ColombiaMapaPolitic

Introducció al conflicte

El conflicte polític a Colòmbia es remunta al s.XIX amb les rivalitats entre els partits liberal i conservador, que representaven de forma molt parcial els interessos de la població. En quant al conflicte polític actual, comença a la dècada dels 60 amb l’aparició de les guerrilles (principalment les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia i l’Exèrcit d’Alliberament Nacional), fruit de l’exclusió social i política, la distribució desigual de les terres, i la injustícia social.

Inici

La independència de Colòmbia va suposar l’inici d’un conflicte que es va perllongar durant tot el s.XIX amb torns entre els partits conservadors i liberals, pronunciaments i guerra civil.

L’última d’aquestes denominades guerres civils es donaria entre 1899 i 1902 i es coneixeria com la Guerra dels Mil Dies. En aquesta, els conservadors van triomfar enfront dels liberals i van inaugurar un període de 30 anys que es va anomenar “l’hegemonia conservadora”, una dictadura d’un partit sobre un altre.

El partit liberal quedaria exclòs del poder fins el 1930 quan, a causa d’una conjuntura favorable, es faria amb el poder i portaria a terme una sèrie de reformes: tributària, fiscal, educació, i sobretot, l’agrària i laboral.

És una etapa, 1930-1947, en la qual es dóna el joc entre partit liberal i conservador exercint aquests últims una oposició que impediria el desenvolupament de les reformes, i que les bloquejaria finalment el 1947.

Aquesta oposició que sorgeix en els anys 40 seria una oposició bel·ligerant que defensaria, d’una banda, la idea de legítima violència enfront dels abusos del poder, i per l’altra, la pràctica de l’atemptat personal. Així s’organitzarien grups irregulars, armats, que buscaven paralitzar la participació electoral del liberalisme i després, descomptar la diferència de vots matant a l’opositor.

El punt àlgid d’aquesta violència es donaria el 1948 amb l’assassinat del líder liberal Jorge Eliecer Gaitán. El seu assassinat va provocar una explosió d’ira popular que es va denominar el Bogotazo i que va assenyalar l’inici de la denominada Violència. Entre els anys 1948 i 1953 van ser assassinades unes 300.000 persones, van proliferar els grups irregulars armats per part dels dos bàndols i es va posar fi de forma definitiva a la reforma agrària que es pretenia realitzar des de la dècada dels anys 30.

Va ser llavors quan va arribar el govern de Rojas Pinilla i inicia un arbitratge que es va resoldre amb un acord entre els dos partits: el Liberal i el Conservador s’alternarien el poder. Aquest sistema, conegut com alternança o Front nacional, es va plasmar amb un tractat signat a Sitges (Espanya) el 1953 i, encara que des d’un punt de vista constitucional duraria 16 anys, aquesta alternança política s’ha seguit donant en l’actualitat.

D’aquesta forma es dóna un monopoli del Govern i l’oposició, però és una oposició que no existeix i que s’exclou sistemàticament des del principi del Front Nacional. Així, l’oposició dintre del sistema es dóna, però no tenim oposició al sistema en sí, i quan sorgeix és físicament liquidada o comprada mitjançant el sistema clientelista.

Evolució

En els anys 60 sorgirien diversos grups d’oposició que acabarien desapareixent: Moviment Revolucionari Liberal, Front Unit, ANAPO, etc. L’últim intent d’aquesta història de l’oposició va ser la Unió Patriòtica (UP), un moviment polític dels anys 80 que pretenia traslladar el creixent moviment guerriller cap a una oposició civil, és a dir, abandonar les armes per a passar a ser una oposició legal. Aquest moviment seria liquidat físicament en la seva totalitat amb un saldo de 3000 morts.

També en els 60 apareixerien diversos grups armats de variat ideari d’esquerres: El més antic, actiu i amb major nombre d’efectius serien les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), d’ideologia marxista-leninista, amb origen en els grups de camperols que reclamaven la reforma agrària. Li seguiria l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), hereu del moviment estudiantil inspirat en la revolució cubana, les idees del Che Guevara i la teologia de l’alliberament.

