La qüestió de l’aigua en el conflicte israelianopalestí i en el conflicte israelianoàrab

L’aigua i el conflicte israelianopalestí

L’aigua és indispensable per a la vida, per al desenvolupament de l’agricultura, de la indústria, així com per al desenvolupament del sector serveis. La qüestió del control, administració i gestió de l’aigua es converteix, en llocs com la conca del riu Jordà, en una qüestió geoestratègica amb dimensions de seguretat nacional. A la escassetat d’aigua en tota la regió, amb un estrès hídric considerat dels més alts del món, hem de sumar la situació d’inestabilitat política I militar de la regió. A més, hem de tenir en compte que les fonts d’aigua (recursos hídrics) més importants de la regió són gairebé totes de caràcter internacional i compartides. Estem parlant de la conca del riu Jordà i dels aqüífers subterranis de Cisjordània. La escassetat d’aigua suposa un perill ecològic, social i econòmic sobretot per a tres realitats de la zona: Israel, Jordània i els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània (hipotètic futur estat palestí). Israel, Jordània i l’Autoritat Palestina estan condemnats a cooperar entre ells, i donar una solució regional a la qüestió de l’aigua, sinó volen posar en perill, no només els seus plans d’expansió demogràfica (retorn de refugiats palestins i acollida de nous immigrats jueus), sinó la seva pròpia viabilitat com a països. També Síria i el Líban tenen un paper vital en aquesta qüestió, com veurem més endavant, però a nivell individual els seus recursos hídrics provenen de fonts més diversificades el que els fa menys dependents.

La font d’aigua més important present a la regió en la conca del riu Jordà, que es caracteritza per ser un riu internacional, ja que neix al mont Hermon, travessa part de Jordània i desemboca a la mar Morta. En gran part del seu recorregut, el riu Jordà actua com a frontera natural entre Israel, un dels territoris ocupats (Cisjordània) i el Regne haiximita de Jordània. A més, un dels seus afluents més importants, el riu Yarmuk, creua tant terres síries com terres jordanes abans de desembocar en el Jordà. Una conca internacional està concebuda com un únic sistema format per aigües superficials i subterrànies (si n’hi ha). La conca del riu Jordà està composta per diferents sub-sistemes o parts que es troben en diferents països. Aquesta condició fa de la conca del Jordà un “curs d’aigua internacional”, tal i com queda recollit en la Convenció per a la Regulació dels cursos d’aigua internacionals per a finalitats diferents a la Navegació de 1997 (Convention on the Law of the Non-Navegational Uses of International Watercourses). Aquesta Convenció no ha entrat en vigor encara, però quan ho faci serà el marc jurídic en el que es mouran els estats que formen part d’aquesta conca (inclòs el hipotètic futur estat palestí).

Les zones ocupades per Israel, en concret els alts del Golan i Cisjordània, permeten el control israelià d’una part important dels recursos hídrics de la conca del riu Jordà (inclosos el Llac Tiberíades -Kinneret pels israelians- i els aqüífers situats a Cisjordània). Aquests recursos són vitals per proveir d’aigua els agricultors (un 64% de l’aigua que consumeix Israel aproximadament, encara que només representa un 2,5% del PIB israelià), les indústries, els serveis, etc. israelians, així com són importants per satisfer el consum domèstic tant al mateix Israel com als assentaments israelians situats, estratègicament, als territoris ocupats. Israel té una demanda d’aigua anual aproximada d’entre 1.800 i 2.000 mmc (milions de metres cúbics). Un terç d’aquest aigua prové del Llac Tiberíades (o Kinneret) i un altre terç s’extreu de l’aqüífer de la Montanya, situat al subsòl entre Israel i els territoris ocupats de Cisjordània. Podem dir que més de la meitat dels recursos hídrics que fa servir Israel en aquests moments prové de fonts encara en disputa, i que depenent de la solució final (estatus definitiu dels territoris ocupats, l’acord de pau amb Síria i el Líban) podrien variar considerablement l’ús que d’ells fa l’Estat d’Israel en l’actualitat.

Segons Ferran Izquierdo Brichs (Papers 46, 1995), la qüestió de l’aigua ha generat diverses dinàmiques tant de cooperació com d’enfrontament entre els països àrabs (Jordània, Síria i el Líban principalment), els territoris ocupats i Israel.

El conflicte israelianopalestí

El conflicte israelianopalestí pel control de l’aigua s’institucionalitza amb la creació de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP)], i a partir de la hidropolítica que implementa el Govern israelià a Gaza i Cisjordània. Aquesta hidropolítica implica, per una banda, l’existència d’un monopoli israelià sobre l’aigua (institucionalitzat en l’empresa pública israeliana Mekorot, que controla els recursos hídrics d’Israel i dels territoris ocupats des de 1967)) i, per altra banda, la imposició de restriccions de l’ús dels recursos hídrics als palestins que viuen als territoris ocupats. Aquesta política afecta, segons Libiszewski, de forma més important, els agricultors. De fet, el sector agrícola, en especial a Cisjordània, no ha experimentat un augment significatiu des de 1967. En l’actualitat suposa aproximadament un 14% del PIB i ocupa un 14% de la ma d’obra dels territoris ocupats. La causa d’aquesta situació s’ha de buscar, segons Libiszewski, en les restriccions de terra i d’ús d’aigua que des d’Israel s’imposen als palestins.

L’impacte d’aquesta política sobre la població palestina dels territoris ocupats ha estat molt important, ja que l’accés a un recurs vital com l’aigua ha estat molt per sota de les necessitats. Una comunitat que es caracteritza, entre altres coses, per un fort creixement demogràfic i una important dependència de l’agricultura. Els palestins es queixen de que només fan servir una cinquena part de la seva aigua, i a més moltes vegades la paguen fins a vint cops més cara que els colons jueus. L’aigua a Israel està fortament subvencionada i en ocasions es paga per sota del preu de producció.

Tal com assenyala S. Libiszewski, el consum d’aigua varia de les poblacions israelianes a les poblacions àrabs. Les primeres tenen un consum equiparable a l’europeu (537 mc/hab/any), mentre les poblacions àrabs es caracteritzen per un menor consum d’aigua (84,6 mc/hab/any) degut, segons l’autor, tant al subdesenvolupament social i econòmic (un 24 % de les cases a Cisjordània i el 45% de Gaza no tenen aigua corrent) com a l’adaptació al medi. A això s’ha d’afegir que la qualitat de l’aigua no és l’adequada i que, en algunes zones dels territoris, sobretot a Gaza, hi ha un veritable problema de salut pública. Per exemple, només el 7% de l’aigua disponible a la franja de Gaza es considera òptima pel consum humà. La sobre explotació de l’aqüífer de la Costa provoca la salinització per l’entrada d’aigua del mar, i a més, l’ús de fertilitzants i pesticides per part dels agricultors ha augmentat la seva contaminació. L’Organització Mundial de la Salut recomana que el nivell de clor a l’aigua no superi els 250 mg/l, a Gaza el 90% dels pous supera els 400mg/l. El mateix succeeix amb els nitrats, el nivell OMS es de 50 mg/l, i en alguns llocs de Gaza es superen els 100-200 mg/l. La salinitat i el nivell de fluor també són molt alts, i tot això ha provocat, entre d’altres conseqüències, que la Franja de Gaza sigui l’únic lloc de tota la regió on l’esperança de vida ha disminuït en els últims 5 anys.

Les diferències entre poblacions jueves i palestines es percep, sobretot, en el cas dels assentaments jueus a Cisjordània i a Gaza, que gaudeixen de beneficis en matèries com la distribució regular de l’aigua (les poblacions palestines estan subjectes a importants restriccions) o el preu de l’aigua (que els palestins la paguen més cara). Segons Libiszewski, el 1995 els palestins disposaven de menys del 20 % de les aigües de Cisjordània i no podien accedir directament al riu Jordà, situació que no ha canviat a l’any 2001 (veure informe B’Tselem “Thirsty for a solution”, juliol de 2000). Tot i que Cisjordània limita amb el riu Jordà (curs d’aigua internacional), tota l’aigua que consumeix la població palestina prové de fonts i pous. La vall del riu Jordà, a l’est de Cisjordània i extremadament fèrtil, segueix sota estricte control israelià, es a dir, la vall constitueix zona C.

Però si la hidropolítica israeliana ha afectat el consum domèstic palestí, també ha tingut com a resultat més significatiu, dins l’àmbit econòmic, un deteriorament de la competitivitat dels productors agrícoles palestins respecte dels jueus. Aquesta qüestió s’agreuja encara més amb les polítiques de tancaments practicades per Israel.

Pels representants palestins, la legitimitat dels seus drets sobre l’aigua està fora de dubte, però fins a la materialització el 1994 de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no existia una entitat politico-administrativa que representés els palestins i que pogués negociar com a part amb l’Estat d’Israel. D’altra banda, la qüestió de l’aigua implica, de retruc, dos temes vitals per a Israel. El primer és el tema de les fronteres, ja que la delimitació dels recursos hídrics estarà relacionada directament amb la fixació de les fronteres. En segon lloc es troba la qüestió de la supervivència i continuïtat dels assentaments israelians als territoris ocupats.

Amb la Declaració de Principis firmada el 1993 entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) totes dues parts es van reconèixer mútuament i van establir les bases per a un diàleg a llarg termini. La Declaració de Principis es considera, entre d’altres qüestions, que Israel i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) formin un Comitè per a la Cooperació Econòmica que, entre altres aspectes, reguli la cooperació en matèria d’aigua, però sense especificar cap política concreta d’actuació. Era ben poca cosa, però era només el primer pas.

Després de la Declaració de Principis es van firmar dos acords més: l’Acord sobre Gaza i Jericó al maig de 1994 i l’Acord sobre la transferència de poders i responsabilitats l’agost de 1994.

L’Acord de Gaza i Jericó tractava, segons Libiszewski, de “concretar l’extensió funcional dels poders” de l’ANP. En principi, els poders de l’ANP, en relació amb l’aigua, s’estenen tant a l’aigua com al clavegueram en les zones de Gaza i Jericó. També s’estableixen les funcions de l’ANP en els àmbits de l’explotació, la direcció i el desenvolupament de l’aigua, de manera que, segons l’acord, no es realitzi cap mena de dany als recursos hídrics. Però aquestes funcions a desenvolupar per l’ANP es veuen limitades, ja que el subministrament d’aigua als assentaments i a l’àrea militar israeliana, així com els recursos que existeixin en els llocs on es situen aquestes, continuaran sota el comandament de la distribuïdora d’aigua israeliana Mekorot. Tant Gaza com Jericó es caracteritzen, des del punt de vista hidrològic, per l’absència o escassetat important d’aigua (tant a nivell de superfície com a nivell d’aqüífer), de manera que depèn de l’aigua provinent d’Israel. En aquest sentit, l’Acord de Gaza i Jericó preveu que l’ANP haurà de pagar a Mekorot els costos dels subministrament d’aigua provinent de sòl israelià.

A l’Acord sobre la transferència de poders i responsabilitats es feia referència a aquelles àrees sobre les que l’Autoritat Nacional Palestina tindria competències. Entre les àrees referides no es troba l‘aigua, ja que l’aigua de la mateixa manera que els refugiats, Jerusalem i altres temes d’importància vital tant per a Israel com per a l’ANP queden relegats temporalment a la signatura de l’Acord sobre l’estatus permanent dels territoris ocupats.

No és fins a l’Acord interí sobre Gaza i Cisjordània (Oslo II o Acord de Taba), signat el setembre de 1995, que es troba una nova referència a l’aigua. Si en el cas de Gaza i Jericó era “fàcil” de resoldre, mirat des del punt de vista dels recursos hidrològics, el cas de Cisjordània era (i és) diferent. Cisjordània, i en concret, l’aqüífer de la Montanya, situat en aquesta zona, ha proveït Israel, segons Darío Valcárcel (Política Exterior, núm. 35), de gairebé una tercera part del seu consum d’aigua.

