Rússia i Ucraïna comparteixen una llarga història medieval comuna que se centra en la Rus de Kíev. Kíev, capital de la Ucraïna moderna, és considerada el bressol de la civilització eslava oriental. Al segle XI la Rus de Kíev era l’estat més gran d’Europa per extensió.

La invasió mogola (1223-1240) va marcar el final de la Rus de Kíev i l’inici d’una nova etapa històrica en què els principats eren la nova forma d’organització política. Entre els diferents principats que es van crear hi havia el Principat de Kíev.

Els pobles d’Ucraïna i Rússia van començar a separar-se degut a la creació del Tsarat rus (1547-1721), que va agrupar la majoria de les províncies del nord de la Rus de Kíev, i la República de les Dues Nacions (formada per la unió del regne de Polònia i el gran ducat de Lituània). A partir del segle XVII, Ucraïna es va incorporar a l’Imperi Rus.

El període 1917 – 1919 va ser molt convuls, amb declaracions d’independència, proclamació de la República Popular d’Ucraïna, invasions bolxevics,… L’any 1920 es va proclamar la República Socialista d’Ucraïna, que serà una de les Repúbliques Soviètiques fundadores de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el 30 de desembre del 1922.

Entre el 1932 i el 1933 Ucraïna va patir un gran episodi de fam, anomenat Holodomor, que va provocar la mort d’entre 7 i 10 milions d’ucraïnesos. Se’n consideraren responsables a les autoritats soviètiques i a les polítiques encapçalades per Ióssif Stalin, dirigides contra els camperols ucraïnesos, que van suposar l’aniquilació sistemàtica i massiva de la població (un terç de la qual eren infants) i una flagrant violació dels drets humans. Stalin va ordenar realitzar campanyes de repressió, conegudes com “deskulakització“, que consistien en el genocidi i la vexació dels kulaks (pagesos rics), així com en l’apropiació del gra que produïa el país.

L’any 2006, Ucraïna va demanar oficialment que es reconegués el genocidi d’Holodomor. Aquesta iniciativa va tenir l’acceptació de diversos països, incloent-hi els Estats Units. Però el caràcter genocida d’aquesta fam va ser impugnat per Kazakhstan i Rússia, que argumentaren que Ucraïna no va ser l’única república soviètica afectada. L’ONU no ha reconegut el genocidi. Per contra, l’any 2008 el Parlament Europeu va descriure Holodomor com una fam provocada i “un crim contra el poble ucraïnès i contra la humanitat”.

Si la República Socialista d’Ucraïna signa l’any 1922 la creació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS); 69 anys després, el 1991, signarà juntament amb la República Socialista de Rússia i la de Bielorússia, la dissolució de l’URSS i la creació de la CEI (Comunitat d’Estats Independents). Les tensions entre Rússia i Ucraïna, que culminaran amb l’annexió unilateral de Crimea per part de Rússia, generaran la sortida d’Ucraïna de la CEI l’any 2014.

Quin panorama va deixar l’època postsoviètica a Ucraïna? La dissolució de l’URSS va permetre l’aparició d’Ucraïna com el segon estat europeu en extensió per darrera de Rússia, amb un potent sector agroindustrial (que és considerat el graner de Rússia), amb una estructura productiva molt lligada a la indústria pesant i orientada al mercat rus, i amb potència nuclear heretada. En concret, s’hereten 1.900 armes nuclears estratègiques que seran retornades a Rússia per al seu desmantellament en el marc del Memoràndum d’Entesa de Budapest.

Però l’època postsoviètica, especialment els primers anys, s’acompanyen d’una greu crisis econòmica, amb disminucions significatives del PIB (Producte Interior Brut), desigualtats econòmiques entre óblasts (regions), així com diferents sensibilitats de la població en relació al model i l’orientació d’estat i les polítiques internacionals, concretament, les relacions amb la Unió Europea i amb la Federació Russa.

L’època postsoviètica fa sorgir dues potències regionals: Ucraïna i la Federació Russa, enfrontades per temàtiques de caràcter polític i geoestratègic. En l’àmbit polític, a Ucraïna es planteja el dilema de mirar cap a (i associar-se amb) la Unió Europea i l’OTAN o retornar a l’espai d’influència rus. Aquest plantejament polític i social serà l’eix vertebrador dels esdeveniments ocorreguts al país fins a l’actualitat.

Des del punt de vista geoestratègic, les relacions entre Rússia i Ucraïna són tenses. En particular per l’estatus territorial de Crimea [veure mapa] (cedida per l’URSS a Ucraïna l’any 1954), per la presència de la Flota de l’Armada russa a Sebastopol, i pel control dels mars Negre i Azov, compartits entre els dos estats. La disputa territorial per Crimea, així com pel control de la flota i l’ús de Sebastopol, va tenir lloc durant els anys noranta i es va cloure amb el Tractat de Pau i Amistat entre Rússia i Ucraïna el 1997. Aquest tractat va donar el control majoritari de la flota a Rússia i va obligar Ucraïna a llogar la base de Sebastopol a Rússia per períodes de 20 anys renovables.

