Les conclusions que a continuació s’exposen s’emmarquen en les reflexions d’Amartya Sen, segons la qual la falta d’oportunitats de les dones (ja sigui la dificultat en l’accés a l’educació, la salut o la terra) afecten el seu apoderament. En aquest informe es mostra la manca d’oportunitats de les dones en el seu dret a l’accés a la terra, tant en l’esfera privada com en la pública, degut a les barreres de caràcter legal, cultural, estructural i institucional, que obstaculitzen així el seu procés d’apoderament.
L’accés de les dones afrocolombianes a la terra ha de ser contextualitzat en un país en què tot i l’extensa legislació i les polítiques relatives als drets humans, als drets de les víctimes, i de les dones, l’impacte real d’aquestes està molt qüestionat. Això mateix consta en l’informe de la Cedaw (2013) quan comenta sobre Colòmbia que “les incoherències en la governança i l’estat de dret es deu a la seva escassa aplicació”.
Cal senyalar que la falta de dades segregades en quant a dona i etnicitat, a més de fer evident l’incompliment de l’obligació de l’Article 30 de la Llei de Dona Rural (731 de 2002) que obliga a que el govern Nacional promogui l’ampliació dels registres estadístics sobre la condició de la dona rural i afegeixi indicadors d’avaluació, ha dificultat el desenvolupament d’aquesta investigació. Segurament aquest és el motiu pel qual no hi ha informes que facin referència al tema en què es centra aquest informe: l’accés de la dona afrocolombiana a la terra. Tampoc s’han pogut trobar informes que relacionessin la resolució 1325 amb l’accés a la terra, i menys a l’accés a la terra de les dones afrocolombianes.
En relació al camp, cal posar de manifest que la presència de l’Estat continua sent únicament a través de les forces de seguretat sense que hi hagi una intervenció integral (ONU, 2018).
La dona rural afrocolombiana pateix una complexa interseccionalitat de discriminacions que impedeixen un impacte real de l’aplicació de la 1325, fet que es demostra en el fet que Colòmbia ocupa el 80è lloc de 135 entre els països amb major desigualtat de gènere en el món (Mesa de Género de la Cooperación Internacional en Colombia (2012).
Tot i que hi hagi un marc jurídic nacional i internacional que busca una igualtat de gènere, pel que fa a l’accés efectiu de les dones a la terra, els obstacles identificats tenen a veure amb la família, la comunitat, l’estat i el mercat. En aquests àmbits la distribució és majoritàriament masculina degut a: preferències masculines d’herència, privilegis masculins en el matrimoni, biaixos de gènere en els programes estatals de programes de terres i en el mercat de terres (Meerte i León 2000:3). Els efectes que pretén la 1325 no es donaran fins que no es superin aquestes barreres estructurals. L’anàlisi de les variables per conèixer el grau d’implementació d’aquesta resolució en relació a les dones afrocolombianes i l’accés a la terra ens ha demostrat la necessitat de considerar les estructures familiars i culturals i les polítiques públiques com a perpetuadores de la desigualtat de gènere.
A continuació es presenten les conclusions per cada categoria treballada en relació a la implementació de la 1325, tenint en compte la informació secundària i les entrevistes realitzades durant la realització del present informe.
Participació
o Tot i que hi ha avenços en matèria d’enfocament de gènere, com ho demostren els Acords de Pau de l’Havana, que han incorporat el que disposa la resolució 1325 en quan a l’aplicació de l’enfoc de gènere en els processos de pau, no existeix cap menció específica a les dones afrocolombianes i indígenes en les nombroses lleis o normes sobre el tema de terres i territori. (Corporación humanas Colombia 2014). A més la Procuraduría General de la Nación (PGN), referent a la 1325, conclou que són precaris els nivells de participació i inclusió de dones en instàncies de disseny i aplicació de polítiques públiques on es reivindiquen els seus drets.
o En general, la participació de les dones és relegat al paper de víctimes, sent necessari explicar la història de les dones indígenes i afrocolombianes, no només com a víctimes del conflicte armat i de les estructures sexistes, sinó com a dones en resistència, lluitadores i abanderades de les causes de les seves comunitats, en particular, de les lluites per la terra i el territori. (Corporación humanas Colombia 2014).
o La participació, entesa com la visibilització de dones en espais usualment ocupats per homes dins els “espais de poder normalitzats”, és molt difícil en un país on les dones encara viuen en situacions greus d’exclusió i discriminació. Caldria visibilitzar i donar valor al rol familiar i comunitari tant determinant que té la dona com a portadora de sabers tradicionals i per tant com a reproductora de la cultura. Així mateix s’hauria d’aprofundir sobre els diferents tipus de participació i lideratge que tenen les dones, i el paper d’aquests en les lluites pels seus drets i pels del col·lectiu de què formen part.