El control d’aquests recursos per part de l’ANP implicaria, per una banda, la cessió per part d’Israel de poders de facto a la nova institució, i per una altra banda, hauria implicat l’obligació de compartir l’explotació d’una de les fonts més importants de provisió d’aigua d’Israel. Compartir per Israel significa reduir la quantitat d’aigua que consumeix per suplir el dèficit de consum de les poblacions palestines. Les postures inicials de les parts respecte al tema de l’aigua en les negociacions d’Oslo II eren clares. L’ANP demanava l’augment de la quota d’aigua vigent (l’ANP només consumeix i gestiona un 20% de l’aigua que s’extreu d’aquests aqüífers), així com el reconeixement dels drets sobre l’aigua. Per part israeliana es preferia (i es prefereix) mantenir la situació tal qual fins a la signatura d’un Acord sobre l’estatus permanent del territoris. Com a contrapartida, els israelians s’oferien a participar en projectes com la dessalinització de l’aigua (fonts alternatives) i no s’oposaven a l’explotació per part de Palestina de l’aqüífer de l’est (un dels tres subaqüífers de l’aqüífer de la Montanya). La raó: l’explotació d’aquest aqüífer no implica cap perill per als aqüífers utilitzats per Israel a Cisjordània.

A Oslo II, al final, es van reconèixer els drets palestins a l’aigua de Cisjordània, però aquests drets quedaven subjectes a la definició de l’estatus final dels territoris. Tot i això, aquest va ser un dels avenços més importants d’aquest acord. És a dir, el control i la distribució de l’aigua estan supeditats a les negociacions de l’estatus final dels territoris. D’altra banda, a aquells llocs on es transferís la jurisdicció civil a l’ANP aquesta tindria autoritat sobre els recursos hídrics destinats als palestins (no als israelians dels assentaments instal·lats a la zona).

El conflicte israelianoàrab

La situació d’escassetat de recursos hídrics al Pròxim Orient i la internacionalització de la conca del riu Jordà són dos dels principals trets que caracteritzen el panorama del conflicte israelianoàrab. Un conflicte, la solució del qual afectarà de forma important a tots els països de la regió, especialment a Israel, Jordània i al hipotètic futur estat palestí. La regió compta amb uns recursos hídrics donats i unes previsions de creixement demogràfic (sense tenir en compte les reduccions de pluja que s’esperen a causa del canvi climàtic, ni l’hipotètic retorn dels refugiats palestins, etc..), que obligaran als dirigents d’aquests països a parlar i a arribar a un acord. L’única via possible és la del diàleg i la cooperació, i aquesta solució haurà d’arribar des de l’àmbit regional si es vol arribar a una solució justa, equilibrada, i que allunyi per sempre el fantasma de la guerra. A més, s’ha de tenir en compte que possibles solucions al tema de l’accés i l’explotació dels recursos hídrics com és, per exemple, la dessalinització de l’aigua marina estan fora de discussió a causa de la complexitat tècnica i dels importants costos econòmics i energètics que es deriven dels mecanismes existents en l’actualitat. Dessalar l’aigua del mar és una solució que es poden permetre algunes monarquies petroleres, però difícilment podrà ser l’eix d’una solució global per Palestina.

Altres factors que agreugen el problema són: el factor polític i el demogràfic. La consolidació d’un discurs en l’àmbit regional pel qual cada Estat aspira a controlar els seus propis recursos hídrics (en aquest cas i de forma més evident el recurs hídric per excel·lència és el riu Jordà, sobretot en la seva part alta), juntament amb el clima de desconfiança, i en alguns moments d’amenaça, que es viu a la zona han contribuït a afavorir una dinàmica de confrontació en l’àmbit regional. Des del punt de vista demogràfic, l’increment de la població tant als països àrabs com a Israel introdueix un nou element de pressió sobre els recursos naturals, en general, i sobre els recursos hídrics, en particular.

Les negociacions multilaterals articulades en grups de treball i iniciades a Moscou el 1992, entre Israel i els països àrabs implicats en el conflicte al Pròxim Orient, han permès arribar a certes aproximacions dins d’un marc regional. L’àmbit de l’aigua és una qüestió que es planteja en aquests grups de treball, en concret en els de direcció de recursos hidrològics regionals i en el de problemes medi ambientals (presidits pels Estats Units i el Japó) i suposen un intent d’apropament en les posicions entre els diferents actors. De fet, les negociacions multilaterals van permetre la realització del Codi de Conducta Mediambiental de Bahrein per a l’Orient Mitjà i la Declaració de Principis per a la cooperació en matèria d’aigua signada per Israel, Jordània i l’OAP el febrer de 1996.

Israel-Jordània

El conflicte per l’aigua entre Jordània i Israel és, segons Libiszewski, una qüestió que es planteja en termes de distribució dels recursos hídrics, en especial després del reconeixement d’Israel per part de Jordània i de la cessió de Cisjordània. Amb aquests dos gestos polítics de Jordània, aquest país reduïa el seu contenciós territorial amb Israel gairebé al mínim.

El 1994, Israel i Jordània van signar un Acord de pau (Tractat de pau entre l’Estat d’Israel i el Regne Haiximita de Jordània), entre els temes que es van tractar hi figurava el de l’aigua. En aquest Acord es van definir els drets de cada país a disposar dels recursos hídrics, així com el volum d’aigua al qual podien accedir en relació amb els rius Yarmuk i Jordà. També es va arribar a un Acord per construir un pantà al riu Yarmuk (una vella idea que des de feia temps es volia posar en pràctica des de Jordània) i una planta dessalinitzadora al zona baixa del Jordà, on l’aigua té molta salinitat degut a la sobre explotació i a l’alt grau d’evaporació de la zona. També es van acordar una sèrie de cessions d’aigua (50 mcm/any) per part d’Israel cap a Jordània, que s’han anat fent sense masses problemes. En aquest punt, el factor climàtic és molt important. Una llarga sequera a la zona podria posar en perill aquest sistema de cessions. Les fites més importants en relació amb l’aigua de l’Acord de pau entre Jordània i Israel es veuen subordinades a la construcció d’infraestructures, és a dir, a condicionaments econòmics, financers, i com no polítics.

Síria-El Líban-Israel

En el cas del contenciós entre Síria, el Líban i Israel, els punts de col·lisió són diferents. Les relacions entre aquests tres estats estan marcades, en primer lloc, per l’existència d’un contenciós territorial, ja que Israel va ocupar els alts del Golan, així com la franja sud del Líban, de la que es va retirar l’any 2000. Des dels alts del Golan -gran dipòsit d’aigua de la regió- els israelians aconseguien el control sobre el riu Banias (afluent del riu Jordà) i una posició estratègica respecte al control del cabal del riu Yarmuk, i de la font d’aigua més important de la regió, el llac Tiberíades, Kinneret pels israelians (mar de Galilea a la Bíblia). L’ocupació de la franja sud del Líban permetia la consolidació del control israelià sobre el tram superior del riu Jordà. Control que ha perdut totalment després de la seva retirada sense signar cap acord ni posar cap condició al Líban. Qualsevol moviment que pugui fer el Líban respecte de la utilització de l’aigua del riu Hatzbani (principal aportador d’aigua al llac Tiberíades) pot fer créixer la tensió i fer tornar l’amenaça de la guerra entre tots dos països. El primer exemple va arribar al març del 2001, quan el Líban va anunciar la seva intenció de construir una estació de bombeig en la part alta del riu Hatzbani. Israel va reaccionar amb una reunió urgent entre els màxims comandaments de les IDF (Israel Defense Forces) i el govern. Israel va deixar ben clar que qualsevol acte que pugui posar en perill els seus recursos hídrics serà motiu de guerra (Diari Haaret’z, 15 de març de 2001).

L’ocupació dels alts del Golan suposa per a Israel, aconseguir un terç de l’aigua que necessita i que aconsegueix de la seva principal font, el llac Tiberíades i la part alta del Jordà. Tot i el valor estratègic i militar dels alts del Golan, Israel necessita tenir sota control aquestes àrees per que són vitals pel seu aprovisionament d’aigua. D’aquests comentaris es pot deduir una important preocupació per part de l’estat israelià d’assegurar les seves fonts de recursos hídrics, de tal manera que, en principi, pogués garantir la seva independència respecte dels països àrabs en matèria d’aigua.

Per altra banda, les relacions entre Síria, el Líban i Israel estan també mediatitzades per l’omnipresent qüestió de la seguretat nacional. La qüestió de la seguretat nacional és central per a Israel, tal com s’aprecia en el desenvolupament del procés de pau. De fet, Israel va ocupar la franja sud del Líban i va justificar aquesta acció amb l’argument de la seguretat nacional: Israel havia de crear una zona de seguretat que permetés la defensa de l’estat davant possibles hostilitats dels veïns àrabs. Respecte a l’arrel del contenciós s’ha de precisar que si bé per a Israel el control d’aquests recursos hídrics és important (a causa de l’escassetat d’aigua del seu territori) per a Síria i per al Líban, el contenciós es remet, segons Libiszewki, més a una qüestió política que no pas econòmica o de necessitat. Ambdós països formen part d’altres cursos internacionals i nacionals d’aigua que relativitzen la seva dependència de la conca del riu Jordà. El Líban, per exemple, només fa servir un quart dels recursos hídrics dels que disposa. Per alguns autors (Zvi Bar’el, Haaret’z, 21 de març de 2001), el problema no és l’escassetat sinó la falta d’un sistema de distribució y gestió de recursos hídrics. Per la seva banda Síria rep aigua de les conques dels rius Tigris i Èufrates, que comparteix amb Turquia i Iraq. Tot i així, Síria podria tenir problemes davant una sequera prolongada, i el seu principal interès és signar un acord permanent amb Turquia i vincular aquest amb un possible acord amb Israel per la retirada dels Alts del Golan. El problema es que ni Turquia ni Israel han apostat encara per aquesta via. Mentre aquests acords no existeixin, Síria no tindrà assegurada l’aigua, ni controlarà els Alts del Golan. La centralitat de l’acord entre Síria i Israel en el marc del procés de pau al Pròxim Orient sembla doncs indubtable, al menys pel que fa a la qüestió de l’aigua. La signatura d’una acord de pau entre Síria i Israel serà uns dels passos previs més importants en el camí per a la pau a la regió.

La qüestió econòmica

El desenvolupament econòmic als territoris ocupats (Gaza i Cisjordània)

Les negociacions israelianopalestines han inclòs l’àmbit econòmic. Dins de l’Acord de Gaza i Jericó es va acceptar la creació d’un Protocol de relacions econòmiques (denominat Protocol de París) que regulava les relacions israelianopalestines durant el període interí i que s’estenia a les àrees monetària, fiscal i de relacions comercials. En funció d’aquest Protocol, l’ANP tenia la potestat de vigilar el sistema bancari local i dirigir les reserves de moneda estrangera. A més, en aquest Protocol s’establia que les taxes pagades pels palestins, i que anteriorment eren canalitzades cap a les arques israelianes, passarien a destinar-se a les arques de l’ANP. Així, també s’establia l’existència d’una unió duanera, encara que aquesta unió tenia certes excepcions. De fet, qüestions com la de les relacions comercials amb tercers països eren determinades per Israel.

L’Acord Oslo II va implicar l’aprofundiment en les línies ja delimitades per l’Acord de Gaza i Jericó. Oslo II va permetre, entre altres coses, la creació d’una Comissió Econòmica Mixta, que ja estava prevista en el Protocol econòmic de 1994. A Oslo II, i segons Rex Byrnen, es preveia que l’ANP prengués el control de determinats sectors econòmics, però sense que aquest control s’estengués a àrees estratègiques com la fixació dels “tipus d’instruments fiscals o l’elecció de les relacions econòmiques exteriors”.

Segons Sara Roy (The Palestinian Economy after Oslo, Current History, 1998), els acords econòmics van fer possible que temes fonamentals per als palestins com les manufactures, els serveis, la mà d’obra, etc. continuessin sota el control d’Israel. Aquest control es feia evident amb l’adopció per part d’Israel de polítiques de tancament de fronteres. A més, el contingut i la implementació dels acords ha facilitat que s’incrementés l’aïllament entre les economies de Gaza i Cisjordània.

