats (veure Electronic Intifada).

Als palestins no se’ls donen permisos per a construir, però en canvi, els terrenys que ocupaven les cases palestines demolides han estat ràpidament repoblades per colons jueus, o almenys, s’han construït cases per a ser ocupades per colons. Com indica HRW, una quarta part de les cases fabricades a Cisjordània no han estat mai ocupades.

Els tancaments dels territoris ocupats, considerats pel relator Especial de Nacions Unides com càstigs col·lectius, dels quals són objecte les persones que viuen en Gaza i Cisjordània des de 1993, però que són especialment visibles des de l’any 2000, impliquen no només una limitació de la llibertat de moviment i una situació de clara discriminació, sinó que tenen importants repercussions econòmiques (molts palestins treballen a Israel o en els assentaments israelians) i provoquen un empitjorament de les condicions de vida de la població palestina. Aquesta política s’ha tornat molt més dura des de l’inici de la segona Intifada al setembre de 2000. A mitjans de 2003, organitzacions com Arij, o Passia, han denunciat que molts palestins estan marxant davant la impossibilitat de viure sota l’ocupació israeliana. Aquestes organitzacions alerten de que Israel està buscant precisament això, l’anomenat “transfer voluntari”. La prohibició de trànsit, la usurpació de terres, el creixement dels assentaments i la construcció del Mur “de seguretat”, que s’està construint dintre de Cisjordània no a sobre de la línia verda, està portant a molta població palestina ocupada al límit de la supervivència.

Des de molts punts de vista, el tancament dels territoris és una forma de càstig col·lectiu que des del govern israelià es justifica amb un “per raons de seguretat”, però que va contra les lleis internacionals que el propi Estat d’Israel ha signat, i en concret, contra el 4º Conveni de Ginebra de 1949 (Títol III).

Avui en dia, a Israel s’infringeix el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils, ratificat per aquest país en 1993. Segons la Comissió de Drets Humans l’objecció de consciència al servei militar és un exercici del dret legítim a la llibertat de pensament, consciència i religió. Malgrat això a Israel l’objecció de consciència no està contemplada com causa d’exempció al servei militar, però en canvi si s’accepta com a causa d’exempció l’existència de motius religiosos. Així succeeix, per exemple, amb els israelians que estudien a les yeshives o escoles religioses. Aquelles persones que es declaren objectors de consciència (WRI-IRG) són objecte de diferents tipus de càrrecs que inclouen, fins i tot, penes de presó.

En un altre àmbit, l’Estat d’Israel contínua practicant serioses violacions dels drets humans entre les quals s’inclouen la pràctica de tortures i maltractaments a persones detingudes, detencions arbitràries, abús de la detenció administrativa, judicis sense garanties, assassinats extrajudicials, etc. Són diversos els organismes internacionals, palestins (Palestinian Prisoner Society) i israelians (B’Tselem) de defensa dels drets humans que informen de la impunitat amb que les forces de seguretat actuen. El Relator Especial de les Nacions Unides, en el seu informe presentat al març de 2000 (E/CN.4/2000/25) (veure informes de 2002, 2003 i 2004), confirma la pràctica de la tortura per part dels Serveis de Seguretat israelianes. La tortura i els maltractaments són accions que porten a terme de forma sistemàtica els Serveis de Seguretat General (SSG) i en menor mesura les Forces de Defensa d’Israel (FDI), tal com ho recull AI en diversos informes. La tortura està garantida per llei a Israel, sempre s’acompanya d’una vigilància mèdica dels detinguts per evitar la mort del detingut durant la detenció. Segons AI, el mètode de tortura varia en funció de l’estat de salut del detingut. Segons AI, des de 1987 els SSG van conduir els seus interrogatoris d’acord amb una guia per a l’ús “de la pressió moderada”.

L’ús de la tortura i d’altres pràctiques que violen els drets humans és justificat pel govern israelià, que, com recull AI, afirma que “els detinguts són ‘terroristes’ i la pressió física estalvia moltes vides dels atacs terroristes”.

