Les causes internes

Per comprendre el conflicte de l’Iraq i Síria, i la convulsió que es viu a la regió de l’Orient Mitjà, s’han de tenir en compte diferents aspectes; entre ells, les lluites de poder de les potències tant regionals (Israel, Líban, Jordània, l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia) com internacionals (Rússia, EUA, Xina i França) i, d’altra banda, qüestions socials, polítiques, econòmiques i religioses internes de l’estat sirià.

En el marc de les qüestions religioses, l’aparició d’ISIS i el seu protagonisme en el conflicte és clar. En el context sirià, ISIS va aprofitar la percepció creixent entre molts sunnites que el govern, de domini xiïta, els perseguia, els privava de recursos i els excloïa del poder. L’arrest de figures polítiques sunnites d’alt nivell i la forta repressió de la dissidència sunnita van esdevenir els millor canals de reclutament per a ISIS. La concepció d’ISIS es desmarca en alguns aspectes d’Al-Qaeda, sobretot pel que fa als objectius del grup. ISIS té la intenció de crear un califat: un estat islàmic que agrupi tot el món àrab, des d’una visió molt extremista i radical de l’Islam. És en aquest context expansionista, que ISIS pren part a la guerra de Síria, procedent de la frontera amb l’Iraq.

L’any 2013 ISIS es va convertir en el grup rebel més poderós del nord de Síria. Com havia fet prèviament a l’Iraq, va dedicar esforços a islamitzar la població de les zones que tenia sota control, alhora que combatia altres grups rebels, tant kurds com partidaris i detractors del president sirià Bashar al-Assad.

D’altra banda, entre les múltiples i complexes causes del conflicte sirià es troba la gestió del procés de reforma política del país. En aquest sentit, la primavera àrab representa un punt d’inflexió.

Des de finals del 2010, el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà viuen immersos en una situació de canvis polítics que han modificat les relacions internacionals i la geopolítica de la regió.

Les protestes de diferent índole i intensitat que es van produir entre desembre del 2010 i març del 2011 van donar lloc a l’inici d’un procés de canvi polític i social a tot el món àrab; un procés que obria oportunitats per a l’esperança, no només de canvis de règim sinó també de canvi social.

Però les expectatives sobre una possible liberalització econòmica i obertura política s’han vist frenades per l’aparició de règims militars autoritaris, com en el cas d’Egipte, o bé d’estats en situació de fallida, com en el cas de Líbia, i han arribat a desembocar en conflictes armats, com en el cas de Síria.

Els règims autoritaris, mitjançant fortes repressions, han truncat la possibilitat que una ciutadania més organitzada emergís i es consolidés. Aquests efectes de contrarevolució de les elits més tradicionals han comportat una polarització de les societats de l’Orient Mitjà, de la qual n’estan traient rèdit els moviments més radicalitzats i extremistes.

A Síria, la mort d’Hafiz al-Assad l’any 2000 i la successió al poder per part del seu fill Bashar al-Assad van convertir el país en una república heretada, tot i que amb forces esperances de canvi dipositades en el nou governant jove, que havia estudiat a Occident. Aquest canvi, però, no es va materialitzar. Tot i la relativa millora de l’economia siriana (conseqüència de la substitució dels vells dirigents fortament ideologitzats per tecnòcrates més pragmàtics), la situació del país estava prop del col·lapse. La pobresa (que afectava el 30% de la població), la sobredimensió de l’estructura burocràtica i la forta corrupció existent van desembocar en un malestar intern, que va culminar amb protestes que reclamaven llibertats, reformes polítiques i posar fi a la corrupció.

Els clans d’Al-Assad i el nucli del règim controlaven els sectors econòmics més importants, les principals empreses del país, tots els ressorts del poder polític i una densa xarxa de serveis secrets destinats a mantenir la població sota control i evitar qualsevol tipus de dissidència. L’ús de la força per part de l’exèrcit per reprimir les protestes del 2011 va deixar clar que Bashar no fugiria com Mubarak o Ben Ali, sinó que utilitzaria tota la força per impedir la caiguda del règim.

A la negativa internacional de donar suport a una intervenció armada i a una oposició incapaç de derrocar al règim i cada cop més fragmentada, s’han d’afegir centenars de milícies que combaten a Síria, armades i finançades per les potencies regionals, en defensa d’interessos propis. El mosaic de milícies que s’ha desplegat en el conflicte és complex, i els suports no es realitzen estrictament en clau interna de Síria, sinó que tenen un rerefons regional. Aquest és el cas del suport de Turquia, que està participant en el conflicte i que, conjuntament amb els EUA, finança i dóna suport als grups que lluiten contra ISIS dins el territori sirià, concretament al denominat “Exercit Lliure de Síria”. Aquest grup rebel també rep suport d’altres potències regionals, com Qatar o l’Aràbia Saudita.

S’han creat així les condicions perquè els combatents islamistes puguin aprofitar el conflicte. Estat Islàmic, lluny d’enfrontar-se directament al govern de Síria, intervé en els enfrontaments entre milícies opositores, amb l’objectiu de refermar els territoris del califat proclamat i que defensa.

El conflicte armat a Síria, amb múltiples bàndols, s’està dilatant en el temps, des del 2011, i provoca una allau de persones refugiades i desplaçades internes que busquen fugir de la violència.

Més informació: