Si bé Colòmbia no ha elaborat plans d’acció nacional per facilitar la planificació, coordinació i seguiment de la implementació de la resolució 1325, tal i com s’havia proposat des de les Nacions Unides, l’efecte més important d’aquesta és la incorporació de la casuística específica vinculada a la dona en contextos de conflicte armat en les polítiques públiques relatives a la seva atenció. Concretament, amb la Sentencia de tutela T-25 de l’any 2004, es fa especial èmfasi a la desproporció de les conseqüències del conflicte armat en la dona que es troba en situació de desplaçament.

Aquesta històrica sentència reconeix la violació massiva i repetitiva dels drets humans de la població desplaçada tot apuntant a les falles estructurals de les polítiques de l’Estat, les quals contribueixen a que aquest fet succeeixi. L’auto 092 de seguiment de la sentència, sobre “La protecció dels drets de les dones en situació de desplaçament i la prevenció desproporcionada de l’impacte de gènere en el conflicte armat i del desplaçament forçat” és un dels resultats del seguiment del Tribunal d’aquesta important i pionera sentència.

Gran part de tot el que s’ha desenvolupat en tema de dones a Colòmbia parteix del seguiment que els òrgans de l’Estat i la societat civil han estat fent sobre el compliment de l’Auto 092, en el que, per exemple, obliga a l’ Estat a la realització de 13 programes específics, un dels quals és el de “facilitació de l’accés a la propietat de la terra per dones desplaçades”. A més a més, a l’auto 005 del 2009, també de seguiment de la Sentencia de tutela T-25 de 2004, la Corte va insistir en la necessitat de donar un tractament especial als grups poblacionals més vulnerables, sent la població afrocolombiana de les més afectades pel desplaçament forçat. El tribunal va constatar que l’estat colombià no tenia una política pública d’atenció a la població desplaçada afrocolombiana (Rodríguez 2010).