El deteriorament econòmic als territoris ocupats (Gaza i Cisjordània)

L’economia de Gaza i Cisjordània depèn extraordinàriament d’Israel degut al control que aquest país exerceix sobre la circulació de béns, sobre el comerç, i sobre el mercat laboral d’aquests territoris.

Així doncs, el mercat laboral dels territoris ocupats està determinat per la política israeliana. Israel controla les entrades i sortides de palestins tant en l’àmbit del territori israelià com entre els territoris ocupats, és a dir, entre Gaza i Cisjordània (que, teòricament, i en virtut dels acords d’Oslo formen una unitat territorial que ha de comunicar-se a través de passos segurs). En el cas de Cisjordània, existeixen dificultats afegides de pas entre les diferents zones en les que es divideix el territori (zones A, B i C). Segons el Relator Especial, en el seu informe E/CN.4/2000/25, de març de 2000, ‘Israel ha intensificat el control estricte i sistemàtic de la circulació de treballadors palestins cap a Israel i l’estranger’. El manteniment d’aquest control sobre la circulació de persones és possible gràcies a la potestat israeliana d’expedir permisos (que es basa en un complicat sistema de concessió d’aquests) i té greus implicacions tant polítiques com econòmiques. Segons el Relator Especial, ‘aquesta situació ha donat lloc a nombroses violacions i ha tingut com a resultat una disminució d’entre el 10 i el 15% dels ingressos reals per càpita de la població dels territoris ocupats en el període de 1993 a 1999’.

El deteriorament econòmic dels territoris ocupats progressa de manera evident des de 1992, encara que des de 1999 s’observa una tendència a la recuperació d’alguns índexs econòmics. Es poden trobar moltes raons que expliquen el deteriorament econòmic de Gaza i de Cisjordània, però se’n poden destacar dues. La primera, es refereix als tancaments als quals Israel sotmet els territoris ocupats i dels quals es deriven greus conseqüències com la restricció en la llibertat de moviments tant de persones com de béns materials a Gaza i Cisjordània. Aquesta restricció de moviments té com a resultat més evident la impossibilitat del mercat de proveir els consumidors d’allò que necessiten però també o el creixement dels preus.

Els tancaments israelians afecten de manera negativa tant el comerç (ja que no es permet l’entrada ni sortida de béns) com els treballadors palestins que surten dels territoris ocupats per anar a treballar a Israel. Així mateix, els tancaments han tingut com a conseqüència directa l’increment de l’atur a les zones ocupades, així com la introducció de l’atur permanent. Aquest fet ha derivat en l’increment, per una part, del treball infantil i, per una altra, l’increment del nombre de famílies pobres als territoris ocupats i, en especial, a Gaza que depèn extraordinàriament d’Israel.

En segon lloc, i com a tret característic de l’economia palestina, s’ha d’assenyalar que, a la dependència de l’economia de Gaza i Cisjordània del mercat israelià i de les polítiques, en especial els tancaments, aplicades per aquest país, es necessari contemplar l’estratègia econòmica de l’Autoritat Nacional Palestina. L’Autoritat Nacional Palestina ha contribuït a empobrir la situació de l’economia degut a la implantació d’un sistema de monopolis i que ha implicat l’existència de dinàmiques de patronatge que no han afavorit el desenvolupament de l’economia privada. Així mateix es ressalta que la pròpia ANP, i en definitiva, les activitats derivades dels monopolis existents, comencen a reemplaçar el paper del sector privat com a motor de desenvolupament. D’altra banda, l’economia palestina, i en concret els projectes de desenvolupament (infraestructures i altres sectors), ha patit una dependència important de les aportacions exteriors, en forma de donacions, ja sigui d’organismes internacionals o de països individualment.

Respecte als tancaments, tal com afirma Elias Sanbar, es van pensar des d’Israel com una mesura extraordinària a aplicar en els territoris ocupats. Només es podria aplicar en situacions de crisi o tragèdies. Però són periòdics i es poden justificar en funció, entre altres coses, dels atemptats terroristes registrats a Israel, com va succeir en el període 1994-1996. La funció del tancament, en aquests casos, s’explica en termes de donar a la població israeliana certa seguretat. Però els tancaments poden ser utilitzats, tal com assenyala Sara Roy, com a instrument de pressió d’Israel envers l’Autoritat Nacional Palestina per tal que aquesta accepti certes condicions econòmiques i aconseguir, d’aquesta manera, posposar qüestions de tipus territorial o polític. Durant l’any 1998, es van enregistrar dos importants tancaments tant a Gaza com a Cisjordània “combinats amb un particularment sever tancament intern de Cisjordània”. Durant 1999, també es va enregistrar un tancament de sis dies entre juny i octubre; la justificació: prevenció d’atacs terroristes durant les festivitats jueves.

Els tancaments de Gaza i Cisjordània tenen efectes econòmics i socials importants. El fet que la indústria palestina situada als territoris ocupats depengui en gran part de les importacions de materials per poder fer efectiva la seva activitat productiva facilita el deteriorament d’aquesta activitat quan es veu sotmesa al tancament de fronteres. Les indústries durant el període de tancament no poden produir, ja que no disposen de les matèries necessàries i aquest fet implica l’augment dels preus dels productes industrials.

Els tancaments també tenen efecte sobre el sector agrícola ja que durant aquests períodes queda afectada l’entrada i sortida de productes agrícoles. Molts productes es fan malbé i no es poden introduir en el mercat. D’aquesta manera, es produeix, d’una banda, un augment dels preus i, de l’altra, la limitació (desincentivació) de les exportacions agrícoles. L’exportació de productes agrícoles, en especial de cítrics i vegetals, és una activitat clau per a l’economia palestina. Una economia que, com es pot apreciar, és molt dèbil i depenent, tant des del punt de vista de les importacions com de les exportacions, d’Israel. Segons Arie Arnon, entre 1967 i 1994 “el 90 % de les importacions venien d’Israel” i entre el 40 % i el 60 % de les exportacions tenien com a destinatari aquest país.

L’increment general dels preus i la impossibilitat d’aconseguir determinats béns (llet, farina, ous, oli, sal, etc.) s’emmarquen en una situació de pèrdua de poder adquisitiu dels palestins que viuen als territoris ocupats i que s’agreuja a causa de dues qüestions: l’increment de la població i les altes taxes d’atur.

Durant la primera meitat de 1998, es calculava que la població palestina a Gaza i Cisjordània ascendia a 2.818.500 persones, població que havia augmentat en un 5,7 % respecte al mateix període el 1997. Al seu torn, la xifra de persones en edat de treballar també havia augmentat.

L’ocupació laboral, una de les qüestions candents a Gaza i Cisjordània, ha experimentat una tendència a l’alça. En el segon quadrimestre de 1999, els índexs d’ocupació se situen en el 82% de la població activa i, segons assenyala el World Bank Group en el seu informe de 1999, és l’índex més alt des de 1995. L’augment de l’ocupació és una variable connectada al creixement econòmic, però els patrons de creixement laboral (en quantitat de persones i per tipus d’ocupació) experimentats a Gaza i Cisjordània són diferents. Si bé Cisjordània ha experimentat un augment de les persones ocupades, aquest augment s’ha centrat prioritàriament en el sector de la construcció, i s’explica en funció de la demanda de mà d’obra realitzada des d’Israel o des dels assentaments israelians. En aquest sentit, és important remarcar que, durant 1999, el govern israelià va reduir les restriccions aplicades als palestins per entrar al seu territori, i aquesta situació va ser especialment favorable per als habitants de Cisjordània. D’altra banda, a Gaza l’increment de l’ocupació se centra durant 1999 en el sector de les manufactures i disminueix la mà d’obra que treballa en l’àmbit de la construcció.

Els esforços de l’Autoritat Nacional Palestina per frenar el creixement de l’atur han tingut com a conseqüència més evident el creixement del sector públic a Gaza i Cisjordània. Aquest sector públic ocupava un 22 % de la població de Gaza i Cisjordània, i es convertia en el principal sector d’ocupació de palestins no situat a Israel. En segon lloc, es trobava el turisme (i els ingressos que se’n deriven a través d’activitats d’hostaleria, venda ambulant, etc.). Però aquesta darrera activitat està també fortament subordinada al tancament dels territoris.

Més informació:

Autoritat Nacional Palestina. En anglès. Pàgina oficial de l’ANP. En ella, trobareu informació sobre el procés de pau actual, sobre la configuració política de l’ANP, sobre l’economia palestina, la construcció de l’estat, discursos oficials, assentaments jueus, etc.

Els tancaments israelians de Gaza i Cisjordània. Human Rights Watch. En anglès. Informació sobre els efectes socials, econòmics, etc. dels tancaments portats a terme per Israel en els territoris palestins. L’informe és de 1996 però és molt aclaridor i reflexa en la seva intensitat els efectes dels tancaments en una època especialment tensa de les relacions israelianopalestines.

Palestinian Refugee ResearchNet. En anglès. En aquesta adreça web podreu trobar informació sobre refugiats i també sobre desenvolupament econòmic de Palestina (informes diversos sobre l’estat de l’economia palestina, adreces d’interès, etc.) provinents de diferents fonts (UNSCO, PECDAR, etc.).

Alt Comissionat de Nacions Unides pels Drets Humans. En castellà, anglès i francès. En la seva pàgina web podreu trobar tot de documents (informes de la Comissió de Drets Humans, del Consell Econòmic i Social, resolucions del Consell de Seguretat i de l’Assemblea General, etc., referents a tots els països del món), també es poden trobar notícies, cronologies, etc.

Palestinian Academic Society for the Study of International Affairs (PASSIA). PASSIA s’autodefineix com una institució no lucrativa que pretén presentar la qüestió palestina en el seu context nacional, àrab i internacional a través de la recerca acadèmica, del diàleg i de publicacions. A la seva pàgina web podreu trobar informació sobre Palestina (cronologies, enllaços, informació sobre els assentaments jueus a Gaza, Cisjordània i Jerusalem, organització política i administrativa dels territoris palestins, etc.), així com activitats que es realitzen en la mateixa institució.

Bibliografia

Anuario CIP 1998: Guerras periféricas, derechos humanos y prevención de conflictos. Aguirre, Mariano y Osorio, Tamara (eds.); Pablo de Marinis (ed. Adjunto); Centro de Investigación por la Paz de la Fundación Hogar del Empleado, BCN, Icaria, 1998.

Evolució de la qüestió dels refugiats palestins

La primera gran onada de desplaçats i refugiats palestins es va produir com a conseqüència de la guerra de 1948. El 1949, la Comissió de Conciliació dels EUA (Assemblea General de les Nacions Unides – A/RES/194 (III), de l’11 de desembre de 1948) va donar la xifra de 726.000 desplaçats. Un any més tard, el 1950, la UNWRA (United Nations Relief and Works Agency for Palestins Refugees for Near East) va establir que la xifra total de desplaçats per la guerra havia estat de 957.000. El Govern d’Israel va suggerir que el nombre de desplaçats va ser inferior a 520.000. Els investigadors palestins, per la seva banda, ha assegurat que van ser unes 850.000 persones. Com es pot observar, les discrepàncies en el tema dels refugiats van començar des del primer dia. L’únic cert és que un terç d’aquests es va refugiar a Cisjordània, un altre terç a la franja de Gaza, i la resta es van distribuir entre Transjordània (actual Jordània), Síria i el Líban. Independentment de la xifra exacta, tot aquest volum de gent va ser expulsada, bé a la força o bé com a conseqüència de la guerra, de les seves llars al territori de l’actual Estat d’Israel (Palestina).

La guerra de 1967 (la Guerra dels Sis Dies) va provocar la segona onada de desplaçats. Aquest cop unes 300.000 persones van marxar de Cisjordània cap a Jordània, Síria o Egipte. D’aquests, aproximadament 120.000 eren desplaçats per segona vegada (Palestinian Refugee ResearchNet), és a dir, persones que van arribar a Cisjordània com a conseqüència de la guerra de 1948.

