Els indicadors que es dissenyen per a l’avaluació de la implementació i efectivitat de la resolució 1325 a Colòmbia han resultat poc efectius per identificar i valorar la participació de les dones afrodescendents a Colòmbia, especialment en el marc d’un tema tant específic i vital com el de l’accés a la terra. I és que molts dels indicadors que menciona la resolució no poden mostrar la influència real de les dones en els diferents àmbits de la mateixa, donat que els indicadors estan pensats per ser aplicats “als homes” sense existir el criteri diferencial de gènere ni ètnia en l’aplicació dels mateixos. Criteris com el de la participació de les dones en llocs de poder ocupats per homes, poden no reflectir la diferent manera de liderar o de participar de les dones.
Les principals recomanacions a les institucions, l’acadèmia, les organitzacions socials i els diferents agents de la cooperació internacional són:
– Promoure investigacions sobre el tipus de lideratge de la dona rural a Colòmbia que permeti realment i de manera integral apoderar a les dones, repensant el terme de lideratge i recuperant el sentit polític de l’apoderament.
– Visibilitzar i valoritzar els processos d’apoderament de les dones afrocolombianes com a constructores actives de pau i com a titulars de drets que participen políticament, s’organitzen, proposen, incideixen política i socialment per exigir a l’estat (com a responsable) l’efectiu gaudiment dels drets humans reconeguts a la resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, i concretament, en la lluita per l’accés a la terra- És fonamental tenir en compte que l’apoderament és la capacitat de cada persona per seguir el seu projecte de vida en base a les seves capacitats i talents, a través de la dignitat i l’oportunitat (Botello 2017).
– Tenir en compte les capacitats i els talents de les dones que habiten el món rural, indígenes, afrocolombians i camperoles, així com la influència de les polítiques de cura que desenvolupen, per tal d’apoderar-les de forma conjunta, trencant així amb la fragmentació habitual de les entitats rurals colombianes.
– La promoció d’espais interculturals és fonamental per ajudar a superar la visió simplista i estàtica de les categories ètniques i qüestionant les divisions i competències internes que hi ha per a ser reconeguts com a subjectes legítims de drets diferencials.
– Incorporar altres elements a la protecció física de les persones defensores de drets humans, reclamants de terres, protectores ambientals, entre d’altres, tenint en compte el número de víctimes que hi hagut des de la firma dels Acords de pau entre les FARC –EP i el Govern. Tal i com senyalava l’informe de l’ONU (2018) és imprescindible la protecció comunitària i la creació de mecanismes propis de protecció, ja que l’estat no és capaç de garantir la seguretat dels i les activistes socials.
– Els mecanismes definits per a la reparació sovint no tenen un caràcter integral, obviant la necessitat de fer d’aquesta, un procés individual i col·lectiu, i tampoc efectiu, ja que, per exemple en el cas de la restitució de terres és necessari un acompanyament tècnic, jurídic i psicosocial.