Els primers habitants de Crimea van ser els cimmeris, que mantenien relacions comercials amb la civilització grega. Els cimmeris es van veure obligats a migrar cap a l’Anatòlia i els Balcans, ja que els escites (poble d’origen iranià del segle VII a.C.) començaren a expandir el seu territori cap a Europa. Dos segles més tard, els grecs fundaren colònies al sud de la península, fins que Crimea s’incorporà al món grec sota el nom de Quersonès Tauric.

Fins al segle III, la meitat sud de Crimea es considerava grecoromana, mentre que a la resta del territori hi convivien comunitats de gots i alans. Els gots de Crimea van conservar les seves tradicions socioculturals durant segles, però mica en mica es van anar hel·lenitzant i van adoptar la llengua grega i la religió cristiana ortodoxa. Molts pobles van anar passant pel nord de la península durant l’Edat Mitjana: els huns (segle IV), els búlgars (segle V), els khàzars (segle VIII), els russos kieviens (segles X i XI), els petxenegs (segle XI), els cumans (segle XII) i els tàtars i els mongols (durant el segle XIII).

Al segle IX, l’Imperi Bizantí va expandir el seu territori per tota la Mediterrània i es va establir a Crimea entre els segles XIV i XV. L’Imperi Otomà va conquistar la península i va cedir la part septentrional a la comunitat tàtara, que pertanyia al Khanat de Crimea, aliats de l’Imperi Otomà. Entre el 1768 i el 1774, va esclatar la guerra entre l’Imperi Rus i l’Imperi Otomà. L’objectiu de Rússia era tenir un port i la lliure navegació al Mar Negre.

El 21 juliol del 1774 es va signar el Tractat de Kütchück – Kaynardja entre Rússia i l’Imperi Otomà. Rússia renunciava als principats del Danubi i, per contra, obtenia tot el territori del mar d’Azov i els ports de Kherson i Azov. El Khanat de Crimea es va convertir en un protectorat rus, ja que el sultanat otomà va reconèixer-ne la sobirania russa. L’any 1784, el príncep rus Grigori Potiomkin va fundar la ciutat de Sebastopol i hi va crear una base naval. Amb la signatura del Tractat d’Iasi, l’any 1792, la península de Crimea va quedar completament annexionada i controlada per l’Imperi Rus.

Els tsars van portar allà una política d’assentaments per a russos i ucraïnesos cristians, però també per a alemanys, moldaus, armenis i grecs, que estaven tornant a les seves terres originals. Es van construir noves ciutats, es van millorar les vies fèrries i es van rehabilitar alguns pantans. Els tàrtars de Crimea es van convertir en una minoria i van ser perseguits i expulsats fins a finals del segle XIX [Grégory DUFAUD, Les Tatars de Crimée et la politique soviétique des nationalités, Non Lieu, 2011]. Sebastopol era un port important per a la marina mercant russa, en el seu desig d’accedir als mars càlids.

Entre el 1853 i el 1856, la península va ser l’escenari de la guerra de Crimea entre Rússia i els otomans, amb els seus aliats francesos i britànics. A destacar els onze mesos del setge de Sebastopol, un dels esdeveniments més mortífers, que va aportar malalties com l’escorbut i el còlera. L’escriptor rus Lev Tolstoi (1828- 1910) va publicar un conjunt de poemes que narren el setge a Sebastopol. Els russos van assumir la derrota, però el Tractat de París no va marcar canvis territorials a la península de Crimea, que va acabar el conflicte en ruïnes. La reconstrucció va arribar l’any 1860 i va tenir com a resultat una ciutat turística on destacaven les estacions balnearis, com la de Ialta.

El 18 d’octubre del 1921 es va establir la República Socialista Soviètica Autònoma (RSSA) de Crimea dins la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFSR), amb capital a Simferopol. Els idiomes oficials eren el tàrtar de Crimea i el rus.

