“UN MITJÀ PER A LA GUERRA CIVIL”
Reflexions del sociòleg Alfredo Molano en referència a la qüestió de les anomenades “Les Convivir” o Associacions de Vigilància Especial:
- No ha estat possible establir amb certesa el nombre de “Convivir” que hi ha al país. La Confederació que les agrupa parla de 700 i la Superintendència, que diu que les vigila, afirma que només han facilitat 414 llicències. Aquesta diferència tan marcada evidencia que no hi ha un control efectiu d’aquestes entitats per part de l’Estat. I aquest control no existeix per dues raons. En primer lloc, perquè compleixen tasques d’intel·ligència dins de la població civil i, per tant, és imperatiu mantenir en secret la identitat dels seus membres. I en segon lloc, perquè aquestes entitats solen fer servir armes d’ús privatiu de les forces armades, i generalment no disposen d’autorització per utilitzar-les. La Superintendència ha reconegut que no té capacitat per vigilar el funcionament de “Las Convivir”, a causa de la seva proliferació.
- L’organització accelerada de “Las Convivir” ha estat deguda en realitat a l’ampliació del teatre de la guerra, a l’augment sostingut de la inseguretat i, sobretot, a la incapacitat de la força pública per atendre amb eficàcia aquests problemes. Els promotors de “Las Convivir” sempre fan referència a aquest últim punt per justificar la seva existència. Però és aquí on es troba la gran contradicció d’aquest sistema. Perquè “Las Convivir” actuïn de manera eficaç necessiten una força pública forta i solvent, perquè les controli i coordini. Però aquestes entitats neixen precisament de les limitacions de la força pública.
- Aquesta contradicció es farà cada cop més gran a mesura que s’incrementi el nombre de “Convivir”, i això pot conduir a que actuïn com una força armada ofensiva. La delicada tasca que porten a terme les fa objectiu militar i moltes vegades es veuen obligades a fer operacions de caràcter punitiu, o de càstig.
- El problema central radica en que constitueixen un subjecte armat que no té un vincle orgànic amb les forces armades i que no manté una condició subordinada respecte d’aquestes. Ningú pot invocar el deure de solidaritat i el deure de col·laborar amb la justícia (art. 25 del Codi de procediment penal) per exigir a persones de caràcter privat que assumeixin tasques pròpies de la policia, encarregant-se de la prevenció i repressió de conductes delictives.
Les activitats que desenvolupen “Les Convivir” involucren els civils al conflicte armat i els fan participar directament en les hostilitats. A més, en no formar part de les forces regulars, queden exclosos de la protecció humanitària que el Protocol II addicional al Conveni de Ginebra de 1974 estén a la població civil. La conseqüència de tot això és que cada dia augmenta el nombre de combatents improvisats, sense entrenament i amb un total desconeixement dels principis del Dret Internacional sobre els conflictes armats. En aquestes circumstàncies augmenta la intensitat de la guerra i la desconnexió entre el camp de batalla i la rereguarda.
Els organismes internacionals de protecció del Drets Humans han manifestat les seves inquietuds pel fet que a Colòmbia continuïn havent-hi, al costat de les Forces Militars i la Policia Nacional, organitzacions privades de civils que porten armes de guerra amb el pretext d’enfrontar-se amb la insurgència i la criminalitat comuna. La darrera queixa ha tingut el seu origen en el Comitè de Drets Humans del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, òrgan amb pes específic si tenim en compte que va ser creat mitjançant tractats internacionals.
No hem d’oblidar la incidència negativa que ha tingut la violència parainstitucional (juntes d’autodefensa inspirades en la doctrina de la Seguretat Nacional) sobre els Drets Humans en la crisi colombiana. Ja el Govern de Virgilio Barco va haver de prohibir-les per ser “responsables d’actes pertorbadors de l’ordre públic”, i la Cort Suprema de Justícia va declarar-les contràries a la Constitució el 25 de maig de 1989.
Amb l’organització de “Les Convivir”, l’Estat ha tornat a caure en l’error de promoure l’aparició d’actors armats que empitjoren la situació de la repressió il·legal i de la guerra sense contencions. Encara estem a temps de corregir aquest greu error.
Text enviat per Alfredo Molano al magistrat Vladimir Naranjo, de la Cort Constitucional, en l’audiència pública feta per la Cort Constitucional, el passat 26 d’agost de 1997.