Segons l’informe del Relator, entre les pràctiques israelianes de pressió es podia trobar ‘l’abús de poder; la utilització de caputxes; la privació perllongada del somni i l’obligació d’escoltar música a un volum molt elevat; amenaces, incloses les de mort, etc’ (les fonts palestines també acusen de donar pallisses i fer servir descàrregues elèctriques). Algunes d’aquestes pràctiques van ser declarades il·legals pel Tribunal Superior de Justícia d’Israel el setembre de 1999. Tot i així, es va deixar una porta oberta a l’exercici d’aquest tipus de pràctiques. Aquestes serien acceptades només si eren autoritzades específicament per disposicions legislatives. També es preveu que les persones dels serveis de seguretat puguin aplicar les tècniques abans esmentades en circumstàncies extremes, és a dir sota el seu criteri i amb total arbitrarietat.

Segons Amnistia Internacional (AI), als territoris ocupats la població palestina continua sofrint detencions il·legals i la incomunicació durant els mateixos. Ambdues actuacions estan reglamentades en l’Ordre Militar Israelià 378. De la mateixa manera, en les zones B i zones C (veure Memoràndum de Sharm el-Sheikh) els serveis de seguretat israelianes actuen lliurement, imposant el toc de queda, detenint gent, etc. Les detencions administratives augmenten quan es produeixen atemptats a Israel, així va ocórrer en 1993 i els anys següents. En l’actualitat, i a partir de setembre de 2000, les represàlies han anat augmentat de grau fins el punt d’ocupar militarment i bombardejar zones controlades per l’Autoritat Palestina. Aquestes pràctiques han estat denunciades en repetides ocasions, fins i tot per la pròpia Unió Europea (informe del 28 de març de 2001). Les retirades israelianes de territoris sota control de l’AP tenen més efecte mediàtic que real. La retirada de Bethlehem produïda al juliol de 2003 va tenir un fort seguiment mediàtic i una gran propaganda, però sobre el terreny no va suposar cap millora per a la vida de la població palestina de Bethlehem, Beit Jala o Bet Sahour. Aquest fet va ser constatat sobre el terreny per membres de l’Observatori Solidaritat.

Respecte a la detenció administrativa, segons AI és un recurs molt utilitzat des de 1993, i s’aplica tant a jueus (encara que molt pocs) com a àrabs, sobretot a palestins de Gaza i Cisjordània. La detenció administrativa permet a les autoritats israelianes mantenir detingut a un sospitós sense jutjar-lo. A més, la detenció administrativa es pot prorrogar indefinidament. Segons la Palestinian Prisoner Society, durant l’actual Intifada han mort 120 palestins mentre estaven detinguts.

Segons HRW, uns 100.000 palestins han estat objecte de detencions, de tortures i maltractaments des de 1987 (inici de la primera Intifada). També s’han obtingut confessions sota tortura que després s’han admès com vàlides en judicis. Els judicis militars, a pesar que s’han reduït, són un sistema que encara està vigent, tal com indica AI.

Segons assenyala AI, i els informes presentats pel relator Especial davant la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides (Informe 2004), la brutalitat no s’acaba en els SSG ni en les FDI, sinó que també la policia, sobretot en els punts de control, colpeja, dóna puntades, etc. als palestins. Circumstàncies que s’agreugen en èpoques de gran tensió. De fet són nombroses les crítiques a l’actitud violenta i agressiva dels soldats als checkpoints. Els controls i registres moltes vegades es fan de manera humiliant i poc respectuosa. D’aquestes pràctiques són testimonis i víctimes també, els cooperants i treballadors humanitaris estrangers que operen als territoris ocupats.

Pel que fa als assassinats, mal anomenats “selectius”, el nombre d’aquests tipus de successos va disminuir amb l’arribada dels Acords d’Oslo, però amb el començament de la segona Intifada i el col·lapse del propi procés de pau, han augmentat considerablement. Han estat assassinades persones que es creien lligades a Hamas o a la Jihad Islàmica, i unes altres que s’oposaven al procés de pau, i fins i tot a algunes persones favorables. A més altres persones han estat assassinades per les FDI durant manifestacions i disturbis, sobretot durant l’actual Intifada.

En molt pocs casos, les denúncies realitzades per maltractaments, tortures, etc. tenen com resultat la inculpació dels denunciats. Això és així a pesar que les organitzacions de drets humans tant a Israel com a Palestina són molt actives i denuncien els casos que els arriben.