Les diferents estimacions calculen que la població palestina el 1995 era de 6,6 milions de persones. També el 1995, la UNWRA va donar una xifra total de refugiats de 3.172.641, registrats a les àrees on treballa (Gaza, Cisjordània, Jordània, Síria i el Líban). S’estima que, a més, hi ha 335.000 persones desplaçades que no estan registrades.

Registre de refugiats palestins de la UNWRA (1995)

	En camps de ref.	Fora dels camps	TOTAL
Jordània	238.188	1.050.009	1.288.197
Cisjordània	131.705	385.707	517.412
Gaza	362.626	320.934	683.560
Líban	175.747	170.417	346.164
Síria	83.311	253.997	337.308
TOTAL	991.577	2.181.064	3.172.641

La qüestió dels refugiats i els processos de pau*

* Apartat realitzat per Amaya Ruiz, voluntària de la UB (Conflictes i Convergències, 2003)

Els refugiats al procés de pau d’Oslo

Com a conseqüència de la Conferència de Madrid (1991), les converses es van establir de dues formes, un conjunt de converses bilaterals (converses directes entre els països afectats, és a dir, Israel-Síria, Israel-Líban, Israel-Delegació jordanopalestina) i un grup de treball multilateral. Els treballs multilaterals van començar a Moscou el gener de 1992, amb l’establiment del Grup de Treball per als Refugiats (Refugee Working Grup, RWG), i quatre grups més (control d’armament i seguretat regional; desenvolupament econòmic regional; aigua; medi ambient). Els treballs del RWG es van dividir en set àrees: base de dades; reunificació familiar; desenvolupament de recursos humans; creació de llocs de treball i aspectes vocacionals; salut pública; benestar dels infants; infraestructures socials i econòmiques. Els diferents boicots i desavinences entre les parts va fer que el RWG treballés a un nivell molt baix, ja des del principi.

La Declaració de Principis (Oslo I) de setembre de 1993 feia una crida per al començament de les negociacions de l’Acord interí per a l’autogovern palestí a certes zones de Gaza i Cisjordània, a la vegada que donava llum verda per al començament de les converses al voltant de l’estatut final i la resta de temes ajornats (entre ells el dels refugiats). La Declaració de Principis (Oslo I) també feia una crida a israelians, palestins, jordans i egipcis perquè acordessin “les modalitats d’admissió de persones desplaçades de Cisjordània i Gaza el 1967”. Per a aquesta tasca, es va crear un Comitè Continu (o quadripartit) encarregat de discutir aquest tema. La primera reunió d’aquest Comitè va tenir lloc el maig de 1995 a Amman (Jordània), després van venir cinc reunions més: Beersheba, el Caire, Gaza, Amman i Haifa. El treball del Comitè va ser molt lent. Les diferències més importants entre les parts eren sobre la definició de persona desplaçada i el nombre potencial de refugiats que havien de tornar, és a dir, discrepaven pràcticament en tot.

Mentre tot això succeïa, Israel i Jordània van signar un Acord de pau l’octubre de 1994. En aquest tractat, a més d’altres consideracions, Israel i Jordània van admetre la seva responsabilitat en la generació del problema dels refugiats palestins. També van estar d’acord que el problema dels refugiats palestins no es podia negociar de forma bilateral i que, per tant, emmarcarien aquest tema dintre del procés negociador multilateral, és a dir, al RWG, tant pel que fa als “desplaçats” com als “refugiats”.

L’Acord interí israelianopalestí (Oslo II o Acord de Taba) de setembre de 1995 contenia aspectes relacionats amb el tema dels refugiats, encara que no era un punt central. Alguna de les parts feia referència als drets de residència dels futurs retornats, però el gruix de la negociació al voltant del tema dels refugiats va quedar posposat per la negociació de l’estatut final, que havia de començar el maig de 1996.

Aquestes negociacions es van iniciar el maig de 1996, però es van veure frenades per les eleccions a Israel i el canvi d’orientació del Govern israelià (aquestes eleccions van fer pujar al poder Binyamin Netanyahu del Likud). El gener de 1997, l’Acord per al redesplegament a Hebron establia que la negociació de l’estatut final havia de començar el març de 1997. Un cop més, una acció unilateral ho va impedir. La política israeliana de prosseguir amb la construcció d’assentaments jueus a Jerusalem est va deteriorar i estancar de nou el procés de pau. La Lliga Àrab va boicotejar els procés multilateral com a protesta davant de la política israeliana.

Dels Acords d’Oslo destaca un fet a insòlit: tractant-se d’un procés de pau significatiu i dels més importants a nivell mundial, no inclou cap estipulació que faci referència al retorn dels refugiats. Israel s’oposà a basar qualsevol negociació en els principis de la resolució 194 de l’ONU i diu “no al retorn” des del 1948 (The Palestinian Right to Return Coalition; Al-Awda)

La situació dels refugiats suposa una violació flagrant del Dret Internacional: la llei internacional estableix que ni l’ocupació ni la sobirania disminueixen el dret de propietat. Per tant, la terra i propietats dels refugiats palestins roman en ells mateixos i, legalment, tenen dret a recuperar aquestes pertinences i tornar a aquestes terres, encara que mai no hagi estat posat en pràctica des del 1948. Les vulneracions són diverses:

• La resolució 194 de l’Assemblea General de l’ONU declarà que els refugiats i els seus descendents tenen dret de compensació i de repatriació a les seves llars i terres originàries.
• El Principi d’Autodeterminació, adoptat per l’ONU el 1947, garanteix el dret a la propietat i domicili en el propi país.
• La Quarta Convenció de Ginebra (art. 49) prohibeix “transferir a la força, individual o massivament la població (…) per cap motiu” i reclama per a les persones evacuades ser “transferides de nou a les seves llars tan aviat com les hostilitats a l’àrea en qüestió hagin acabat”.
• L’article 13 (2) de la Declaració Universal dels Drets Humans reafirma el dret de cada individu per a sortir i tornar al seu propi país.
• La negativa del Dret de Retorn per als àrabs palestins comporta una violació dels articles 2 i 5 (d) de la Convenció per a la Eliminació de tota forma de Discriminació Racial.
• Israel continua violant l’article 12 del Conveni Internacional de Drets Civils i Polítics, que declara que “ningú serà arbitràriament privat del dret a entrar al seu propi país”.
• La resolució 3236 (1974) de l’Assemblea General de l’ONU, subsecció 2, recull els drets dels palestins a retornar a les seves llars i propietats.
• Una resolució del 1997 de l’Assemblea General de l’ONU reafirma que els refugiats palestins tenen dret a les seves propietats i als ingressos que se’n derivin.

El dret al retorn

El “dret al retorn” ha estat la posició central dels palestins en tot el procés negociador que va començar a Madrid el 1991. Els palestins expressen el dret al retorn com un objectiu moral d’aquelles persones que van ser desplaçades de casa seva, però a la vegada com un dret reconegut per diverses resolucions de les Nacions Unides. La més important, o la més coneguda, és la Resolució 194 (III) de l’Assemblea General de les Nacions Unides de desembre de 1948. Aquesta Resolució declara: “els refugiats que desitgin el retorn a casa seva i viure en pau amb els seus veïns se’ls haurà de permetre fer-ho tan aviat com sigui possible”.

Israel, per la seva banda, no ha reconegut mai aquest “dret” i, per tant, rebutja de ple que les negociacions en aquest tema girin al voltant dels principis de la Resolució 194 de desembre de 1848. Els israelians argumenten que els acords que van néixer a Madrid no es van fer sota el paraigües de les Nacions Unides, i que la Declaració de Principis de 1993 (Oslo I) només fa referència a les resolucions 242 i 338 del Consell de Seguretat. En cap moment cita la resolució 194 (III) de 1948. A més, l’Estat d’Israel no se sent responsable de la marxa de la població palestina el 1948. Ans al contrari, la posició oficial israeliana argumenta que va ser l’Estat d’Israel el que va haver d’acceptar i recollir tots els refugiats jueus que van sortir dels països àrabs el 1948. En el fons, la posició subjacent israeliana és que cap Govern israelià, independentment del seu color, tolerarà un canvi substancial en el balanç demogràfic de l’Estat entre jueus i àrabs. És per això que la voluntat palestina de posar en pràctica el seu “dret al retorn” es veu com una amenaça des de la posició oficial israeliana. També és necessari aclarir aquí què entenen els israelians per refugiats i per desplaçats. Per als israelians només obtenen el qualificatiu de refugiats aquelles persones que van abandonar casa seva el 1948, la resta, especialment els refugiats del 1967 (Guerra dels Sis Dies), són considerats com a desplaçats.

També és cert que entre les dues posicions més o menys oficials es poden trobar propostes a mig camí, tant des del costat israelià com des del costat palestí. Per exemple, la posició sostinguda per alguns intel·lectuals i funcionaris palestins. Per a aquests, el “dret al retorn” hauria de ser entès com el dret al retorn al seu territori nacional, és a dir, a la franja de Gaza i Cisjordània, i no a les seves llars d’abans del 1948. Salim Tamari, membre de la Delegació palestina al Refugee Working Group i al Continuing Committe, s’expressava en els següents termes: “A canvi del reconeixement per part d’Israel del dret dels palestins i dels seus descendents al retorn a les seves llars, els palestins reconeixeríem que aquest dret no podria ser exercit dintre de les fronteres de 1948, però sí dintre de l’Estat palestí (Gaza i Cisjordània). Fruit d’aquestes concessions, Israel hauria d’acceptar uns quants milers de refugiats que tenen familiars vivint dintre de les fronteres d’Israel” (Palestinian Refugee ResearchNet. Abbas Shiblaq (un altre membre periòdic del RWG) ha apuntat que “el dret al retorn serà aplicat bàsicament dins del futur Estat palestí en les àrees ocupades el 1967 “. Com hem explicat abans, aquesta proposta és només una part de la posició palestina. No falten els que creuen que el dret al retorn al futur Estat palestí no podrà ser mai un substitutiu del “dret al retorn” dels refugiats de 1948.

La resposta a aquesta proposta intermèdia des de l’àmbit oficial israelià és de rebuig total. Primer perquè aquesta proposta implica la creació d’un Estat palestí dintre de les fronteres actuals d’Israel. I segon, perquè aquesta possibilitat continuaria sent una amenaça per a la seguretat demogràfica. Segons Dore Gold (conseller de Binyamin Netanyahu), l’arribada massiva de refugiats a les regions de Samària i Judea (Cisjordània) generaria igualment una situació molt tensa. En paraules del mateix Dore Gold: “l’Estat d’Israel s’oposarà a l’establiment d’un Estat palestí o a qualsevol sobirania estrangera a l’oest del riu Jordà, i s’oposarà a la tornada de població àrab en aquesta part (oest del riu Jordà) de la Terra d’Israel” (Palestinian Refugee ResearchNet).

Fora de la posició oficial israeliana també existeixen veus que propugnen que la proposta intermèdia podria ser una opció acceptable. Autors com Mark Heller argumenten que donada la impossibilitat i la complicació que suposaria el retorn dels desplaçats el 1948 als seus llocs de residència originals, seria acceptable que aquest dret quedés circumscrit al retorn al futur Estat palestí a Gaza i Cisjordània (Mark Heller, The Implications for Israel. Cambridge MA: Harvard University Press, 1983. p. 80-87). Shlomo Gazit argumenta que la solució podria venir amb l’establiment d’un Estat palestí, i la promulgació per aquest d’una “llei del retorn dels palestins”, similar a la “llei del retorn” aprovada per la Knesset el juliol de 1950. Una llei que donés a tots els palestins de la diàspora la possibilitat d’obtenir un passaport palestí, i que garantís el seu dret al retorn al territori dins del seu Estat nacional.