A causa de l’increment de les guerrilles, han proliferat les organitzacions paramilitars de dreta. El seu origen es troba a les milícies rurals formades pels grans propietaris terratinents, funcionaris locals a zones en les quals la presència de l’Estat és feble, i les vinculades a les Forces Armades i al narcotràfic. Totes elles s’enquadren en una estructura nacional a través de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC).

Sota la presidència de Belisario Betancur (1982-1986) es van establir vies de pacificació: Va declarar una amnistia general per a tots els grups armats d’oposició i va oferir negociar en el marc d’un règim ampli d’incorporació política. Com a resultat es va obtenir un alt el foc de les FARC el 1985 que donaria origen a l’abans citada UP. No obstant això, a causa de la falta de suport per part dels partits polítics, i després de l’eliminació física de milers de guerrillers desmobilitzats, les FARC van tornar a les armes i la iniciativa no va avançar.

El 1990, entre els mandats de Virgili Barco i César Gaviria, es van signar acords amb el Moviment 19 d’abril (M-19), l’Exèrcit Popular d’Alliberament (EPL) i altres grups rebels menors que es van incorporar a l’obertura política que es va plasmar en la Constitució del 1991. En quant a la resta dels grups alçats, es va optar per la “guerra total” que continuaria Ernesto Samper (1994-1998).

Ja amb Andrés Pastrana es llançaria a la fi del 1999 el Pla Colòmbia, un ambiciós projecte integral que deuria assolir també eradicar el narcotràfic i fomentar el desenvolupament econòmic i social del país. Aquest va ser un pla avaluat en uns 7500 milions de dòlars i finançat per Colòmbia (4500 milions $), EUA (1500 milions $) i Europa (200 milions $), a més d’altres recursos procedents d’institucions financeres internacionals ( FMI, BM, BID…) i altres països (Japó, Suïssa…).

Durant els primers anys del seu mandat Pastrana es va mostrar amb una gran voluntat de negociació amb els grups guerrillers, però després d’un llarg procés no massa fructífer, va considerar que aquesta estratègia havia fracassat i finalment decidiria la ruptura de negociacions amb la guerrilla a principis del 2002.

Situació actual

A les eleccions del 2002 arriba al poder Álvaro Uribe amb el seu programa d’ordre i autoritat que atreu bona part d’un electorat cansat de la violència i la inseguretat. És així com el president Uribe inicia el seu mandat amb tres objectius entrellaçats:

  • Campanya per les reformes polítiques: combatre la corrupció i fer més operativa la maquinària institucional i administrativa.
  • Projecte de Seguretat Democràtica: buscar la negociació amb els grups insurgents des de la pressió.
  • Desplegament extern: introduir el conflicte colombià a l’agenda internacional.

Davant aquesta nova línia dura d’Uribe, els grups insurgents s’han preparat per a la polarització del conflicte: les FARC amb la seva demostració de força tractant d’estendre el conflicte a diversos fronts i d’apropar l’escalada ofensiva a les ciutats, i el ELN intentant sobreviure en un context de tensió en el qual deuen confrontar tant a les FFAA com a les AUC.

En quant a aquests últims, recolzant-se en complicitats polítiques i en el fet de compartir amb les FFAA l’objectiu de combatre als guerrillers, podrien arribar a algun tipus d’acord amb el govern a canvi d’obtenir la impunitat per les seves accions del passat.

A dia d’avui, i després de 40 anys de conflicte, ni l’Estat ni els grups armats han aconseguit els seus objectius. A més, la normalització de les pràctiques violentes han dut a la transformació del sistema econòmic del país i a la militarització de la societat amb els grups paramilitars com a nous actors. Malgrat tot, en la societat civil colombiana, la principal víctima del conflicte armat, estan sorgint iniciatives esperançadores que busquen el final de la violència i que creen una dinàmica que podria ser germen d’integració social en la qual la convivència s’imposi a la confrontació i a la violència.