Segons les trobades informals i entrevistes realitzades en aquesta regió a membres de la “Mesa de Víctimas del Carmen de Bolívar”, membres del “Colectivo de Comunicaciones Montes de María”, dones palenqueres i advocats que acompanyen el procés de restitució de terres, es confirmen algunes de les crítiques que consten en el quadre de polítiques públiques portades a terme per l’Estat, en referència a la implementació de la resolució 1325 de Nacions Unides.

En aquesta regió la visibilització de la dona en els processos participatius ha estat propiciat per l’arribada de formacions específiques per a dones. Així, tal i com refereixen les dones de Palenque, els canvis que s’han produït en els últims anys en els rols de gènere, tenen com a origen en les moltes capacitacions rebudes per part de diferents ONG, tot i senyalar que encara hi ha molt masclisme basat sobretot en la dinàmica cultural que es basa en que “el sustento y responsabilidad es de las mujeres, ellas llevan el sostén de la casa, los hombres trabajan en el campo”, fet que feia recaure en gran mesura a les dones el pes de la llar i la família. Les dones entrevistades manifesten que la igualtat de drets que pretenen, tot i que afecta a la cultura palenquera, no la posa en perill, superant aquesta visió de la cultura com un procés estàtic.

En el cas del Carmen de Bolívar, les dones denuncien la manca de programes de capacitació i apoderament de dones, els quals, segons deien les dones de la “Mesa de Víctimas” “no llegan en los territorios (referint-se a les zones rurals), y en las zonas rurales hay mucho desconocimiento de los derechos que tenemos las mujeres”. Així doncs, sí que es donen algunes formacions, tot i que “no llegan donde deberían llegar”- remarcava una camperola-. Si bé les dones participen en els espais que han de canalitzar les demandes locals, ells posen de manifest que: “participamos en la mesa de proyectos productivos, la mesa del agua, de la tierra… pero se queda en el papel […] y es que hay mucha política pública pero nada, no hay compromiso institucional”- destacava una líder de la regió.

A més a més, totes destacaven la discriminació que patien al no ser escoltades ni tingudes en compte: “decían que cuando se juntan más de tres mujeres el diablo las escucha”- comentava una dona palenquera fent referència a l’estigma que arrosseguen les dones. També manifesten el fet que han de fer front als perills que implica parlar – “somos pocas las que nos atrevemos a hablar y nos amenazan o nos nos escuchan” – denunciava una dona del Carmen de Bolívar. En el cas de Palenque, l’actual Junta del Consejo Comunitario ha incorporat la demanda de les dones de “tener una cuota femenina”, i a més ha instaurat una conselleria de “género, generación y equidad”.

Les activitats de prevenció en molts casos es centren en la violència de gènere i la sexual que han patit i pateixen les dones. Una dona palenquera destacava que “la discrimininación empieza desde el propio hogar” alertant de la necessitat de superar la violència en l’àmbit familiar.

La creació d’organitzacions i col·lectius de dones, com la “Kasimba de sueños ” de Palenque, mostra dues lluites “y es que cuando defiendo a las mujeres defiendo a todas las mujeres y también defiendo la raza porque soy negra”- remarcava una palenquera. Aquests espais serveixen per posar en comú les necessitats i problemàtiques de les dones, creant una xarxa de recolzament mutu que visibilitza i combat la violència a la que estan sotmeses – “hicimos unos talleres con el apoyo de la fiscalía sobre maltrato familiar, unos conversatorios, y trabajamos nuestro yo interior”. La superació dels estereotips que discriminen la dona negre implica una re-significació, que es tradueix en la promoció de l’auto-reconeixement i la reivindicació de la identitat “ y es que es necesario el rescate de la estética afro”- fent referència als pentinats i la vestimenta afro.

Els mecanismes de protecció necessària pels líders i les víctimes no són els que dóna l’estat: “no hay apoyo ni confianza en la seguridad que brinda el Estado, porque según ellos todos los problemas son de faldas ”- senyalava una dona membre de la Mesa de Víctimas, que ha patit amenaces i se li ha atorgat algun tipus de protecció (normalment cotxe blindat i guardaespatlles). La percepció des de les integrants de la Mesa de Víctimas i de les activistes dels processos de restitució de terres, és que hi ha una negació de la situació d’inseguretat que viuen els i les líders comunitàries, a l’igual que les defensores de drets humans i reclamants de terres, i un exemple d’això és que es nega l’actuació del “ejército anti-restitución”. En el cas de Palenque, no hi ha policia ni exèrcit que patrulli, perquè tenen la guardia cimarrona, que s’encarrega de la seguretat a la comunitat. De manera que en els casos estudiats es té més confiança amb els mecanismes comunitaris de protecció que no amb l’Estat “preferimos comunicarnos entre nosotras, y así nos cuidamos”- afirmava una líder.