Les relacions russo-ucraïneses es van deteriorar significativament com a resultat de la revolució Taronja del 2004 i les crisis del gas del 2006 i 2008.

Curiosament, a Ucraïna els interessos econòmics russos controlen la quota de mercat en els sectors de l’energia i els mitjans de comunicació. El primer president de la Ucraïna postsoviètica va ser Leonid Kravtxuk, membre del Politburó ucraïnès l’any 1939 i president de la Rada Suprema (Parlament ucraïnès) l’any 1990. Kravtxuk va ser escollit president el 5 de desembre del 1991, però no va ser investit fins al 22 d’agost del 1992. Després, es va presentar a les eleccions ucraïneses del 1994, però va perdre a favor del candidat Leonid Kutxma, enginyer que, entre el 1986 i el 1992, havia estat director general de la fàbrica més gran d’armes i balística Youjmach (Dniepropetrovsk, Ucraïna).

La Revolució Taronja, que va succeir a Ucraïna l’any 2004, constitueix un clar esdeveniment sobre el passat i la situació política actual del país.

Durant el darrer any de govern del president Leonid Kutxma (1994-2004) es varen convocar eleccions per succeir-lo. Els principals candidats eren el Primer Ministre en funcions, Víktor Ianukóvitx (1950), i Víktor Iúsxenko (1954), qui havia estat president del Banc Nacional i Primer Ministre, nomenat pel president Kutxma, entre el 1999 i el 2001.

Iúsxenko va dimitir i va crear un partit polític anomenat “Nostra Ucraïna”, que va guanyar les eleccions legislatives del 2002 (24,7% dels vots). Aquest partit polític es va aliar amb el de l’antiga viceprimera ministra Iúlia Timoixenko (1960), economista i empresària de la indústria del gas, condemnada l’any 2011 a set anys de presó per abús de poder en uns afers de gas amb Rússia i posada en llibertat l’any 2014.

Després d’un intent d’assassinat a finals del 2004, durant la seva campanya electoral, es va confirmar que Iúsxenko havia ingerit quantitats perilloses de TCDD (una dioxina anomenada també “Agent taronja”). Com a resultat de l’enverinament, va patir una desfiguració, però es va recuperar de forma satisfactòria.

Els resultats de la segona volta de les eleccions donaven com a guanyador a Víktor Ianukóvitx, del Partit de les Regions, amb el suport del Partit Comunista.

Els representants de Nostra Ucraïna i els seus votants es van reunir al centre de la capital, Kíev, per manifestar-se i acusar les autoritats de frau electoral. Tothom, a la plaça, va escollir el color taronja per identificar-se amb la classe mitjana de Kíev. Entre els manifestants hi havia molts ucraïnesos de la part occidental, joves mobilitzats per l’organització Pora (És el moment! Moviment anti-rus) i grups de catòlics. Ianukóvitx va rebre el suport de la part oriental d’Ucraïna, de persones russòfiles i de confessió ortodoxa, a les quals havia promès la doble nacionalitat (amb la russa) i el rus com a llengua cooficial juntament amb l’ucraïnès.

Les pressions dels Estats Units i de la Unió Europea van provocar l’anul·lació de les eleccions. Kutxma i els dos candidats van pactar una nova celebració de comicis el 26 de desembre, que invalidaven les eleccions del 21 de novembre. Les autoritats russes i Vladimir Putin donaven suport a Ianukóvitx, ja que aquest podia seguir les mateixes polítiques adoptades per Kutxma a favor del Kremlin, perquè es va apropar molt a Rússia un cop Putin va arribar al poder [1].

Finalment Víktor Iúsxenko va ser escollit com a president d’Ucraïna amb un 52% dels vots.

[1] Avioutskii Viatcheslav, «La Révolution orange en tant que phénomène géopolitique», Hérodote, 2008/2 n° 129, p. 69-99. DOI : 10.3917/her.129.0069

Un any després d’arribar a la presidència, el president Iúsxenko va expulsar molts membres del seu govern per ser acusats de corrupció. Entre els nouvinguts destaca l’actual president, Petró Poroixenko, com a secretari de defensa.

Una de les ambicions del govern era desterrar la flota russa del Mar Negre el més aviat possible, cosa que no agradava als dirigents russos.