L’any 1944, Stalin va acusar els tàrtars de Crimea de col·laborar amb els ocupants alemanys durant la Segona Guerra Mundial i va eliminar aquest estatut d’autonomia. A continuació, la RSSA es va transformar en un simple óblast de Crimea, sempre dins de la RSFSR. La repressió que va afectar els tàrtars també va afectar grecs, alemanys i armenis, que aleshores habitaven la península.

El 1954, amb motiu del 300 aniversari del Tractat de Pereyaslav, que va marcar la unió entre Rússia i Ucraïna, Nikita Khrusxov (1894-1971) “cedeix” l’óblast de Crimea, sense infraestructures importants i amb poca població, a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Aquest tractat és celebrat pels ucraïnesos prorussos com la unió dels pobles eslaus russos, ucraïnesos i bielorussos. Per als nacionalistes ucraïnesos i patriotes, marca el començament de l’opressió russa a Ucraïna.

L’any 1991 el soviet suprem de la RSS d’Ucraïna va restaurar la RSSA de Crimea. L’agost del 1991, amb la desintegració de la Unió Soviètica, Ucraïna es va independitzar, i el 26 de febrer del 1992 la RSSA de Crimea es va dissoldre. La seva independència es va proclamar el 5 de maig del 1992, com a República de Crimea, però va acabar sent adjuntada a Ucraïna, després d’un acord entre els dos parlaments. La República de Crimea i la seva gran població de parla russa tenien un grau d’autonomia dins del país, mentre que Sebastopol va adquirir un règim especial.

Als anys 90, la població ucraïnesa estava formada per unes 600.000 persones a Crimea, una minoria si la comparem amb la població russa, que representava un 80% dels habitants de Sebastopol i un 70% de la població total de la península. L’any 1991, la comunitat russa va votar en referèndum a favor de la independència d’Ucraïna amb l’esperança d’aconseguir un nivell de vida més alt [Calabuig Erlends, 1994]. A més a més, la crisi econòmica i financera que patia el país a l’època va permetre el ressorgiment de teories nacionalistes que van portar a la convocatòria d’un altre referèndum d’autodeterminació. El maig del 1992, el Soviet Suprem local va proclamar Crimea “independent” i va convocar un referèndum per al mes d’agost del mateix any. Dues setmanes abans, però, el referèndum es va frenar degut a les pressions del govern de Kíev.

El parlament prorús de Crimea i el parlament ucraïnès van acordar un estatus especial d’autonomia, que va ser adoptat el juny del 1993 i en el qual es van transferir moltes competències cap a Simferopol, capital de Crimea.

Entre el 1991 i el 1994 es van produir tensions entre prorussos i proucraïnesos a Crimea i a la resta d’Ucraïna. La cessió de Khrusxov dins d’un context soviètic representava un “regal” sense conseqüències. Però, després de la independència d’Ucraïna l’agost del 1991, la cessió es va convertir en un altre assumpte. Els nacionalistes russos exigien que Crimea fos retornada a Rússia.

El maig del 1992, el Soviet Suprem de Rússia va declarar la inconstitucionalitat de l’acta del 1954 de concessió de Crimea a Ucraïna, alhora que reconeixia el Tractat rus – ucraïnès de la Frontera Intangible del 1990. El 1993 la duma va votar en referèndum sobre la possibilitat d’annexió de la ciutat de Sebastopol. L’aclaparadora majoria de 166 vots contra 1 va mostrar que la idea d’una Crimea ucraïnesa desagradava a Rússia [Calabuig Erlends, 1994].

Sebastopol alberga la base naval de la flota al Mar Negre, compartida des del 1997 fins al 2014 entre Rússia i Ucraïna. Aquesta base està equipada amb una secció per als submarins nuclears d’atac. L’any 2010, després de dures negociacions, Ucraïna va acordar prorrogar fins al 2042 el contracte d’arrendament de Rússia fins al port de Sebastopol. Moscou manté aquesta base militar estratègica, on la seva flota del Mar Negre estaciona des del segle XVIII. Des del col·lapse de l’URSS, Rússia seguia exigint el retorn de la ciutat i la península sota el control de Moscou.