Enllaços d’interès:

Refugiats

La guerra de 1948 i següents van tenir entre d’altres conseqüències, l’ocupació militar israeliana de determinats territoris. Aquest és el cas de Gaza, Cisjordània i Jerusalem. L’ocupació militar va provocar una important onada de refugiats. Actualment existeixen 30 campaments de refugiats palestins situats a Gaza, Cisjordània i Jerusalem.  Els refugiats palestins també se situen en altres parts de la regió, tal com indica la UNRWA– United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East. Aquests refugiats tenen dret a la tornada a les seves cases i propietats, així com a rebre indemnitzacions en defecte d’això, però Israel ignora totalment aquesta responsabilitat.

Assentaments

Internacionalment, tal com ha exposat en diverses ocasions la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides, Israel està considerada com una potència ocupant. D’aquest rol es deriven una sèrie de responsabilitats i obligacions entre les quals es troben les estipulades pel dret Internacional Humanitari, en els diferents pactes dels quals Israel és part, i dels principis del dret internacional. Des de Nacions Unides s’ha afirmat en repetides ocasions que els assentaments jueus en els territoris ocupats són il·legals, i suposen un dels més greus obstacles per a la consecució de la pau en la zona, així com un impediment per a la completa realització dels drets humans de la població que habita la regió.

La política d’ocupació israeliana que inclou, entre d’altres, una política de creació i reforç d’assentaments de colons i expropiacions de propietats de palestins, així com la política de desallotjaments portada a terme per Israel en els territoris ocupats, representa una violació dels Drets Humans i del Dret Internacional Humanitari.

Política d’ocupació israeliana

La política israeliana d’assentaments ha estat molt agressiva. La construcció d’assentaments il·legals es va intensificar sota el govern Benjamin Netanyahu i no s’ha detingut sota els governs de Barak (laboristes) ni de Sharom (Likud). Ja al febrer de 1999, un assessor del Ministeri de Defensa va fer públiques les intencions del govern d’afavorir els assentaments existents a Cisjordània i afavorir la creació de nous assentaments en aquesta mateixa zona abans de les eleccions de maig d’aquest mateix any. Amb els assentaments il·legals i l’ocupació de terres el govern pretenia continuar amb una línia d’actuació practicada pels governs israelians anteriors (tant laboristes com conservadors), que no és una altra que la dels fets consumats, que va tenir importants implicacions i efectes sobre les converses de pau. La política israeliana consisteix en modificar la realitat demogràfica i geogràfica dels territoris ocupats de tal manera que sigui inviable la creació d’un estat palestí sobirà i autònom. Per la seva banda els colons, que en moltes ocasions van contar amb el suport actiu i passiu de l’exèrcit israelià, van ocupar i van expandir els assentaments àmpliament durant les converses, fent inútils els esforços d’alguns mediadors. Amb aquestes actuacions tractaven d’impedir la contigüitat entre els seus assentaments i les terres palestines, d’una banda, i per un altre, influir en les negociacions de l’estatus permanent final dels territoris ocupats. Durant els mandats de Netanyahu i Barak, la política d’assentaments va conèixer un important creixement, l’ONG israeliana Pau Ara va donar a conèixer mitjançant els seus informes, que entre gener i setembre de 1998, la població dels deu principals assentaments per nombre d’habitants situats en els territoris ocupats, havia augmentat en un 5,9%. Els assentaments que més van créixer van ser els habitats per jueus ultraortodoxos. La política expansiva israeliana, materialitzada en la proliferació d’assentaments, va ser criticada fins i tot per l’enviat especial dels Estats Units per a l’Orient Mitjà (març de 1999), Dennis Ross. Fins i tot el govern britànic va criticar a l’agost de 2001 la política d’assentaments del govern israelià.

