El 25 de gener de 2006 es van celebrar eleccions legislatives a Palestina. Aquestes van suposar la victòria de Hamàs, organització que es presentava per primer cop a unes eleccions d’aquest tipus. Amb una participació d’un 77,6%, la jornada electoral va ser un exemple de sensatesa democràtica i les eleccions van transcórrer amb total normalitat.
Durant la campanya electoral Hamàs va criticar l’elevat grau de corrupció d’Al-Fatah i aquests, al seu torn, van atacar al seu rival incidint en la seva inexperiència política.
Finalment, els resultats van donar la majoria a Hamàs, i unes hores després, el primer ministre palestí, Ahmed Qurei, i el seu govern en ple, van presentar la dimissió al president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Abu-Mazen.
| Organitzacions polítiques | Percentatge | Escons (132) |
| Hamàs | 44,45% | 75 |
| Al-Fatah | 41,43% | 45 |
| Front Popular d’Alliberament de Palestina (PFLP) | 4,25% | 3 |
| Al-Badil | 2,92% | 2 |
| Palestina Independent | 2,72% | 2 |
| Tercera Via | 2,41% | 2 |
| Independents/Altres | 1,84% | 4 |
Resultats electorals en detall
Quant a les possibles raons que han donat origen a aquesta victòria de Hamàs, hem d’atribuir-les bàsicament als estralls de l’ocupació israeliana, la corrupció d’Al-Fatah que cada cop és més vist com una casta de privilegiats enriquits, i les xarxes socials establertes per Hamàs que han oferit una sèrie de serveis bàsics a un gran nombre de palestins que vivien en la misèria absoluta fins al moment.
Després de conèixer els resultats, Abu-Mazin va començar a discutir amb Hamàs la formació d’un nou govern i el nomenament d’un nou primer ministre. Per la seva banda, els líders de Hamàs, Ismaïl Hania i Mahmud al-Zahar, van deixar clara la seva postura de començar converses amb d’altres grups polítics, inclòs Al-Fatah, per formar un govern de coalició.
La primera reacció d’Israel a aquests resultats va ser declarar que no negociaria cap procés de pau amb un govern palestí que inclogués a Hamàs. Per la seva banda, els EUA i la UE van exigir el desarmament de Hamàs, el reconeixement per part d’aquests de l’Estat d’Israel, i fins i tot es van arribar a plantejar tallar els ajuts econòmics a l’ANP.
Com a resposta, Al-Zahar va declarar que “Pel que fa a la lluita armada contra Israel, continuarà i la nostra victòria portarà Israel a fer concessions als palestins i canviarà l’actitud de Jordània i Egipte en el conflicte”.
El fet que Hamàs no reconegui, ni pensi reconèixer, la legitimitat de l’Estat d’Israel, no vol dir que sigui incapaç de negociar una acord de pau (per citar un exemple, durant 60 anys la Constitució irlandesa no va reconèixer la jurisdicció britànica sobre Irlanda del Nord). Hamàs està disposada a negociar un acord sobre la base del concepte d’una “hudnah” (treva). Israel és una realitat i Hamàs està disposada a arribar a un acord amb aquesta realitat, però les seves condicions per a un nou procés de pau passarien per acceptar que el problema no és el terrorisme palestí, sinó l’agressió israeliana, a més del retorn dels territoris ocupats l’any 1967.
La integració de Hamàs en el sistema polític palestí s’ha de veure com una notícia positiva per dos motius principalment: primer perquè aquests són els únics que poden garantir un alt-el-foc i acabar amb la corrupció de l’ANP; i segon perquè aquesta via política podria ser la millor manera, o potser l’única, de marginar la via militar per aconseguir el desarmament definitiu de l’organització.
D’aquesta manera, tant els EUA com la UE no haurien de fer el joc a Israel, que està utilitzant la situació per presentar-se com la víctima i no el botxí, i tindrien que aprofitar l’ocasió per condicionar i animar a Hamàs, que busca el reconeixement internacional, a refundar una nova organització que deixés la seva vessant militar i acceptés la negociació amb Israel.