Pel que fa a la reunificació familiar d’alguns refugiats del 1948 (aquells que actualment tenen familiars vivint a l’interior d’Israel excepte als territoris ocupats), Gazit argumenta que la decisió d’acceptar o no aquesta possibilitat correspon només a l’Estat d’Israel (Shlomo Gazit, The Palestinian Refugee Problem, Final Status Issues Study nº 2. Tel-Aviv: Jaffe Center for Startègic Studies, 1995. p. 26). Fins i tot aquesta possibilitat es recull en un document no oficial desenvolupat entre Yossi Beilin (membre del partit laborista) i Michael Eitan (diputat del Likud a la Knesset).

Aquestes són les posicions que es podien trobar durant el procés d’Oslo en totes dues bandes al voltant de la resolució del problema dels refugiats palestins i el seu “dret a retorn”.

Converses de Taba, 2001

Abans de concloure la legislatura d’Ehud Barak i sota els auspicis del president nord-americà Bill Clinton, es produeixen avenços significatius a les negociacions de pau amb els palestins quant a la distribució de l’Estat palestí i la qüestió de Jerusalem Est, entorn de la qual ambdues parts accepten un principi d’acord que preveu que els barris àrabs quedin sota sobirania palestina i els barris jueus sota sobirania israeliana. Aquests compromisos es prenen durant les Converses de Taba, a Egipte, deu dies abans de les eleccions israelianes del 6 de febrer del 2001, de les quals emergeix com a primer ministre Ariel Sharon després d’aconseguir el suport de diferents sectors israelians crítics amb les polítiques d’Ehud Barak.

Taba, 2001

Miguel Moratinos publica el 14 de febrer del 2002 les consideracions de la UE respecte les converses de Taba, recollides en aquest document pel Jerusalem Media and Communication Center.

Aquest document va ser preparat per l’enviat especial de la Unió Europea al procés del Pròxim Orient, Miguel Moratinos i el seu equip, després de consultes amb palestins i israelians presents a les Converses de Taba al gener del 2001. Tot i que el document no té estatus oficial, es va donar a conèixer a les parts i van considerar que era una descripció relativament justa del resultat de les negociacions i d’allò que es va tractar a Taba. Para atenció a la immensa tasca que es va realitzar en el camp dels punts de fricció com les fronteres, Jerusalem, els refugiats i la seguretat, per a trobar postures properes. Alhora el document mostra que hi ha seriosos buits i diferències entre les dues parts, que ja es preveia que caldria tractar en negociacions futures, que no quedava gens clar. Des d’aquest punt de vista, el document revela el repte que suposa la tasca que encara queda, en termes de determinació política i feina legal, però també mostra que tant israelians com palestins van haver de viatjar un llarg camí per a acomodar les visions de l’altre banda i que les solucions són possibles.

(…)

3- Refugiats
En les converses es van intercanviar “documents no-oficials”, considerats com una bona base per a les converses. Els dos costats van acordar que el tema dels refugiats palestins és central pel que fa a les relacions israeliano-palestines i que cal una solució comprensible i justa per a crear una pau real. Les dos parts estan d’acord a adoptar els principis i referències que puguin facilitar arribar a un acord.

Els dos costats van suggerir, com a base, que havien d’arribar a un acord respecte el problema dels refugiats en concòrdia amb la resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU i aquesta decisió havia de conduir a la implementació de la resolució 194 de l’Assemblea General de l’ONU.

3.1 Solucions
Els israelians van proposar fer un seguiment de la tragèdia dels refugiats palestins. Els palestins van discutir la solució proposada i hi va haver molt de progrés, encara que no es va arribar a cap acord per a desenvolupar una solució històrica en el text general.

3.2 Retorn, repatriació, recol·locació i rehabilitació
Els dos costats van mantenir una discussió sobre la pràctica de resoldre el tema dels refugiats. Els palestins van reiterar que els refugiats palestins haurien de tenir el dret al retorn a les seves cases d’acord amb la interpretació de la resolució 194 de l’ONU. Els israelians van expressar la seva comprensió al desig del retorn recollit a la resolució 194, que hauria de ser complerta en el marc dels programes següents:

A. retorn i repatriació
1. A Israel
2. A territori israelià intercanviat
3. a l’Estat palestí
B. Rehabilitació i recol·locació
1. Rehabilitació en el país d’acollida
2. Recol·locació en tercers països

La preferència en aquests programes calia que es fes en funció de la població palestina refugiada al Líban. El costat palestí va reclamar que les peticions havien d’anar subjectes a la tria lliure i individual de cada refugiat, i no havia de perjudicar el dret a les seves cases, d’acord amb la seva interpretació de la resolució 194 de l’ONU.
Els israelians, informalment van suggerir un programa d’absorció en 15 anys en tres fases, que va ser discutit però no es va arribar a cap acord. La primera part es referia a l’absorció d’Israel. No es van acordar números, però un document parlava de 25.000 palestins absorbits en els 3 primers anys d’aquest programa (40.000 en els primers 5 anys, que no apareixia al paper però es va acordar verbalment). La segona part, es referia a l’absorció de refugiats palestins en territori israelià que haurien de ser transferits a la sobirania palestina, i la tercera part es referia a l’absorció de refugiats en el context de l’esquema de reunificació familiar.

Els palestins no van presentar cap número, però van establir que les negociacions no podien començar sense una posició oberta per part d’Israel. Van mantenir que l’acceptació israeliana del retorn dels refugiats no hauria de perjudicar els programes existents sense Israel, com la reunificació familiar.

3.3 Compensació
Israelians i palestins acorden establir una Comissió Internacional i una Fundació Internacional com a mecanisme per a negociar la compensació en tots els seus aspectes. Ambdós acordaren que cal pagar una “petita suma” de compensació als refugiats en la darrera part del procés, les demandes de compensació per pèrdues de propietat per sota de certa quantitat haurien d’estar subjectes a procediments “ràpids”.

També va haver un progrés en la compensació israeliana per pèrdues materials, terres i béns expropiats, inclòs l’acord del pagament d’una suma israeliana o una suma adequada que aniria destinada ala Fundació Internacional. D’acord als israelians el càlcul d’aquest pagament hauria d’estar basat en un informe macroeconòmic per a avaluar els béns i poder arribar a un valor just. De tota manera, els palestins, van dir que aquesta suma hauria de ser calculada mitjançant els paràmetres de la United Nations Conciliation Commission for Palestine (UNCCP), la custòdia per absència de propietats i altres dades rellevants per tal d’arribar a un valor just.

3.4 UNRWA
Israelians i palestins van acordar que la UNRWA (l’Agència Internacional per als Refugiats) ha de desaparèixer per fases d’acord amb un calendari marcat de 5 anys, com a període desitjable. Els palestins van afegir un possible ajustament d’aquest període per a assegurar-se que estigués subjecte a la implementació d’altres aspectes de l’acord relacionats amb els refugiats, i amb la fi de l’estatus de refugiats en les seves diverses situacions.

3.5 Primers refugiats jueus
Els israelians van demanar que el tema de la compensació als primers refugiats jueus dels països àrabs, sigui reconegut, acceptant que no va ser una responsabilitat palestina o un assumpte bilateral. Els palestins van mantenir que aquest no és un tema per a un acord bilateral entre palestins i israelians.

3.6 Restitució
Els palestins van parlar de la restitució de la propietat dels refugiats. Els israelians van rebutjar el tema.

3.7 Fi de les demandes
El tema del final de les demandes es va discutir i es va suggerir que la implementació de l’acord hauria de representar la implementació completa i final de la resolució 194 de l’ONU i per tant la fi de totes les demandes.

Mai no va ser així. Aquestes converses van esdevenir tan paper mullat com els Acords d’Oslo. 10 dies després de les Converses de Taba Ariel Sharon s’erigia com a primer ministre, des de llavors fins l’actualitat

Full de ruta “Road Map”

Les darreres negociacions portades a escena en aquest conflicte perpetuat per interessos geoestratègics a la zona, entre altres, és l’anomenat “full de ruta”, que pren el relleu després dels fracassos de converses i informes anteriors com Camp David (juliol 2000), Taba, (gener 2001), l’informe de la Comissió Mitchell (maig 2001) per un cessament de la violència i el retorn a les negociacions, el Document Tenet, presentat pel director de la CIA, George Tenet (juny 2001).

Amb Sharon al poder des de febrer del 2001 les perspectives de negociació han anat donant pas a ràpida velocitat a incursions militars repressives i a un augment de la violència en general, amb la perseverança de la Intifada en l’expressió d’atacs suïcides dins territori israelià, però també amb accions contra soldats i colons israelians, amb un fort impacte per a les dues economies, la israeliana i la palestina. El març del 2002, el Consell de Seguretat de l’ONU aprova una resolució de suport a l’Estat palestí, proposada pels EUA, que vol començar a obrir un altre procés de negociacions, després de les diverses operacions militars israelianes en territori palestí (Mur de seguretat…). El 19 d’abril del 2002 s’aprova la resolució 1405 absorbent la iniciativa de Kofi Annan de formar una comissió investigadora per als presumptes crims comesos per les forces israelianes a Jenín durant l’operació Mur de defensa. Cal situar però, aquestes decisions i aquest impuls nord-americà volcat en la “solució per al Pròxim Orient” en un context de pre-guerra a l’Iraq en què els EUA buscaven suport internacional i en especial del Món Àrab.

Maig 2002- Sharon visita Bush a Washington i acorden reconstruir l’Autoritat Nacional Palestina sobre noves bases administratives i socials.

La pressió per a les reformes administratives de l’ANP obliguen a fer eleccions, i Arafat es veu obligat, confinat a Ram’al·lah, a crear un lloc de primer ministre amb “poder real”, obeint exigències nord-americanes per a posar en marxa el “full de ruta”, pla aprovat ja pel quartet EUA, Rússia, UE i ONU el 30 de desembre del 2002, que torna a contemplar la creació d’un Estat palestí el 2005 si es compleixen les fases i requisits establerts.

El representant palestí destinat a les negociacions és l’escollit primer ministre Mahmoud Abbas àlies Abu Mazen, vist amb mals ulls per la societat palestina com a proposta consensuada d’Israel amb els EUA.

A Abu Mazen el toca lluitar per a combatre la corrupció, l’aplicació de les reformes exigides per la comunitat internacional que li dóna suport, i l’assignatura més important o més complicada avui dia: la lluita contra els grups armats palestins (en un moment en què, Hamàs, Jihad Islàmica i Al-Fatah manifesten obertament la seva disconformitat amb el ministre pactista). La desconfiança a causa de tota la sang vessada en els darrers dos anys compliquen encara més la situació i allunyen les solucions encara que es debati el “full de ruta” com a gran esperança per la pau. Ara per ara, a més a més, la situació econòmica i social és especialment difícil, sobretot a la franja de Gaza. A la zona de Cisjordània més de 500 escoles estan tancades perquè centenes de milers d’estudiants i professors no hi poden anar. El mur de seguretat amb què Sharon pretén aïllar encara més els territoris palestins es continua construint, les operacions militars contra la població palestina continuen, els atemptats en expressió de disconformitat encara es duen a terme, caldrà veure si s’atura el creixement i la construcció d’assentaments, i caldrà també saber què impliquen aquestes “doloroses concessions” de què parla Sharon.

Uns dies abans de la cimera d’Àqaba (Jordània) Abu Mazen afirmava en nom dels palestins que no estaven disposats a “renunciar al dret al retorn dels refugiats en les negociacions de pau amb Israel”, i així recordava la iniciativa de la Lliga Àrab (març 2002) demanant “una solució justa i acordada, basada en les decisions de l’ONU” en referència als refugiats, com a bases per a l’actual “full de ruta”.

Per contra, el mateix dia en que es va donar suport al “full de ruta”, el Govern israelià aprovava per majoria aclaparadora una resolució en què negava el dret a tornar de 3,7 milions de refugiats palestins, fet que convertia el punt de fricció en un probable gran obstacle en les negociacions. Abu Mazen, però, afegia que la reivindicació dels refugiats no era el gruix de les negociacions per a posar en marxa el “full de ruta”, i aclaria que “el dret al retorn no significa que vulguem acabar amb l’Estat d’Israel, reconeixem les fronteres dibuixades per la resolució 242 del CS de l’ONU”. Per als refugiats, però, aquestes converses de pau no garanteixen res, abans es veuen encara més marginats dels pactes.

