El conflicte és normal en una societat, no és quelcom patològic ni una manifestació de mals incurables. “Cap col·lectivitat humana és homogènia. Cadascuna està composta d’una multitud de categories socials diferenciades per nombrosos criteris: edat, religió, llengua, clan, ètnia, regió, opinió filosòfica o ètica, categoria socioprofessional, feina, habitatge, etc. Algunes d’aquestes categories formen grups de pressió, actors col·lectius més o menys estructurats, d’influència desigual, que expressen i defensen interessos parcialment complementaris i oposats” (Bajoit, 1992). El conflicte, manifestació natural de les comunitats humanes, ha de ser entès com l’expressió de la diversitat i la complexitat d’una societat amb múltiples interessos, expectatives i problemes dels grups que la conformen (Vargas Velázquez, 1994).

Paul Oquist planteja que “la violència és un procés estructurador important i a vegades decisiu en la història colombiana […] (això) pot semblar que el país hagi tingut un passat particularment violent. Tot i això, una histèria violenta és comuna a la humanitat en el seu conjunt. Una de les principals característiques de la violència és la seva universalitat en els processos estructuradors de les societats humanes. Tot i això, aquest no és el punt fonamental: més important és el fet que els éssers humans són pacífics sota determinades circumstàncies estructurals i són violents sota unes altres […]” (Oquist, 1978).

El que és problemàtic i condemnable és que els conflictes es desplacin cap a una dimensió de les relacions socials en la qual l’única solució possible sigui l’eliminació de l’altre, entès com un enemic.

En aquest sentit, considerem important parlar d’un pressupòsit metodològic del sociòleg Guy Bajoit, en el qual es defineixen les categories següent, com a eina d’anàlisi dels conflictes socials:

1. Una acció col·lectiva conflictual “és la d’una categoria social (els membres d’una classe, una raça, un grup sexual, religiós, lingüístic, urbà, rural) que evidencia una desigualtat de la qual és víctima i que és conseqüència dels seus intercanvis amb una altra categoria social, definida com a adversària. Aquesta evidència de la desigualtat no porta, al contrari, a excloure l’adversari, ni a trencar la relació: aquesta, per contra, apunta a millorar-la, a fer-la més suportable, a donar-li noves bases. Al mateix temps, la categoria social adversària, que es beneficia de la desigualtat, no pot o no desitja optar per una estratagema d’exclusió i es veu abocada a un intercanvi conflictual”.
2. Una acció col·lectiva contradictòria “és la d’una categoria social (un exèrcit, una guerra, una minoria amenaçada, un partit revolucionari oposat a un estat, un grup delinqüencial…) que cerca excloure de la relació una altra categoria social o que és amenaçada de ser exclosa per l’altra. Que quedi clar que l’exclusió posa fi a la relació, no necessàriament a l’existència física de l’altre. Aquí no existeixen, com en el conflicte, finalitats comunes en joc: cadascú cerca l’eliminació de l’altre per exercir el control de l’entorn… No hi ha “regles del joc”: tots els cops estan permesos si ajuden a reforçar o a destruir la desigualtat”.

Amb tot això, i a l’efecte de l’anàlisi, hem establert una distinció entre aquestes dues dimensions del conflicte social. La dimensió conflicte, que implica un camp d’enfrontaments socials, quasi sempre per reivindicacions socials, al voltant de la qual hi ha possibilitats d’arribar a la negociació entre els actors, que es miren a si mateixos com a adversaris. La dimensió contradictòria, que fa referència a aquell camp dels enfrontaments socials al voltant de reivindicacions polítiques i socials, ja sigui per les pràctiques dels antagonistes o per les imatges implícites de l’altre (percebut com un enemic), fa quasi inexistents els espais d’acord i dóna marge a l’enfrontament, caracteritzat per la primacia de la coerció, en aquest cas (Colòmbia) la utilització de la violència com a element fonamental.

En aquesta perspectiva, la violència com a part de l’acció política estaria associada a la convicció (real o suposada) que el conflicte entre actors socials i polítics només es desenvolupa en la dimensió contradicció, i que en l’escenari sociopolític no existeixen oponents amb projectes comuns, sinó antagonistes irreconciliables, amb projectes excloents i pretensions de dominació total.

Els diferents conflictes que viu la societat colombiana, moltes vegades desplaçats cap a tractaments violents, tenen un rerefons que no es pot oblidar ni minimitzar, perquè és dins d’aquest on s’originen, es reprodueixen i es resolen o s’aguditzen.

Una societat autoritària produeix comportaments autoritaris. Sens dubte la ideologia del dogma, de la intransigència i la intolerància, la de veure’s com a únics “portadors de la veritat”, ha orientat la conducta dels actors de la societat colombiana: els polítics (armats o desarmats) i els socials. La tendència històrica ha estat resoldre les insatisfaccions socials i polítiques amb la violència.

Per això la repressió enfront a les lluites socials, quasi sempre com a transformadores de l’ordre establert, ha estat una resposta recurrent. La parcialitat de les institucions estatals en els diferents conflictes en contra dels interessos de sectors socials subordinats va ajudar a deslegitimar l’Estat i a transformar-lo en un element de legitimació dels actors que el conformen.

Si bé els orígens del conflicte armat colombià es remunten a principis del decenni dels seixanta i en algunes característiques aquest té relació amb la violència bipartidista dels anys cinquanta, és evident que en la dècada dels noranta aquesta confrontació adquireix particularitats que és necessari analitzar i valorar.

