“LA LLEI DE LA IMPUNITAT”
El Govern de la República va iniciar converses sobre desmobilització amb les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) quan aquests últims van anunciar un alt-el-foc en desembre de 2002.
Com a conseqüència d’aquestes negociacions va aparèixer en juliol de 2003 l’Acord de Santa Fe de Ralito, mitjançant el qual les AUC es van comprometre a desmobilitzar els seus 20.000 efectius abans del 2006. Fins al moment, i segons els informes, s’han desmobilitzat prop d’una tercera part.
En aquest context apareix la Llei de Justícia i Pau (juny 2005) amb l’objecte de regular la desmobilització en curs dels paramilitars (i tècnicament dels membres de la guerrilla), concedint als membres desmobilitzats de grups armats il·legals acusats d’abusos contra els drets humans, penes de presó significativament reduïdes.
Aquesta llei, que ofereix la reducció de penes i la protecció contra l’extradició als membres dels grups paramilitars que abandonin les armes, ha estat molt criticada pels grups de defensa dels drets humans que l’han definit com la “Llei de la impunitat”.
Entre els aspectes criticables destaca el fet que la llei ofereix substancials beneficis econòmics i judicials als que es desmobilitzin, però no condiciona aquests beneficis a cap acció específica dels paramilitars per al desmantellament de les seves xarxes. Els paramilitars poden rebre beneficis fins i tot si es neguen a cooperar amb qualsevol investigació de les autoritats, no desvetllen informació sobre la seva estructura o fonts de finançament, es neguen a lliurar les terres i altres bens obtinguts per la força, i no fan reparacions a les víctimes.
Per exemple, a l’article 17 on es parla sobre la confessió, la llei assenyala que els paramilitars oferiran una “versió lliure” del que desitgin, sense obligació de dir la veritat.
O al capítol IX sobre el dret de reparació de les víctimes, es diu que els paramilitars tenen l’obligació de lliurar els bens il·legalment adquirits, però no inclou sancions en cas de no fer-ho. A més, i segons les normes internacionals, el dret de reparació ha d’incloure garanties de no repetició. No garantir que els responsables de violacions de drets humans compareguin davant la justícia i que els combatents no es reintegrin al conflicte, podria facilitar la repetició d’aquests abusos.
Un altre aspecte polèmic és el fet que la llei no requereix cap investigació. Els paramilitars que hagin comès crims contra la humanitat i altres abusos no seran investigats a menys que ja estiguin sent processats. Aquest enorme buit legal es traduirà probablement en una impunitat encoberta per als milers de paramilitars responsables d’atrocitats, i en la privació del dret a conèixer la veritat de les víctimes dels abusos de drets humans.
D’aquesta manera, la llei no compleix les normes internacionals sobre el dret a les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació; a més, agreujarà el problema endèmic de la impunitat a Colòmbia, i comporta el perill que els paramilitars desmobilitzats es reintegrin al conflicte armat.
Quant a l’objectiu bàsic de la llei, la desmobilització, el text no inclou mesures per garantir que els combatents es desmobilitzin realment. Existeixen sòlids indicis que les estructures paramilitars continuen intactes després de la desmobilització, i que els combatents desmobilitzats estan sent reciclats en el conflicte, principalment com a informadors pagats per l’exèrcit.
Per concloure, queda clar que és possible preveure beneficis judicials per a membres de grups armats al marge de la llei que col·lectivament deixin les armes i signin acords de pau amb el Govern. No obstant això, és necessari que aquests beneficis depenguin de l’esforç per contribuir de forma efectiva a la justícia, l’esclariment de la veritat i a la reparació de danys ocasionats a les víctimes. A més, no han de quedar per fora les mesures necessàries per desmantellar les estructures il·legals que van permetre a aquests grups tenir incidència a nivell social, econòmic i polític al país.