Encara que a Àqaba hagi hagut converses trilaterals entre Bush, Abu Mazen i Sharon, amb la foto de l’encaixada de mans (volent emular el 1993 a Washington entre Arafat i Rabin sota l’auspici de Clinton) encara hi ha molts punts per aclarir, molts obstacles a superar perquè en un moment com aquest, de descrèdit, un pla pactat com aquest, arribi a bon port.

El pla es deixa pel camí aprofundir (¿’Hoja de ruta’ o ruta hacia la muerte? Rashid Khalidi) seriosament en els temes vitals com ara l’ocupació de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, els assentaments, la sobirania, l’aigua, les fronteres, la situació d’apartheid (Desviación de la ‘Hoja de ruta’ Benjamin Counsell) a la qual es veuen sotmesos els palestins (sobretot aquells que viuen dins l’Estat israelià com a ciutadans de quarta classe en les seves pròpies terres robades) i els refugiats. La clivella que suposa la reivindicació del dret al retorn, reconegut per la legalitat internacional i la seva resolució194 de l’AG de l’ONU, la possibilitat de retorn dels 4 milions de refugiats palestins, els del Nakba (desastre del ’48) i els seus descendents a Cisjordània, Gaza i països veïns, veuen cada cop més lluny una solució justa. Sharon afirmava a principis de juny del 2003 que “no permetré a cap refugiat palestí que torni a Israel, mai. Vaig ser clar en el passat i ho vaig repetir a Àqaba: la qüestió dels refugiats palestins no pot resoldre’s en territori israelià”, afegint que “el Govern nord-americà comprèn molt bé l’amenaça que representa el retorn dels refugiats palestins per a l’existència de l’Estat hebreu”.

Cóm afecta la Intifada d’Al-Aqsa als refugiats palestins

Un any després de l’inici de la Intifada, segons el PCBS més de 700 palestins havien estat assassinats per les Forces israelianes, quasi doblant el nombre de la primera Intifada. En dades actuals el nombre ja s’eleva a uns 2000 palestins assassinats en els 33 mesos d’Intifada (LAW)

Pel que fa als refugiats palestins, les estadístiques deixen veure la situació d’una comunitat que és especialment vulnerable a la brutal repressió per part de l’Estat israelià, tenint en compte l’absència de qualsevol tipus de protecció internacional de gran abast. Es donen experiències concretes com la tasca que desenvolupa el Moviment Internacional de Solidaritat (International Solidarity Movement) que treballa dins els TTOO amb especial atenció a les zones més desfavorides, des de fa un any i mig, en l’activisme i la desobediència activa, desafiant els enderrocaments de cases palestines, la devastació de camps d’oliveres, els tocs de queda constants i la desmesurada vigilància als punts de control en terres palestines. Els membres d’aquesta organització, que neix d’una iniciativa nord-americana, han patit agressions de caire variat per part de les Forces israelianes, amb detencions arbitràries continues i atacs directes als activistes, resultant-ne d’aquests una mort (Rachel Corrie, nord-americana de 23 anys va ser esclafada per un bulldozer l’abril del 2003 mentre intentava evitar l’enderrocament d’una llar palestina a Gaza, després de 2 hores de negociacions) i dos ferits greus (Brian Avery, també nord-americà, va ser disparat a la mandíbula mentre es trobava als carrers de Jenín i es troba en recuperació a l’hospital i Tom Hurndall, britànic de 21 anys, va patir un tret a la nuca mentre apartava uns nens de zona perillosa a la franja de Gaza, resta en coma a l’hospital de Beer’sheeva (Estat d’Israel) i els metges li han diagnosticat mort cerebral.

En aquell primer any d’Intifada d’Al-Aqsa, refugiats palestins, organitzacions comunitàries i ONG van emetre crides continuades a la comunitat internacional per la necessitat urgent d’establir mesures de protecció internacional per a la població palestina dels TTOO en general i dels refugiats palestins en particular. L’Alt Comissionat de drets humans de l’ONU i la Comissió d’Investigació Especial de les NNUU, ja van manifestar aquesta necessitat urgent de protecció internacional als refugiats palestins, però aquests esforços i aquestes demandes sempre s’han vist frenats per l’oposició de l’Estat d’Israel i els EUA.

El problema de la protecció, però, no és nou, potser fa més de 50 anys que dura, des de la Nakba, el 1948 (el desastre) quan milers (es calculen 850.000-950.000 segons fonts) de palestins van ser obligats a fugir de les seves cases. Però a pesar de la creació d’un règim especial per a la seva protecció per part de l’ONU i l’emissió de la resolució 194 de l’Assemblea General de l’ONU, la protecció internacional és pràcticament inexistent i el món continua donant l’esquena als refugiats. La Comissió que es va crear de Conciliació per Palestina (de l’ONU) no ha treballat el tema de la protecció elaborant a més informes any rere any en què s’afirma que “no hi ha res no de què informar” mentre la situació dels refugiats palestins s’erosiona sense final del túnel. Aquesta falta greu de protecció no ha estat tampoc coberta per l’Alt Comissionat, tal com es recollia a l’article 1D de la Convenció sobre Refugiats (1951), deixant als refugiats palestins sense la protecció d’un cos internacional, necessària davant l’absència de protecció nacional.

Impacte

Indicadors de l’impacte de la segona Intifada en la població refugiada palestina dels TTOO: Juny 2001
60% palestins assassinats des de set.2000 eren refugiats (que suposen un 50% de població als TTOO)
segons Badil, i el Graduate Institute of Development Studies de la Universitat de Ginebra, I el Jerusalem Media and Communication Center afegeixen a aquestes dades que el 49% d’aquests palestins residien a camps de refugiats de Gaza i Cisjordània. Encara és més significatiu l’impacte que té la situació en els camps si es té en compte que en aquell moment la població censada dins els camps era d’uns 623.170 refugiats i uns 2.4 milions de palestins vint fora del camp. D’aquestes dades se n’extreu que prop de 2/3 parts dels palestins assassinats durant el primer any de segona Intifada, són refugiats.

Vulnerabilitat

Malgrat els camps de refugiats són espais protegits legalment, sota la legalitat internacional, durant el primer any de la Intifada i en augment cara el segon any i mig, han esdevingut un dels principals objectius dels atacs militars israelians, de la lleva forçosa d’homes, de l’enderrocament de cases, dels tocs de queda i les ocupacions militars.
Estructuralment a més els camps són menys resistents als atacs I per tant més vulnerables.

“Incidències”

És impossible comptabilitzar exactament quantes cases han estat derruïdes als camps de refugiats, quantes instal·lacions soterrades o arrasades. A mode de referència: almenys fins agost del 2001 la UNRWA assenyalava la necessitat d’arreglar o reconstruir 401 llars de refugiats dins la franja de Gaza i 192 famílies que havien perdut les seves llars a Gaza no havien trobat un altre lloc per a viure. A Cisjordània la UNRWA també va haver d’assistir a més de 1500 famílies a les quals se’ls havien malmès les llars després d’atacs israelians, en una espiral ascendent d’atacs i danys, com a mostra indicativa: entre gener i juny del 2001 les denuncies per danys a la propietat en els campaments de Cisjordània, va passar del 15% al 27%, Encara al juny del 2001, els camps de refugiats comptaven amb el major nombre de denúncies per danys contra negocis familiars als Territoris Ocupats.

Mercat laboral

Les llargues restriccions i la dificultat d’accés al mercat laboral i del desenvolupament d’aquest, han tingut un impacte extremadament negatiu en la població palestina dels TTOO, però encara es fa més insostenible en el cas de la població refugiada, perquè una part important està qualificada com a “no disponible” per a treballar. Segons un informe de la UNSCO, del juny del 2001, l’accés al mercat israelià de treball va romandre tancat el 61% dels dies laborables, fet que se suma a la possibilitat cada cop més inexistent que els palestins trobin feina dins els TTOO, possibilitat afectada pel declivi de l’economia local, on l’atur ja suposava un 78%, si no que se sumen les enormes dificultats a causa de les duríssimes restriccions israelianes pel que fa al desplaçament dels palestins dins els seus mateixos territoris. Aquest fet afecta de manera especial als palestins refugiats que solen patir més dificultats a l’hora de desplaçar-se pel territori.
La UNRWA afegia a aquesta situació que els refugiats no podien confiar en les activitats econòmiques informals de les ciutats per la inestabilitat a la qual estan condemnats, per la situació de confinament sota setge que es troben obligats a viure. Segons les mateixes enquestes 1/3 dels habitants de Gaza i Cisjordània van perdre el seu lloc de treball durant l’any d’Intifada (a diferència de la població palestina no refugiada: ¼ pel que fa a Cisjordània i un 1/6 palestins de Jerusalem Est.

Pobresa

Els nivells de pobresa també es van veure seriosament incrementats en el primer any d’Intifada i encara després en més mesura. La població refugiada ve de patir l’expulsió i la despossessió de les seves llars, i aquest origen deixa per sempre més petjada i condiciona l’existència posterior i les possibilitats de desenvolupament. Segons la UNRWA, un dels motius que causa la pobresa i el seu augment en els camps de refugiats és la relativa manca d’estalvis acumulats i en conseqüència, l’absència de qualsevol mena de xarxa que protegeixi els refugiats de la gran dependència de la feina remunerada, de la impossibilitat d’accedir a formes de subsistència com l’agricultura i el cultiu de propietats (només un 1% dels refugiats dels TTOO van declarar dependre del cultiu de l aterra mentre que en els pobles es tracta d’un 15% i un 8% dels que resideixen a ciutats palestines.

Els palestins depenen llavors més de la seva capacitat de reduir despeses (43% en el cas dels refugiats i 34% en el cas dels no-refugiats) que la d’augmentar guanys, del recolzament de familiars i amics i de l’ajuda internacional que pugui arribar en temps de crisi. Segons la mateixa enquesta, el 68% dels refugiats asseguraven el descens dels seus ingressos en comparació amb el 59% de la població no refugiada, dins els camps de refugiats les dades es concretaven en 82% en el cas de Gaza i 71% per a Cisjordània. L’Oficina Central Palestina d’Estadística informava al mes de juny del 2001 que el 64,9% de famílies palestines vivia sota el llindar de la pobresa. A Gaza es troba el percentatge més elevat: 79,9% de famílies vivint sota el llindar de la pobresa. Xifra que continua augmenta amb la perseverança dels atacs israelians, amb els tocs de queda, el control de moviments, el tancament de fronteres, etc.

Necessitat d’ajudes
Per tant, augmenta la necessitat dels refugiats de les ajudes per a les necessitats bàsiques com aliment, diners i feina.

Juny 2001:
– El 84% de famílies de Gaza i el 44% de Cisjordània, afirmaven necessitar ajuda alimentària (davant un 29% de famílies de no refugiats)
– Només l’11% de població refugiada es van poder beneficiar dels programes de creació de feina (incloent programes fora de l’àmbit de la UNRWA) (dades del juny del 2001) davant un 5% de la població no refugiada.

Però el dramàtic increment de l’atur, no pot ser esmenat per cap mena de programa a causa del setge militar i econòmic a què l’Estat d’Israel sotmet els TTOO. De tots aquells que han rebut ajudes del programa d’inserció laboral, segons la IUED/JMCC, només l’1% va trobar un lloc de treball estable.

De la mateix manera, i en augment des de l’inici de la segona Intifada i la seva repressió, els palestins en general i els palestins refugiats en concret, han hagut d’enfrontar-se a grans dificultats en el camp de la salut i l’educació, però fins a la data encara no es tenien dades disponibles per a comparar com afecta la població refugiada i com afecta la no refugiada.