Segons l’Informe del Relator Especial (E/CN.4/2000/25), Israel mantenia en 1999, 19 assentaments de colons a Gaza -que ocupaven 23.000 ‘dunums’ de terres expropiades-. En Cisjordània, Israel contava amb 158 assentaments i 16 a Jerusalem. Tal com afirma el Relator Especial, ‘aquests assentaments forçosos violen en particular l’article 49 del 4º Conveni de Ginebra, així com altres normes del dret internacional’. El ritme de creixement dels assentaments no reflecteix una disminució d’aquests, sinó més aviat al contrari, un augment. Segons assenyala el relator, el govern Barak va aprovar la construcció de gairebé 6.000 unitats d’assentaments en 1999, així mateix, durant 1999 la població de colons a Gaza i Cisjordània  va augmentar un 12.5% (Informe 2001). Segons l’Arij, a mitjans de 2003, i segons fotos de satèl·lits, els assentaments jueus a Cisjordània podrien arribar a 400, i el nombre de colons a més de 400.000.

Influència de la política d’assentaments sobre la població de la regió

Durant els anys 2000 a 2004 (Informes de Pau Ara) es van registrar incidents relacionats amb la destrucció de collites situades en terrenys de propietat palestina. Segons Pau Ara aquests incidents han estat perpetrats per particulars (majoritàriament colons d’assentaments jueus) i per l’Exèrcit israelià. També les confiscacions de terres per part del govern israelià continuen produint-se amb procediments poc clars, propiciats pel desconeixement del procés administratiu i, per tant, per la impossibilitat d’exercir l’exercici del dret de recórrer per part dels palestins afectats. Al seu torn, el govern israelià contínua finançant els assentaments de colons, i amplia constantment l’oferta d’habitatges situats en territoris ocupats.

Davant la situació de progressiva expansió dels assentaments dels colons jueus es multipliquen els enfrontaments entre palestins i colons. Els primers intenten frenar l’expansió dels segons per territori palestí.

Implicacions de la política d’assentaments israelians per a les condicions de vida de la població palestina dels territoris ocupats

La qüestió de l’aigua

L’aigua continua suposant un greu problema en la zona. L’ocupació israeliana continua afavorint als colons en l’accés, distribució, consum i preu, d’un recurs escàs en la zona (controlada en règim de monopoli per l’empresa israeliana Mekorot i l’administració militar israeliana). Aquesta priorització es realitza en clar detriment dels palestins que pateixen talls d’aigua (fins a 14 dies a Beit Jala, juliol de 2003) que perjudiquen clarament a les seves collites, mentre els assentaments gaudeixen d’aigua de forma constant que fins i tot els permet omplir les seves piscines. Els assentaments no només disposen d’un major i millor accés a l’aigua, sinó que a més la paguen més barata, ja que aquesta està fortament subvencionada pel govern israelià. La població palestina ha de pagar per l’aigua quatre vegades més que el preu que es paga a Israel, on es consumeix més de tres vegades el que consumeixen els territoris ocupats. Altres desigualtats s’observen en relació a l’accés als aqüífers entre colons i població palestina. Mentre els colons poden perforar pous fins arribar als 1.000 metres (i d’aquesta manera accedir a aigua de major qualitat) als palestins només se’ls autoritza (molt de tant en tant) a perforar fins els 500 metres. Per aprofundir sobre la qüestió de l’aigua en el conflicte àrab israelià, veure Temes clau de la negociació.

El medi ambient

La política d’expansió d’assentaments ha propiciat la construcció d’assentaments en zones estratègiques, normalment en zones altes, dominant valls en els quals viu població palestina. Aquesta situació privilegiada ha contribuït a empitjorar la qualitat de vida dels palestins, que es veuen directament afectats pels residus industrials i les aigües residuals sense tractament, procedents dels assentaments de colons. Aquests residus s’infiltren en els aqüífers i en les terres conreades, perjudicant l’agricultura i la ramaderia, sectors de producció dels quals depenen moltes famílies palestines.

Les conseqüències socials i psicològiques de l’ocupació

El 74 % de la població palestina (uns 3.150.000 persones aproximadament) que viu en els territoris ocupats no ha conegut mai altre règim de vida que l’existent, és a dir, sota ocupació israeliana. Segons assenyala el Relator Especial en un informe de març de 2000 (E/CN.4/2000/25), la implantació d’assentaments de colons en Cisjordània i en Gaza no és acceptada ni benvinguda per la pràctica totalitat de la població palestina (afirmació del tot previsible). Així mateix també s’assenyala l’impacte negatiu que l’ocupació militar ha tingut sobre els habitants de Cisjordània i Gaza. En els territoris ocupats s’han registrat morts, ferits i incapacitats, com a resultat de la repressió militar i policial israeliana, i dels atacs dels colons contra la població palestina. Des de l’inici de la 2ª Intifada, al setembre de 2000, ja han mort gairebé 2000 persones (més del 80% palestines), i es parla ja, a principis de 2003, de més de 50.000 ferits. D’altra banda, el control militar (de la franja de Gaza i Cisjordània) permet el tancament dels territoris ocupats per part d’Israel -amb efectes devastadors per a la feble economia palestina-, així com el control de les persones que van per una banda del territori a l’altra, mitjançant permisos de viatge i l’establiment de controls (checkpoints) que limiten la llibertat de circulació de la població palestina. Es continuen denunciant restriccions a la sortida de palestins dels territoris ocupats, a la tornada als territoris i en els seus desplaçaments en el seu interior. També hi ha problemes amb les targetes d’identitat. Aquesta limitació en la llibertat de moviments afecta negativament al funcionament del sistema sanitari i educatiu en particular, i de les institucions polítiques palestines en general, etc. Sens dubte les accions israelianes des de finals de 2001, amb bombardejos directes sobre instal·lacions i edificis de la policia i les autoritats palestines per part de l’Exèrcit d’Israel (IFD), no estan ajudant a millorar la situació aquí exposada ni el clima bèl·lic que presideix la realitat quotidiana.

Més informació sobre la qüestió dels assentaments:

Informes de Nacions Unides. En anglès, francès i castellà. Aquí podreu trobar diferents informes presentats davant els diferents organismes de Nacions Unides sobre Israel i els territoris ocupats pels relators de les Nacions Unides, ONG, etc., sobre drets humans, tortura, assentaments il·legals, etc.

ARIJ – Applied Research Institute – Jerusalem. Eye on Palestine. En anglès. Web dedicada al monitoratge de les activitats dels colons israelians en els territoris de Gaza i Cisjordània, així com a Jerusalem. En aquesta pàgina podreu trobar informes actualitzats sobre els assentaments israelians i la seva evolució, així com l’impacte social, ambiental, etc. d’aquests assentaments sobre el territori, la població,… ARIJ, a més, ofereix informació sobre els projectes d’investigació que porta a terme (projectes centrats en l’aigua, la biodiversitat, etc).

Autoritat Nacional Palestina. En anglès. Pàgina oficial de l’ANP en ella trobareu informació sobre el procés de pau, sobre la configuració política de l’ANP, sobre l’economia palestina, la construcció de l’estat, discursos oficials, assentaments jueus, etc.

La situació dels drets humans en els territoris controlats per l’Autoritat Nacional Palestina

En els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, les autoritats israelianes han comès innombrables violacions dels drets humans, però també l’Autoritat Palestina és responsable de violacions dels drets humans en les zones que controla. Diverses organitzacions de defensa dels drets humans han denunciat activitats il·legals, maltractaments, abusos d’autoritat, etc. realitzats per les forces de seguretat palestines sota control de les màximes autoritats polítiques. Amnistia Internacional, en el seu informe sobre la situació dels drets humans en els territoris ocupats, de 9 de setembre de 1998 (informes anuals), ja es feia eco de diverses violacions dels drets humans comeses per funcionaris de l’Autoritat Palestina. Entre les activitats denunciades estan les detencions il·legals, la pràctica de la tortura o l’assetjament de líders opositors i de membres d’ONG. Aquestes denúncies es reprodueixen en l‘informe de 2004.

La pràctica de les detencions il·legals que es realitzava sota el control de les autoritats israelianes continua donant-se en aquelles zones controlades per l’Autoritat Palestina. Segons AI, es poden distingir “tres categories de detinguts polítics: els quals són sospitosos de cooperació, passada o present, amb els serveis de seguretat israelians (…)”; entre aquests destaquen els detinguts per cooperar amb els israelians en general i  també aquells que han venut terra a jueus. AI també diferencia entre “aquells coneguts com presoners ‘polítics’, sospitosos de ser membres de grups com Hamas, Jidah Islàmica o el Front per a l’Alliberament de Palestina (FPLP), oposats al procés de pau amb Israel; i aquells detinguts per criticar o oposar-se a membres de la AP”. Cadascuna d’aquestes categories rep un tracte diferent.