Protecció
o L’actual situació de greu inseguretat i amenaça que pateixen els i les líders demostra que els mecanismes de protecció, tal i com estan plantejats, no funcionen. Els mecanismes de protecció que ofereix l’Estat són reactius i individuals, en comptes de ser preventius i col·lectius. A més no es donen per protegir a una comunitat en situació de risc, ja que no tenen en compte les causes que generen els riscos, sinó únicament pretenen mitigar el risc físic. És necessari que tot procés d’apoderament de les dones vingui acompanyat d’una procés participatiu de les mateixes en quan a les mesures de protecció que més els hi convé, tenint en compte l’augment dels assassinats de les líders i defensores de drets humans.
o L’absència de mesures de protecció en l´àmbit departamental i local, mostren la incapacitat i falta de voluntat de solucionar aquest gravíssim problema que afecta sobretot a les comunitats ètniques.
Prevenció
o Les mesures per evitar la discriminació per motius d’origen ètnic i de gènere s’han focalitzat en formar i sensibilitzar a funcionaris sobre la necessitat de superar las barreres institucionals, legals i culturals que reprodueixen l’estigmatització i la múltiple discriminació. Aquestes mesures obliden els obstacles estructurals que s’han d’afrontar per aconseguir una igualtat social que, segons Botello (2017), ha de construir-se en sinergia amb la capacitat d’actuar de cada persona. És per això que cal promoure el desenvolupament de les capacitats individuals i comunitàries mitjançant l’educació, la participació en el mercat laboral sense discriminació, el reconeixement del treball domèstic, la superació de la pobresa i la major participació política.
o No hi ha polítiques públiques que qüestionin els rols socials i culturals i que ajudin a trencar amb els estereotips de gènere, ni que reconeguin el treball de la dona rural.
o La tradicional associació entre identitat i territori, tal i com senyala Hoffmann (2006), oblida gran part de la seva població, la qual està ubicada a les ciutats. En l’àmbit urbà la majoria d’organitzacions de dones afrocolombianes a nivell nacional (Red Nacional de Mujeres Afrocolombianas, Red de Mujeres Chocoanas, Fundación Akina Zaji Sauda, Fundación para la Formación de Líderes Afrocolombianos i altres) es mobilitzen entorn a temes ètnic-identitaris (Meertens 2006). Mentre que per les comunitats organitzades i auto-reconegudes com a afrocolombianes de l’àmbit rural, la tinença de la terra és una expressió cultural. Aquesta dicotomia planteja la necessitat de proposar noves nocions espacials, nous sentits de lloc que sacsegin els drets territorials de la ruralitat […] ja que allò jurídic, en la mesura que permet accedir a drets, crea estretes figures que limiten l’espontaneïtat innata de les configuracions socials i la possibilitat de canvi (Lovera i altres 2017: 73) i a la vegada qüestionar aquests processos de re-etnització i auto-reconeixement, els quals sembla que responguin a estratègies de resistència al model de desenvolupament capitalista.
Reparació:
o Els efectes desproporcionats del conflicte armat, junt amb la repercussió negativa dels mega-projectes agrícoles i miners sobre els territoris habitats per dones afrocolombianes ha agreujat la discriminació, les desigualtats i la pobresa (Cedaw 2013) d’aquest col·lectiu.
o La Llei de víctimes i restitució de terres (Llei 1448 de 2011) tot i que pretenia tenir un efecte transformador i reparador, per a les dones víctimes encara hi ha molts obstacles per poder ser ateses amb la deguda diligència estatal, per tal que hi hagi un accés efectiu a la terra. L’èxit d’aquesta llei tindrà lloc quan es sigui capaç de crear les condicions que permetin a les víctimes del desplaçament forçat, les terres de les quals van ser adquirides de forma il·legal, retornar en condicions de seguretat i sostenibilitat (Amnistia Internacional 2014).
o Les polítiques de terres estan enfocades a la millora de la producció, l’ acompanyament tècnic i la comercialització, però no en l’accés a la terra, la formalització de la tinença o la recuperació de la terra o el reconeixement de territoris col·lectius (Amnistia Internacional 2014).
o Les polítiques governamentals tenen un caràcter “familista”, observació compartida amb el CONPES 3784 (Mujeres víctimas del Conflicto), on la família entesa com una institució “neutre” té un pes fonamental en les polítiques d’accés a la terra. Tal i com s’ha vist en l’informe, la majoria de programes de terres prioritzen els “cabeza de família” que principalment són homes, situació que també passa en la repartició de territoris col·lectius, on els caps de família també acostumen a ser homes. Per això, pel que fa a la influència de la cultura, en els casos dels territoris col·lectius de les comunitats afrocolombianes, aquests reprodueixen un ordre territorial on la dona no acostuma a tenir un accés real a la terra.
o El dret a la terra i al territori és per les comunitats rurals afrocolombianes la base per la garantia d’altres drets, com ara el dret al treball, l’alimentació, el desenvolupament i els drets col·lectius ètnics. En l´àmbit de la dona rural, la realització efectiva del dret a la terra serveix per: acostar-se a la igualtat de gènere, com a procés d’apoderament, incrementar l’eficiència del seu treball i com a millora del seu benestar (Meertens 2006).