Conclusions

Per tant aquestes dades, en augment, demostren que la violació continuada de drets humans vers els palestins, encara més flagrant després de l’inici de la segona Intifada posa sobre la taula la necessitat que tots els palestins siguin protegits, i encara més els refugiats. Donat el seu status com a població desplaçada, els palestins refugiats han estat un objectiu més clar de la violència estructural i militar exercida per l’Estat israelià. Encara que existeixi una Agència de l’ONU per als Refugiats (UNRWA) és impossible trobar d’aquesta manera una solució al problema dels refugiats, interns i externs, situació que legalment ja hauria d’estar resolt segons la resolució 194 de l’AG de l’ONU, que mai s’ha aplicat i és una més a la llista de resolucions mai complides per Israel i que mai no els ha obligat a complir la comunitat internacional.

El problema de la nacionalitat: els palestins apàtrides

El tema dels refugiats palestins no només es centra en la qüestió del retorn o no a Israel o a l’hipotètic futur Estat palestí. Les implicacions de l’existència o no d’una nacionalitat palestina afecta també la situació de molts refugiats de la diàspora. Molts refugiats es troben en una situació d’inseguretat jurídica per la seva condició d’apàtrides. A excepció de Jordània, la resta de països àrabs no ha concedit la seva nacionalitat a aquestes persones. Per exemple, els palestins de Jordània disposen de passaport jordà, situació que no es dóna ni a Síria, ni al Líban, ni per descomptat a Gaza i Cisjordània. Aquesta situació comporta l’existència d’aproximadament 1.800.000 palestins considerats pel dret internacional com a apàtrides. A Jordània hi ha dues postures al voltant dels palestins amb nacionalitat jordana. Una d’aquestes dues argumenta que en el moment en què existeixi un Estat palestí, els palestinojordans haurien d’escollir a quina nacionalitat voldrien pertànyer. D’altra banda, també hi ha una tendència que proposa que podrien mantenir la doble nacionalitat, aquesta s’emmarcaria entre aquells que creuen en la futura existència d’una Confederació jordanopalestina. Aquesta mateixa incògnita la podem trobar a Israel respecte de la seva població àrab amb nacionalitat israeliana. De totes maneres, la situació més compromesa en aquest tema recau en els palestins que viuen al Líban, a Síria i als territoris ocupats, que, mentre que no s’arribi a un acord entre totes les parts, romandran amb la seva condició de població apàtrida.

La compensació econòmica

Un altre punt important que haurà de quedar clar a l’Acord al voltant de l’estatus final, en la part que fa referència als refugiats, serà la qüestió de la compensació econòmica que reclamen els palestins. Compensació econòmica que té dues vessants, la compensació individual a aquells refugiats de 1948 que no puguin tornar a casa seva (fet que va suposar la pèrdua de les seves propietats, avui en mans israelianes) i la compensació al poble palestí en general en reconeixement de la injustícia històrica que van patir. Cal recordar que la Resolució 194 (III) de l’Assemblea General de les Nacions Unides de desembre de 1948, a més de reconèixer el dret el retorn dels desplaçats i refugiats, també deia que aquells que no volguessin tornar, o que encara que ho fessin, haguessin perdut les seves propietats haurien de ser compensats econòmicament. Per tant, quan els palestins reclamen aquesta compensació es recolzen en aquesta resolució de les Nacions Unides. Aquesta part del problema dels refugiats és molt complexa i amaga moltes qüestions que encara s’han de determinar.

La primera de les qüestions a resoldre seria qui hauria de rebre aquesta compensació. Tots els supervivents entre els refugiats de 1948, o només aquells que figurin en el registre de la UNWRA. S’hauria de diferenciar entre refugiats originals i els seus descendents?, s’hauria de compensar a tots els refugiats sense distinció?, o al contrari, només a aquells que no volguessin o no poguessin tornar. Totes aquestes qüestions són molt complicades de resoldre. Perquè per exemple, si només es compensa a aquells que decideixin no tornar, es crearà una discriminació greu entre els refugiats. Aquells que són pobres (que en són la majoria) podrien decidir el seu retorn en funció de la compensació i no de la seva voluntat real, a més l’habitatge als territoris ocupats és escàs i car, i l’índex d’atur és molt alt. La situació econòmica de Gaza i Cisjordània, independentment de l’existència o no de compensacions econòmiques, farà molt difícil la integració dels refugiats. És per aquesta raó que també s’hauria de determinar quina part d’aquesta compensació aniria a parar al Govern del futur Estat palestí (o, mentre no existeix, a l’Autoritat Nacional Palestina), en compensació del cost de la integració dels refugiats.

Una vegada acordat qui hauria de rebre les compensacions econòmiques, la segona de les qüestions seria calcular i posar-se d’acord amb la quantitat necessària per compensar els palestins pels greuges patits. Un estudi realitzat per palestins el 1984 afirmava que la quantitat justa estaria entre 94.000 i 147.000 milions de dòlars (preus de 1984). Des d’un punt de partida diferent Rashid Khalidi, calcula que la quantitat hauria de ser suficient per donar uns 20.000 dòlars a cada refugiat i els seus descendents (2.000.000 de persones aproximadament), la qual cosa fa una xifra total de 40.000 milions de dòlars (Rashid Khalidi, Towards a solution, a Center on Policy Analisis on Palestine, Palestinian Refugees: Their Problem an Future. Washington DC: CPAP, 1994). Pel costat israelià, l’autor Shlomo Gazit argumenta que Israel hauria de pagar entre 7.000 i 10.000 dòlars, o bé 10.000 a cada família de refugiats (Shlomo Gazit, The Palestinian Refugee Problem, Final Status Issues Study nº 2. Tel-Aviv: Jaffe Center for Startègic Studies, 1995). Com es pot observar, les diferències són molt importants inclòs entre aquells que estan d’acord en la necessitat de compensar econòmicament els refugiats palestins.

Els refugiats interns a Israel

Moltes vegades, quan es fa referència a la qüestió dels refugiats, sovint s’oblida que també hi ha població arabopalestina dintre de les fronteres d’Israel. Són aquells que no van voler marxar. Una cinquena part de la població d’Israel és àrab (palestina). Són descendents de la població autòctona que no va voler marxar el 1949. Aquesta població ha sofert l’oblit de la comunitat internacional i la marginació de les autoritats israelianes. Molts es van agrupar en poblats àrabs (coneguts com a poblats refugi) i van abandonar casa seva, perdent les seves propietats, que van passar a ser propietat d’organismes com The Israel Land Authority o el Fons Nacional Jueu. Aquells que van optar per no marxar de les seves cases i abandonar les seves propietats, encara avui dia viuen en pobles que no han estat reconeguts i que no surten als mapes. Aquesta no existència administrativa té com a conseqüència més dramàtica la pràctica inexistència de serveis públics. Tota aquesta població és la que es coneix com els refugiats de l’interior. A Israel hi ha el Comitè Nacional de Desarrelats d’Israel, que és la veu d’aquesta població. Aquests refugiats interns també reclamen que Israel respecti la Resolució 194 (III) de l’Assemblea General i la Resolució 181 del Consell de Seguretat, aquesta última fa referència expressa a la població àrab desplaçada dintre de les fronteres d’Israel. També denuncien que les autoritats israelianes no respecten ni tan sols les decisions de la seva Cort Suprema, que en diverses ocasions els hi ha donat la raó.

La solució a la qüestió dels refugiats palestins és molt complexa. Fins al moment, el RWG realitza els seus treballs amb converses i diàleg entre les parts. És difícil que el treballs de la WRG vagin més enllà sota les condicions actuals de les negociacions i del procés global. Moltes de les respostes a les qüestions abans esmentades hauran d’esperar a la negociació de l’estatus final, que pel que sembla encara trigarà a arribar (si és que hi arriba). És difícil que aquest Acord final arribi en un moment on encara no s’han aplicat els acords d’Oslo, i quan les eleccions israelianes, previstes per al maig de 1999, deixen en suspens qualsevol avenç significatiu en el procés. També és el maig de 1999 quan finalitza el període interí que havia de finalitzar amb un Acord final i total entre les parts. Totes les qüestions relacionades amb els refugiats hauran d’esperar que la celebració d’eleccions a Israel proporcionin un resultat que desbloquegi el procés de pau, pendent encara de l’aplicació dels acords de Wye Plantation, en particular, i dels acords d’Oslo, en general.

Retirada i redesplegament israelià

Un dels criteris bàsics que identifiquen una entitat estatal, és que aquesta ha de tenir el control efectiu sobre el seu territori i sobre la població que hi viu. Fins als acords d’Oslo, la franja de Gaza i Cisjordània eren territoris ocupats militarment per Israel. En la Declaració de Principis de setembre de 1993 (Oslo I) es va acordar fixar un període provisional de cinc anys que havia de dur a un Acord final al voltant de l’estatus definitiu d’aquests territoris. Palestina (recordem que el 1988 Palestina va substituir l’OAP com a observador a les Nacions Unides) i els palestins són, ara per ara, els únics que reclamen aquests territoris com a part del seu futur Estat. Israel mai ha volgut annexionar-se a aquests territoris (a excepció de la ciutat de Jerusalem), i Jordània va renunciar, el juliol de 1988, a qualsevol reivindicació sobre Cisjordània. Egipte, que va administrar la franja de Gaza durant molts anys, tampoc va aspirar mai a annexionar-se aquest territori.

Durant aquest període provisional es va acordar que Israel aniria cedint (o alliberant) el control de part d’aquests territoris a l’Autoritat Nacional Palestina, en aquells moments representada per l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). La primera etapa d’aquesta retirada va arribar amb l’Acord per l’autonomia de Gaza i Jericó (l’Acord del Caire), de 4 de maig de 1994. Mitjançant aquest Acord es va instaurar físicament l’Autoritat Nacional Palestina a la franja de Gaza i a la ciutat de Jericó (Cisjordània). El següent pas, el 28 de setembre de 1995, va ser l’Acord provisional per a Cisjordània i la franja de Gaza (Oslo II o Acord de Taba). En aquest Acord, es va pactar l’extensió de l’Autoritat Nacional Palestina a la resta de Cisjordània. Aquesta extensió s’havia de portar a terme en diferents fases. Es va dividir el territori en tres tipus diferents de zones. L’Acord va establir que les zones de tipus A quedarien totalment sota control de l’Autoritat Nacional Palestina. Les zones de tipus A comprenien Jericó i totes les ciutats palestines importants (Jénine, Nabulus, Tulkarem, Kalkilya, Ram Al·lah, Betlem i Hebron). Les zones de tipus B serien aquelles on el control de l’ANP no seria total. L’ANP només tindria el control dels municipis, però l’Exèrcit israelià tindria la potestat d’entrar i actuar per reprimir el terrorisme. Les zones de tipus B de Cisjordània estan formades per una dotzena de regions rurals i totes les ciutats petites de població palestina. El conjunt de les zones A i B amb prou feines ocupen el 30 % dels territoris, però concentren el 90 % de la població palestina de Cisjordània. Les zones de tipus C serien aquelles que quedarien totalment sota control israelià. Aquest territori comprèn el 70 % de Cisjordània (les millors terres, tota la franja del riu Jordà i la mar Morta), i comprèn totes les colònies jueves.

És necessari fer un incís per tal d’explicar l’ús i la diferència entre el concepte de retirada i de redesplegament. Retirada significa l’abandonament total per part d’Israel de la zona o territori en qüestió (encara que en qualsevol cas es reserva la potestat d’actuar-hi per motius de seguretat). El que va fer Israel a la franja de Gaza i a la ciutat de Jericó va ser una retirada. És per això que dintre de l’Acord es va preveure l’existència d’una policia palestina, perquè l’ANP també es faria càrrec de la seguretat. Redesplegament, en canvi, significa quelcom diferent. Redesplegament no és exactament una retirada, és més aviat una resituació, i fa referència principalment a l’Exèrcit israelià i la seva presència a la zona o territori. A Cisjordània, Israel va fer servir aquest concepte per tal de donar a entendre que l’Exèrcit no es retirava, sinó que es resituava en funció de la implantació de l’ANP. La retirada total a Cisjordània només seria una realitat en les zones de tipus A. Recordem que la important presència d’assentaments jueus a Cisjordània, la frontera amb Jordània i la importància estratègica de la riba del riu Jordà, fa difícil que Israel s’avingui a deixar zones totalment lliures del seu control.