El setembre del 2005, Poroixenko va acomiadar la Primera Ministra Iúlia Timoixenko i a altres membres del govern, ja que varen ser acusat de frau en les seves gestions polítiques. Enmig d’una forta divisió al govern, l’any 2006 Iuri Ieganúrov (1948) va ser escollit com a nou Primer Ministre. Tenia l’obligació de formar un nou equip de govern, ja que s’havien trencat les aliances amb els partits polítics que fins aleshores els havien donat suport. Va convocar eleccions a la Rada Suprema, que va guanyar el partit de l’oposició, representat per Víktor Ianukóvitx, amb un 32% dels vots i 186 escons. El partit de Timoshenko va aconseguir un 22% dels vots i el de Víktor Iúsxenko, Nostra Ucraïna, un 14%. Per formar govern, els partits de Timoshenko i Iúsxenko es volien unir amb el partit socialista, amb la intenció d’aconseguir la majoria absoluta i que Timoshenko fos la nova Primera Ministra d’Ucraïna.

Però, a última hora, el partit socialista va donar suport al Partit de les Regions de Ianukóvitx, que finalment, l’agost del 2006, va ser investit com a nou Primer Ministre d’Ucraïna.

El 3 d’abril del 2007, el president Iúsxenko va decidir dissoldre el parlament i convocar noves eleccions parlamentàries anticipades, establertes per al 27 de maig del mateix any. Aquesta decisió va ser impugnada davant el Tribunal Constitucional per Ianukóvitx, al·legant que el president no podia dissoldre el Parlament sense causa. El 25 d’abril, Iúsxenko va anunciar per televisió que posposava les eleccions al 24 de juny del 2007.

Les eleccions parlamentàries del 2007 van donar la victòria al Partit de les Regions de Ianukóvitx, però les “forces prooccidentals” Nostra Ucraïna i el Bloc de Iúlia Timoixenko es van combinar per formar un govern de coalició. Timoixenko es va convertir en Primera Ministra després de procediments parlamentaris laboriosos, en què tots dos grups van sumar només un escó més que la majoria absoluta a la Rada Suprema. La tensa relació entre el president i la Primera Ministra seria el punt de partida de la crisi parlamentària de setembre del 2008.

Alguns membres de la presidència van acusar Timoixenko de trair els interessos nacionals al servei de les seves ambicions personals.

La coalició entre el Bloc Timoixenko i el partit presidencial Nostra Ucraïna es va fer miques amb motiu d’una reforma constitucional per reduir els poders del cap d’Estat en favor del govern. Els diputats de Nostra Ucraïna van ser pràcticament els únics en oposar-se a la promulgació de la llei, aclaparadorament aprovada per l’oposició i el Bloc Timoixenko.

Competint per un segon mandat a les eleccions presidencials del 2010, el president Iúsxenko va ser eliminat en la primera ronda amb un 5,45% dels vots. Aquesta severa eliminació és el resultat d’una política considerada decebedora pel poble ucraïnès, que veia en Iúsxenko l’heroi de la Revolució Taronja del 2004; i les tensions i la rivalitat amb la seva primera ministra, Iúlia Timoixenko. El període presidencial de Iúsxenko va finalitzar el 25 de febrer del 2010, quan Víktor Ianukóvitx va jurar al Parlament com a nou president d’Ucraïna.

Ianukóvitx va anunciar la intenció de substituir la Primera Ministra Iúlia Timoixenko, qui va caure en una moció de censura. Mikola Azàrov, proper a Ianukóvitx, va ser nomenat nou Primer Ministre d’Ucraïna.

El 21 d’abril del 2010, Víktor Ianukóvitx va enfortir les relacions amb Rússia, ja que va signar amb el seu homòleg rus, Dmitri Medvédev, un tractat d’ampliació a 25 anys del contracte d’arrendament de la flota russa del Mar Negre a Sebastopol, a Crimea, i també una reducció del 30% en el preu del gas rus lliurat a Ucraïna. A més, a diferència del seu predecessor Víktor Iúsxenko, Víktor Ianukóvitx va dir que no considerava la fam d’Holodomor (que el 1930 va provocar milions de víctimes a Ucraïna) com un genocidi.

El juny del 2012, el fiscal de Kíev va imputar Iúlia Timoixenko per l’assassinat l’any 1996 a l’aeroport de Donetsk del diputat i home de negocis Yevhen Chtcherban (1946-1996), que se sospitava que formava part de bandes criminals ucraïneses. Chtcherban era propietari de la societat gasista Aton Corporation, i com que, en el moment dels fets, el Primer Ministre Pablo Lazarenko (1953) i Timoixenko estaven construint un sistema de monopoli per importar gas, els investigadors van relacionar que l’assassinat tenia la intenció d’eliminar un competidor per al control d’aquesta indústria energètica a Ucraïna. D’acord amb el fiscal adjunt Renat Kuzmin, l’empresa de la víctima estava en competència amb els Sistemes Units d’Energia d’Ucraïna (Uk) que dirigien els acusats.