Les aspiracions a la tinença col·lectiva del territori degudament formalitzat coexisteixen amb una nova fase de la conflictivitat en el món rural que protagonitzada per les disputes pels recursos naturals en un context d’escassetat, degradació ambiental i de creixent privatització de l’aigua, al sòl i altres conjunts de serveis de l’ecosistema, resultat de la introducció del model econòmic neoliberal i amb uns processos d’urbanització forçada conseqüència d’aquestes disputes. Aquesta conflictivitat té a veure amb el territori i els significats que té aquest pels diferents actors que hi conflueixen. Aquests canvis en l’estructura agrària de Colòmbia han portat a les poblacions rurals a les inacabables lluites per l’accés a la terra i la protecció del territori, motiu pel qual se li atorga a aquesta problemàtica un caràcter estructural.

Aquesta nova conflictivitat és deguda en part a que, tot i que l’actual Constitució colombiana aprovada el 1991, va incloure per primera vegada drets socials, mecanismes de participació i unes polítiques compensatòries per a grups tradicionalment exclosos, com els indígenes i els afrocolombians, sent un gran avenç pel reconeixement de la diversitat cultural i l’autonomia, la nova carta magna també va comportar l’obertura econòmica del país, procés que ha dificultat la posada en pràctica del reconeixement dels drets de les comunitats ètniques, concretament els drets sobre els seus territoris.

A més, la nova constitució va introduir el concepte d’ordenament territorial, que va començar a ser concebut com un assumpte polític que posava en joc la distribució de recursos, competències i jurisdiccions, i representava noves possibilitats d’autonomia i accés a recursos per a regions i sectors marginals. Aquest canvi va satisfer part de les demandes d’aquesta població, ja que des de llavors, indígenes i afrocolombians són reconeguts com a subjectes de dret col·lectiu i poden gaudir de protecció jurídica i autonomia territorial.

Fotografia a San Basilio de Palenque.

Els drets territorials de les comunitats afrocolombianes són reconeguts per primera vegada a la Constitució de 1991 i desenvolupats després en la Llei 70 de 1993, i la figura que els representa són els anomenats “títulos colectivos”, sent els Consejos Comunitarios els encarregats d’administrar internament les terres de propietat col·lectiva, vetllar per la conservació i la protecció dels drets de la propietat col·lectiva, la preservació de la identitat cultural, l’aprofitament i conservació dels recursos naturals i fer de conciliadors comunitaris. (Corporación Humanas Colombia).

Des d’aquesta perspectiva multicultural es combinen dos enfocaments:
• el territorial (el reconeixement dels drets territorials a la població rural de la Conca Pacífic i d’altres zones que compleixin els requisits)
• i l’ètnic (el reconeixement d’un estatus especial a les poblacions negres).

Segons Hoffmann les reivindicacions territorials es recolzen en una reconstrucció de la història de la població negra […], en aquest discurs, el territori és la base i el fonament de la identitat. Ara bé, cal considerar que, l’èmfasi territorial rural exclou a la majoria (aproximadament més del 70%) de la població negra que és urbana i viu fora del Pacífic.

Aquest conflicte per la terra i el territori ha fet de la població afrocolombiana una de les més victimitzades, sent de les comunitats que més desplaçaments forçats ha viscut. L’any 2017 l’Agència de l’ONU pels refugiats (ACNUR) va reafirmar que Colòmbia segueix sent el país amb el major número de persones que s’han vist obligades a abandonar les seves llars (7.4 milions segons ACNUR fins l’any 2016), de les quals el 87% són d’origen rural (DANE 2005). Segons el CODHES (2008) el 12.3% del total pertany a la comunitat afrocolombiana, on, segons el RUV, 413.677 són dones desplaçades, sent un 9.8 % del total de dones víctimes del desplaçament forçat.

La situació és especialment greu en els territoris que han estat titulats col·lectivament a les comunitats negres del Pacífic. Un total de 252.541 persones han estat expulsades de 50 municipis que es troben en aquests territoris (Afrodes i Global Rights, 2007), xifra que representa el 79% de la població que està registrada com a subjecte de dret a aquesta titulació col·lectiva. Segons ACNUR 2012 (Situación Colombia afrodescendientes), el 98,3% dels i les desplaçades afrocolombians viuen sota el llindar de la pobresa i, segons el Dane 2014, de les dones afrocolombianes registrades, el 21.5% del total no sap llegir ni escriure. Finalment, mencionar que el Pla de Resposta Humanitària Colòmbia 2018 de l’OCHA continua identificant tant a les comunitats afrodescendents com a les dones com a “grups poblacionals en condicions de vulnerabilitat”.

Ara bé, tot i que la comunitat afrocolombiana ha patit danys i victimitzacions que les han conduit a processos d’urbanització, despossessió i desplaçament, la necessitat d’ocupar el territori ancestral i tradicional continua. Tal i com descriu Boaventura de Sousa Santos, l’elevada concentració de la terra a Colòmbia i el model neoextractivista, ha reduït la capacitat d’acció política dels grups ètnics, i amb això, la possibilitat de conservar i defensar el seu territori. Tot i que l’Estat té l’obligació de defensar als grups ètnics, a la pràctica els veu com una obstacle pel “progrés”, ja que les terres tradicionals es sobreposen amb unes àrees que avui dia estan dedicades a un model de desenvolupament aliè que ha afectat el dret a la terra d’aquesta població Tal i com senyala l’Informe d’Amnistia Internacional (2014), el conflicte ha servit per concentrar encara més la propietat de la terra, fent de les terres adquirides il·legalment projectes de mineria a gran escala, agro-industria i ramaderia extensiva.