La primera fase de l’aplicació d’Oslo II va consistir en la retirada de les zones A de Cisjordània (Jénine, Nabulus, Tulkarem, Kalkilya, Ram Al·lah, Betlem i Hebron). Els primers problemes van sorgir a la ciutat d’Hebron, on un assentament jueu al centre de la ciutat va fer que el Govern israelià es fes enrere. Aquest incompliment dels acords va coincidir amb l’arribada de Binyamin Netanyahu (Likud) al poder, després del magnicidi del primer ministre laborista Rabin (signatari dels acords d’Oslo). La retirada de la ciutat d’Hebron va fer necessària una nova negociació forçada per Netanyahu. L’Acord va arribar amb el Protocol per al redesplegament a Hebron (Protocol Concerning the Rediployment in Hebron), de 18 de gener de 1997. Amb aquest Acord, Israel ja no es retirava d’Hebron, sinó que acordava un redesplegament. Fruit d’aquest Acord, Hebron va quedar dividida en dues parts. En una d’aquestes romandria l’Exèrcit israelià per tal d’ocupar-se de l’assentament jueu. Aquest va ser el primer cop de Netanyahu als acords d’Oslo. Només van ser necessaris un pocs colons (jueus ortodoxos) per modificar i paralitzar mesos de negociació i converses. Aquesta primera retirada (redesplegament a Hebron) només suposava el 5 % del territori de Cisjordània. Aquest territori està format per les grans ciutats, on la població és palestina i hi ha molts problemes d’habitatge, d’infraestructures i d’atur. El maig de 1997, l’atur entre la població activa a les zones A estava fixat en aproximadament el 39 %. Sota aquestes circumstàncies es podria pensar que Israel, més que fer una cessió, es va treure un problema del damunt.

A partir d’aquests moments van començar els problemes en la implementació dels acords d’Oslo (I i II). El nou Govern del Likud va rellançar la construcció a les 144 colònies jueves de Cisjordània. Les provocacions israelianes van augmentar en nombre i en importància. El setembre de 1996, es va obrir un túnel per sota de la part antiga de Jerusalem, la qual cosa els palestins van considerar una ofensa i una provocació inadmissible. Només sis mesos més tard, el 18 de març de 1997, Israel va començar la construcció d’un nou assentament a la zona de Har Homa (Yebel Abu Ghneim per als palestins), a Jerusalem est. Els EUA van vetar una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides que condemnava Israel per aquestes obres (considerades il·legals) i per posar en perill el procés de pau. Tot i això, aquesta resolució va ser aprovada per l’Assemblea General el 13 de març de 1997, amb els únics vots en contra d’Israel i dels EUA (A/RES/51/223). Però l’escassa voluntat del nou Govern israelià va quedar palesa quan va arribar la segona fase del redesplegament israelià, que havia d’afectar les zones rurals (zones B) i part de les zones C. Israel va comunicar que només pensava cedir un 7 % de les zones B i un 2 % de les zones C, quan l’Acord establia que un 13 % (entre zones B i C) havien de passar a zones de tipus A, és a dir, a control de l’ANP. Aquest incompliment israelià va suposar el bloqueig total del procés de pau i dels acords d’Oslo. Israel argumentava motius de seguretat, mentre els rumors i els comentaris al voltant de la tornada de la Intifada eren cada cop més forts. Els enfrontaments van provocar 8 morts i 900 ferits palestins i 3 morts i 67 ferits israelians. El 21 de març de 1997, un atemptat a un cafè de Tel-Avid causa tres morts i dóna l’excusa que necessitava Netanyahu per aturar tot el procés (Amnon Kapeliok, Balance de quiebra para Netanyahu. La crisis israelí amenaza el Próximo Oriente. Le Monde Diplomatique, maig de 1997).

Aquest nou obstacle en l’aplicació dels acords d’Oslo va suposar un amenaça molt greu per a tot el procés. Un cop més, la diplomàcia dels EUA amb Bill Clinton al capdavant, va pressionar les dues parts perquè es tornessin a reunir. La situació de la regió era cada cop més perillosa. Els països del Golf, Tunísia i el Marroc van congelar les relacions amb l’Estat d’Israel. El rei Hussein de Jordània (que havia signat la pau amb Israel el 1994, sota el Govern laborista de Rabin) va escriure una carta a Netanyahu on el feia “responsable d’un eventual esclat de sang a la regió, que posaria fi per sempre al procés de pau” (Amnon Kapeliok, Balance de quiebra para Netanyahu. La crisis israelí amenaza el Próximo Oriente. Le Monde Diplomatique, maig de 1997). També Netanyahu va esborrar tot el treball que havia fet Rabin per normalitzar les relacions amb Síria. Segons Le Monde Diplomatique (maig de 1997), Rabin i Hafez Al Assad (primer ministre sirià) havien arribat a un acord al voltant de la retirada dels alts del Golan i la normalització de les relacions entre tots dos països, inclosa la situació al sud del Líban. Netanyahu, amb el seu lema “Pau i el Golan” va esborrar aquest Acord.

El final a aquesta situació de bloqueig va venir de la mà de Bill Clinton i dels seus problemes interns (que sempre contraresta amb espectaculars accions en política internacional). En una reunió maratoniana va veure la llum l’Acord de Wye Plantation, del 23 d’octubre de 1998, que en principi desbloquejava la situació. Israel acceptava el redesplegament d’un 13,1 % de zona tipus C (que passarien a ser zona B) de Cisjordània, i la retirada d’un 14,2 % de zona B (que passaria a ser zona A). Això significaria que amb l’aplicació de l’Acord de Wye, l’ANP passaria a controlar un 17,2 % de Cisjordània com a zona A i un 22 % com a zona B. Per al compliment dels acords de Wye, les parts es van donar un període de temps de tres mesos, és a dir, hauria de finalitzar el febrer de 1999. A canvi de tot això, l’ANP es va comprometre a augmentar la seguretat d’Israel, i va acceptar que la CIA supervisés els seus avenços en la lluita contraterrorista. Per veure una valoració crítica del Memoràndum de Wye, vegeu CSCA (Comité de Solidaridad con la Causa Palestina). Però una nova circumstància ha deixat el procés de pau al congelador. El 4 de gener de 1998, la knesset (parlament israelià) va votar a favor de la seva autodissolució i la convocatòria d’eleccions anticipades, tant per al càrrec de primer ministre com per a la knesset. Les noves eleccions estan previstes per al 17 de maig de 1999, i fins que aquestes no aclareixin el panorama polític a Israel, difícilment podrem veure avenços significatius en les negociacions.

La política d’assentaments d’Israel i el projecte del “Gran Jerusalem”

El començament de les obres de l’assentament de Har Homa (Yebel Abu Ghneim per als palestins) i la construcció del túnel sota la part antiga de Jerusalem només han estat la part visible d’una política israeliana molt més àmplia. A poc a poc, quilòmetre a quilòmetre, el Govern israelià ha continuat la seva política de colonització dels territoris, una política de fets consumats que a poc a poc li permet controlar més territori i augmentar el percentatge de població jueva a Cisjordània. L’augment de la política de colonització a Cisjordània, que va començar el 1997, però es va fer més intensa el 1998. Aquesta política israeliana viola un dels principis bàsics de les resolucions de les Nacions Unides i dels acords de pau entre àrabs i palestins. Durant el segon semestre de 1997, les últimes estadístiques indicaven que s’estaven duent a terme obres de construcció a 93 de les 103 implantacions de Cisjordània, la qual cosa en nombre d’habitatges donava una xifra aproximada de 5.000 noves residències. La mateixa informació donava a entendre que algunes d’aquestes noves construccions estaven suficientment allunyades de la resta com per considerar-les noves colònies. El mateix succeïa a la franja de Gaza, on ignorant l’existència de 454 habitatges buits (d’un total de 1.800) el Govern israelià va fer una crida per omplir 100 habitatges nous a Nisanit. (Geoffrey Aronson, Palestina: la colonización que no cesa. Política de “hechos consumados”. Le Monde Diplomatique, novembre de 1998).

Aquesta política del Govern israelià va encara més enllà de la construcció i ampliació dels assentaments. La construcció d’infraestructures al voltant d’aquests assentaments fa encara més difícil la situació de la població palestina. La construcció de vies de comunicació (d’ús exclusiu per a israelians) entre els assentaments que eviten passar per poblacions palestines està aïllant les ciutats sota administració de l’ANP. El 1998, s’ha accelerat la construcció de la xarxa de carreteres de Cisjordània. Exemples d’aquesta política són la circumval·lació oriental de Jerusalem, que comunica els assentaments del sud amb els del nord, i la inauguració de l’autopista Menahen Begin (22 de juny de 1998). Com a resultat de tot això, la zona sota administració de l’ANP, l’actual i la que pugui assolir en un futur, difícilment assolirà continuïtat territorial, i el que és més greu, la multitud d’assentaments i infraestructures israelianes farà difícil la retirada total de l’Exèrcit israelià a gran part de Cisjordània. És per aquesta circumstància que la política israeliana de fets consumats posa en perill el procés de pau. Amb aquesta situació de facto, tant els futurs redesplegaments i retirades israelianes com la hipotètica negociació de l’estatus final de Gaza i Cisjordània, presenten una realitat complicada i difícil de preveure.

El “Gran Jerusalem”: l’ampliació dels límits municipals de Jerusalem

El 21 de juny de 1998, el Govern israelià va aprovar el projecte de municipalitat única per a Jerusalem. Aquest projecte crea a l’entorn de Jerusalem una zona metropolitana que suposa el 40 % del territori de Cisjordània, i que inclou ciutats grans palestines com Ram Al·lah i Betlem. Aquest projecte d’ampliació dels límits municipals de Jerusalem pot suposar l’annexió il·legal per part d’Israel del 40 % de Cisjordània. Recordem que Israel es va annexionar a la ciutat de Jerusalem, però que cap país del món ha reconegut encara aquesta annexió (almenys cap dels estats representats a les Nacions Unides).

Dins d’aquest Pla metropolità per a Jerusalem destaca l’àrea coneguda com el “Gran Jerusalem”. Aquesta àrea va ser pensada per contrarestar la desigualtat demogràfica que pot causar en el futur l’alt índex de natalitat de la població palestina. De fet, quan finalitzi el programa d’assentaments a Jerusalem est (inclòs l’assentament de Har Homa) que preveu la implantació de 250.000 colons més i aquests es sumin a la població jueva de Jerusalem oest (part de l’Estat d’Israel des de 1948), i tot això quedi dintre del nou cinturó municipal (que inclourà totes les zones limítrofes actuals), la relació demogràfica quedarà aproximadament en un 70 % de jueus i un 30 % de palestins. Sota aquesta configuració, la minoria palestina quedarà tancada dins del “Gran Jerusalem”, aïllats de Ram Al·lah i Betlem. El “Gran Jerusalem” ocuparà 440 quilòmetres quadrats, quatre vegades més territori que el que ocupava Israel abans de 1967. Si tenim en compte el que diu la Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (S/RES/242(1967)), sembla que el Govern israelià no està disposat a discutir ni a negociar el futur, no tan sols de Jerusalem (circumstància ja anunciada pels mateixos israelians), sinó de gran part de Cisjordània.

La política d’assentaments i annexió il·legal de Jerusalem viola tant les lleis com la voluntat de la comunitat internacional. Els desplaçaments forçats de població, la construcció d’assentaments, la destrucció de propietats privades (enderrocs d’habitatges palestins) constitueixen violacions de les obligacions que el mateix Estat d’Israel va subscriure a la Declaració Universal dels Drets Humans, a la quarta Convenció de Ginebra i a la Declaració i l’Esperit dels acords d’Oslo (LAW – The Palestinian Society for the Protection of Human Rights and the Enviroment).