La comunitat afrocolombiana estava històricament assentada, en la seva majoria, a les zones rurals (segons el DANE del 1993 la població afrocolombiana estava distribuïda en un 35,41% a les zones urbanes i un 64,59 % en les zones rurals, mentre que en el DANE del 2005 el 72,65% està a les zones urbanes, i el 27,35% en les rurals), garantint la sobirania alimentària i la reproducció cultural.

Com a conseqüència del conflicte social i armat, aquesta dinàmica s’ha alterat, donant lloc tant a processos de resistència com a processos de re-definició de la identitat conseqüència del desplaçament forçat, el qual en la majoria de casos, a causa de la persecució que pateixen les víctimes, s’acaben assentant a les grans ciutats, on poden passar desapercebudes, èxode que es reflexa en les estadístiques del DANE anteriorment citades.

La Corte Constitucional (Auto 005 de 2009) va concloure, entre altres factors, que les causes de desplaçament de la població afrocolombiana són:
• l’exclusió estructural que resulta en marginació i vulnerabilitat
• la mineria i els processos agrícoles que imposen pressions sobre territoris ancestrals
• la debilitat en la protecció judicial i institucional inadequada dels territoris col·lectius afrocolombians (ACNUR 2012).
• A més, també es senyala que aquesta situació està relacionada amb la penetració del narcotràfic, la implementació de les activitats agro-industrials i turístiques, l’explotació aurífera i de fusta i la violència del conflicte armat […] (Colectivo de Mujeres PCN, 2012:12).

Actualment, la població afrocolombiana es troba distribuïda en tot el territori nacional, però les regions amb major presència són la Costa Pacífica, la franja costera del Caribe, Risaralda, Caldas, Quindío i Antioquia. Les geografies de les comunitats negres a Colòmbia són bastes […], per tant la territorialitat es igual de basta i complexa.

Segons el cens del 2005 els afrocolombians representen un 9% de la població, no obstant la Defensoría del Pueblo assegura que al menys un 25% del total de la població pertany a les comunitats negres. Segons el cens agropecuari del 2014 la proporció de dones que s’autoreconeixen com a negres, afrocolombianes, palenqueres i raizales en territoris col·lectius és del 33.3%. Aquesta disparitat de xifres es deu, d’una banda a les mancances pròpies del DANE i de que el fet de ser considerat o no afrocolombià depèn de l’autoreconeixement i, per tant, és indiferent del color de la pell.

La regió del Pacífic compte amb 132 territoris col·lectius de comunitats negres (INCODER 2014) i a la regió del Carib l’únic territori col·lectiu és el de San Basilio de Palenque, en el municipi de Mahates del departament de Bolívar.

Ubicació de la població afrodescendent a Colòmbia.

Font: OCHA Colombia. Població afrocolombiana. DANE 2006

Segons el Cens agropecuari del 2014, els territoris dels grups ètnics ocupen 39.9 milions d’hectàrees, i el 15.61% d’aquestes pertany a les comunitats negres i raizales. Ara bé, cal tenir en compte que el 90,7% dels territoris de grups ètnics correspon a boscos naturals, és a dir que les activitats agropecuàries es poden desenvolupar només en el 6.9% dels seus territoris, ja que la seva majoria són territoris protegits (DANE 2014).

La importància del territori per a les comunitats negres es deu a el seu caràcter essencial per la seva supervivència física i cultural, de manera que s’han adoptat diversos preceptes legals que permeten protegir els drets que aquestes exerceixen sobre aquest. Específicament es busca protegir l’ocupació ancestral i el desenvolupament de models productius tradicionals. I és que la pervivència de les comunitats negres requereix de l’exercici efectiu del dret col·lectiu sobre els seus territoris, en virtut de l’estreta relació que mantenen amb els mateixos. El territori és reconegut en la Llei 70 de l’any 1993, com la base fonamental de la seva cultura, vida espiritual, integritat i desenvolupament autònom.

Les formes d’existir de les comunitats en el territori expressen una manera política de ser que no és sempre ni totalment capitalista, és a dir, tot i que són territoris on existeix una connexió parcial amb el capitalisme i la modernitat, no són únicament modernes ni capitalistes (Mina i altres 2015). Segons el professor Ernell Villa el territori significa “el espacio donde se desarrolla la identidad. Para construir la identidad y mantenerla hace falta territorio, así sea urbano”, tot ressaltant el caràcter polític del territori, ja que la seva reivindicació implicava organització. També es refereix al territori com un lloc de memòria, una pràctica de vida lligada als cultius, la cria d’animals i l’habitatge. De manera que la tinença a la terra es presenta com una expressió cultural, “la tierra es vida y visión del mundo, es donde se van a criar mis hijos y donde están enterrados mis muertos” i alhora com un element bàsic per a la subsistència: “si no tienes tierra eres más pobre”.