Aquells que són acusats de col·laboradors són, segons AI, arrestats, incomunicats i torturats sistemàticament durant llargs períodes de temps. Algunes d’aquestes persones torturades han mort en les dependències de detenció palestines. No es coneix l’existència de cap judici a aquests detinguts i molt pocs membres dels serveis de seguretat són jutjats per haver maltractat o torturat a persones englobades en aquesta categoria de detinguts.

La segona categoria a la qual es refereix AI són els presoners “polítics”. Els presoners “polítics” estan arrestats durant hores, dies o mesos sense càrrecs, de vegades no se’ls interroga i normalment no sofreixen maltractaments. Segons AI, el tracte a aquests presoners depèn de la pressió que exerceixi Israel sobre l’Autoritat Palestina, però també de la pressió internacional i local.

En tercer lloc, es situen els crítics amb la AP, entre els quals s’inclouen periodistes, defensors dels drets humans, etc. Aquelles persones que critiquen a la AP també són detingudes sense càrrecs, en general, no sofreixen tortures i són alliberats als pocs dies, però no sempre és així,  i en ocasions s’han denunciat les morts de periodistes o defensors dels drets humans presumiblement a les mans de les forces policials palestines.

Tant HRW com AI denuncien els arrests il·legals i arbitraris perpetrats per les forces de seguretat palestines. En aquestes detencions sense càrrecs es nega l’accés a una defensa legal i al contacte amb els familiars.

Segons AI, l’ús de la tortura i els maltractaments és generalitzat en les forces de seguretat palestines, però en particular, és utilitzada pels Serveis de Seguretat Preventiva (PSS), per la Intel·ligència General i per la Intel·ligència Militar (en aquest últim cas la pràctica de la tortura és sistemàtica). De la mateixa manera, AI assenyala l’existència d’una tendència a la disminució de l’ús de la tortura i explica que això és degut només a les pressions internacionals i locals.

D’altra banda, HRW denuncia la falta de garanties dels judicis i, en general, del sistema judicial, que no es pot considerar ni independent ni efectiu, tal com reflecteixen els informes de la Comissió Independent Palestina per als Drets dels Ciutadans. El sistema judicial palestí no disposa dels recursos humans ni materials adequats per a portar a terme la seva labor de forma adient amb els estàndards internacionals. Els obstacles de l’executiu per aprovar una constitució que establiria les responsabilitats i obligacions de les institucions existents, afavoreixen la no delimitació de poders (executiu, legislatiu i judicial) i responsabilitats, i el predomini del poder executiu sobre els altres dos poders. Recordem que la Autoritat Palestina no és un estat, per tant no disposa de la majoria d’instruments necessaris ni l’autonomia per garantir un funcionament exemplar de les seves institucions. Tot i això en matèria de drets humans no poden haver-hi excepcions ni excuses.

A l’abril de 1995 es va crear, mitjançant un decret presidencial, la Cort de Seguretat Estatal. AI afirma que “les Corts de Seguretat Estatal s’utilitzen habitualment com una arma de l’executiu per a diverses finalitats: per condemnar a aquelles persones per a les quals Israel o els Estats Units demana una condemna; per satisfer les demandes de condemna a membres dels serveis de seguretat per greus violacions dels drets humans, i també són utilitzats per atemorir a defensors dels drets humans i altres persones critiques amb la AP”. Segons AI, aquests tribunals jutgen durant la nit sense avisar als advocats defensors i en ocasions només duren minuts. A més, no existeix el dret d’apel·lació.

Segons AI, “el nombre de possibles execucions extrajudicials i delictes d’homicidi portats a terme pels serveis de seguretat palestins han disminuït en els últims quatre anys”. Encara així, les execucions extrajudicials continuen. I afecten sobretot a aquelles persones que acusades de cooperació amb Israel o d’haver venut terres als jueus.