Les accions de reparació impulsades en el territori obvien el fet que encara hi ha moltes víctimes, sobretot dones, que no han explicat la violència, sobretot sexual, a la que ha han estat sotmeses, “y es que todavía hay miedo y sobretodo una siente verguenza al contarlo”. A més, remarcaven que “hace falta una reparación psicológica para trabajar el resentimiento y el dolor” – identificava una dona de la Mesa de Víctimas.

Pel que fa als processos de retorn al territori, “los programas que llegan son simples”, “los operadores de la Unidad de Restitución de Tierras ya tienen cuadrados los proyectos productivos”- fent referència a lo inapropiats que són els programes, els quals no tenen en compte les pràctiques tradicionals, el sòl, i les temporades de sembra i no incideixen en el problema real: l’accés a la terra – “nos gastamos más plata en el transporte hacía la parcela que lo que nos da después la venda”, i és que en cap dels casos hi ha l’“engranaje institucional con las ayudas del estado” – posant de manifest la inexistència de mecanismes i estratègies de comercialització de la mercaderia. Els projectes que arriben no incorporen l’enfoc de gènere “ los proyectos que dan, todos, son puro hombre”- senyalava una camperola.

Un cas concret de reparació de terres que ens mostra que no s’està complint la pretesa reparació integral que preveu la llei 1448 (restitució de la terra, acompanyament tècnic i mesures de seguretat pel retorn a la terra) és el testimoni d’una dona de Montes de María: “primero le dieron la tierra y más nada. Luego se consiguió que le dieran 36 millones para tecnificar la finca, pero esa plata se gastó con el operador que le obligaron a contratar para la tecnificación; ni un policia le ha venido a ver”. En aquest mateix sentit, “los comités de justícia transicional no hacen seguimiento de la entrega de predios”. Un altre dels obstacles que dificulta la restitució de terres és que la llei al presumir la veracitat de qui la reclama, no li dóna veu al procés, sent els ocupants més poderosos els que aprofiten el procediment judicial per formalitzar l’ocupació il·legal de terres – situació repetida en molts casos segons un advocat que acompanya els processos de restitució de terres. Així doncs, només quan els camperols humils són els ocupants, el demandant aconsegueix la restitució de la terra, com és el cas de la vereda de Palmito. Aquesta situació comporta la re-victimització de moltes víctimes per les pròpies institucions creades per defensar-les.

A la regió de Montes de Maria hi ha el cas de dues comunitats afrocolombianes re-assentades com a conseqüència del desplaçament forçat. És el cas de la comunitat de Mampujan, que ara està assentada a Mampujancito, i Bunga, que ara està a la Bunguita. En aquest últim cas, la població manifesta tenir por de tornar a les finques d’on van marxar, i a més no saben de què podran viure en unes finques abandonades ja fa molts anys. En quan a l’experiència del desplaçament forçat, una dona desplaçada l’any 1991, i membre de la Mesa de Víctimas, expressava el canvi de rols a la família que va suposar anar a viure a la ciutat, on els homes no podien treballar (acostumats a treballar al camp) i on van ser les dones les que es van convertir en “caps de família” al tenir més capacitats per treballar als nuclis urbans. Això mateix recull l’informe “Restitución de tierras y enfoque de género” (2013), “el desplaçament tendeix a generar canvis en els rols desenvolupats per home si dones. […] Les dones desplaçades en una gran proporció es veuen obligades a assumir el rol de proveïdores de la llar, ja sigui per la mort, desaparició o separació dels seus marits, o per les dificultats que enfronten els seus companys per accedir a una Font de recursos estables”.

Iniciatives com la creació de ASOPRODUCE a Palenque o el “Museo itinerante de la memoria de Montes de María El mochuelo”, ajuden a apoderar a la dona i que assumeixi un rol visible tan dins la família com a la comunitat, augmentant la seva autonomia i capacitat de decisió. Caldrà veure quines implicacions i canvis generen aquestes iniciatives al llarg dels anys.