També han resultat víctimes de la violència de les forces estatals, militants de forces oposades al procés de pau. Simpatitzants de partits d’oposició, activistes d’organitzacions no governamentals de defensa dels drets humans que denuncien els excessos de l’ANP, etc., pateixen, en molts casos, detencions il·legals i assetjament per part de la policia.

AI afirma que, tot i la seva disminució, continuen produint-se morts com a conseqüència de tortures. AI apunta que la causa de la disminució pot deure’s a la millora dels entrenaments i de les armes. A més, es continuen produint morts com a conseqüència d’un “ús injustificat de la força letal contra manifestants”. Així mateix, també es registren assassinats en els punts de control en les carreteres.

En altre àmbit, la llibertat de premsa continua estant restringida. En molts casos, els periodistes que critiquen a l’Autoritat Nacional Palestina són arrestats i interrogats, i els diaris són tancats pel govern. Això afavoreix un clima de por i autocensura denunciat per diverses ONG, entre elles, Reporters sense Fronteres o el Comitè per a la Protecció dels Periodistes.

Més informació sobre la situació dels Drets Humans en les zones controlades per l’Autoritat Nacional Palestina:

Amnistia Internacional. Bàsicament en anglès, tot i que existeix la possibilitat de trobar alguna cosa en castellà.

Human Rights Watch. En anglès, francès i castellà.

Grup Palestí de Monitoratge dels Drets Humans. En anglès i àrab. Organització que monitoritza la situació dels drets humans en Gaza i Cisjordània. En la seva pàgina web podreu trobar interessants informes relacionats amb diferents violacions dels drets humans (dret d’expressió, drets dels treballadors, drets polítics, etc). Els informes estan actualitzats.

Associació Palestina per a la Protecció dels Drets Humans i del Medi ambient LAW. En anglès. Organització creada en 1990 per un grup d’advocats focalitza la seva acció en la promoció dels drets humans i dels principis de l’estat de dret. LAW proporciona assessorament legal i defensa a les víctimes de violacions de drets humans tant a Israel com en Palestina, també organitza fòrums, conferències, debats,… sobre temes d’interès. En la seva pàgina web trobareu informació sobre la situació actual dels drets humans a Israel i en la zona controlada per l’ANP.

Comissió Palestina Independent per als Drets dels Ciutadans. En anglès i àrab. Es defineix com la primera institució nacional de drets humans en el món àrab. La seva activitat gira entorn la consecució del respecte pels drets dels ciutadans en Palestina a través de l’esforç constant en el manteniment del respecte per l’estat de dret per part de totes les institucions oficials.

Organització Mundial contra la Tortura. En anglès i castellà. L’Organització Mundial Contra la Tortura és una coalició internacional d’ONG que lluiten contra la tortura i altres formes de tracte cruel i inhumà. Posen en circulació comunicats sobre tortures, execucions sumàries, etc. també, organitzen conferències internacionals i participen i organitzen missions d’investigació.

Podreu trobar més organitzacions de defensa dels drets humans en les següents adreces:

Universitat de Birzeit. En anglès. La pàgina web realitzada per la Universitat de Birzeit conté interessant informació (enllaços i descripció) sobre les ONG dedicades a la defensa dels drets humans que actuen a Gaza i Cisjordània. Al seu torn, també podreu trobar informació sobre el govern palestí i israelià, partits polítics, mitjans de comunicació, etc. És una web molt completa.

Ariga. En anglès. Creada pel periodista israelià Robert Rosenberg, Ariga conté interessant informació sobre els moviments cívics existents a Israel. La pàgina web s’organitza en tres seccions, entre les quals destaca la dedicada a la pau. Aquesta secció conté descripcions i enllaços amb altres ONG i pàgines web relacionades amb el tema de la pau tant a Israel com a fora del país.

Directori d’ONGs que treballen a Palestina. En anglès. Aquesta pàgina web, realitzada per la divisió de Nacions Unides per als Drets dels Palestins, conté un llistat molt extens, agrupat per àrees d’activitat, sobre les ONG que actuen a Gaza i Cisjordània. Podreu trobar des d’organitzacions que treballen temes d’agricultura, de promoció de la pau, solidaritat, defensa dels drets humans, etc. Molt interessant i molt completa.