Els grups guerrillers, més enllà de situacions conjunturals, han mostrat al llarg del temps un creixement sistemàtic i continuat i un procés d’expansió en tot el territori nacional. “El 1985, 173 municipis presentaven en el passat presència guerrillera, mentre que el 1995 aquesta xifra arribava als 622” (Observatorio de la Violencia, Bogotà, 1996).

Avui dia, els grups alçats en armes posen tot l’esforç a controlar o influir sobre els poders regionals i locals, mantenint davant d’aquests una ambigua i contradictòria relació: s’ataquen com a espais de clientelisme i corrupció, al mateix temps que s’estableixen relacions de convivència i adequació mútua. Sembla que una relació pragmàtica de benefici recíproc, que per a molts fa confosos els objectius de la guerrilla, encara que existeix no es pot interpretar com l’abandó de la seva pretensió d’accedir al poder nacional.

Des del punt de vista tàctic militar, la insurrecció ha tingut últimament èxits en la concentració d’un major nombre de forces militars sobre objectius específics. Això ha creat una falsa sensació de triomfalisme militar i ha comportat una certa prepotència política. Però tot això no vol dir que s’estigui generant una guerra de posicions o arribant a una capacitat de la guerrilla per defensar territoris, encara que sigui per un temps limitat.

El panorama del conflicte guerriller s’ha modificat substancialment. “La guerrilla, que en el passat actuava de forma preponderant en regions rurals i aïllades, en l’actualitat s’acosta als centres politicoadministratius més importants del país i demostra una presència molt activa en zones petroleres, minaires, de cultius il·lícits, frontereres i amb important activitat agropecuària. És així com la nova geografia del conflicte armat reflecteix amb claredat com la guerrilla s’estén de forma cada cop més evident cap a zones que li donen avantatges estratègics en la confrontació.

D’altra banda, també hi ha hagut un canvi en els grups d’autodefensa o paramilitars. Cada dia cerquen majors nivells de legitimació en les regions on tenen presència, tornant-se abanderats de reivindicacions regionals i cada cop més crítics amb l’Estat i la forma d’actuar de les forces armades. Un informe recent del govern reflecteix amb claredat la naturalesa del paramilitarisme, quan diu: “Es defineixen com: una organització civil defensiva, armada, sorgida com a conseqüència de les contradiccions de caràcter polític, econòmic, social i cultural de la societat colombiana, agreujades per la conducta omisiva de l’Estat […]”

Manifesten que: “L’abandó secular de l’Estat va constituir el centre del discurs polític de la insurrecció armada per cercar un ordre revolucionari, de la mateixa manera que l’abandó dels deures de protegir la vida, el patrimoni i la llibertat dels ciutadans va donar origen polític i militar al moviment de les autodefenses […] les dues expressions armades comparteixen el mateix origen des del punt de vista de les causes del seu naixement […] però rebutgem, això sí, el desbordament dels mitjans utilitzats per conquerir aquests fins”.

Això està acompanyat d’un esforç dels grups d’autodefensa per transformar-se en un projecte nacional que superi la seva fragmentació i especificitat regional. Aquests han anat desenvolupant una tàctica de copament territorial de regions, amb un cost social i de violacions dels drets humans i del dret internacional humanitari molt ampli, encara que (també s’ha de reconèixer) amb un relatiu èxit des del punt de vista estrictament militar. “[…] al voltant de 200 municipis han tingut manifestacions de presència de grups paramilitars, d’autodefensa, i de justícia privada en la primera meitat d’aquesta dècada. Com que molts d’aquests grups neixen com a conseqüència de la pressió de la guerrilla, la seva influència coincideix amb la presència de la guerrilla” (Observatorio de la Violencia, Bogotà, febrer de 1997).

Estem davant d’un creixement simultani de les organitzacions guerrilleres i dels grups d’autodefensa, cosa que ens dóna indicis preocupants de la generalització del conflicte, almenys en el món rural. La tàctica de les forces enfrontades sembla orientar-se cap a la consolidació de territoris propis i la disputa pels que estan en mans de l’adversari. Però en ambdues situacions recorren al control poblacional i territorial d’aquelles. Un exemple clar és el que ha succeït aquest any (1997) a Urabá, el Cesar, i fa poc en els límits del Meta i el Guaviare.

L’homogeneïtzació política de les comunitats locals, amb repercussions en termes de desplaçaments poblacionals, intimidacions, massacres, assassinats selectius (de polítics, candidats, funcionaris públics) i l’alteració del debat electoral, ja sigui interferint-lo o impedint-lo, constitueixen estratagemes de les autodefenses per reafirmar el control sobre els municipis i les regions, i de passada per augmentar el qüestionament de la legitimitat del règim polític.

Mai com ara, en la història colombiana recent, ha estat tan amenaçat el debat electoral. L’ ELN tradicionalment tenia una posició antielectoral, heretada de la posició de Camilo Torres Restrepo, un abstencionista teòric, i només en casos molt aïllats es feia un saboteig real als processos electorals. Les FARC tenien un tradició de fer treves unilaterals durant l’època electoral, amb la finalitat que les forces d’esquerres guanyessin espais als concejos, a les assemblees o al Congrés.

Aquests comportaments es modifiquen l’any 1997 per dues raons aparents: la primera, l’assassinat de nombrosos membres de la Unión Patriótica i d’altres forces d’esquerres en els últims anys, els ha deixat sense dirigents regionals i locals capaços d’avançar la tarea proselitista amb possibilitats reals d’èxit. Això sembla deduir-se de la consigna de l’ELN: “hi haurà democràcia per a tots o no n’hi haurà per a ningú”; la segona, la intensificació del conflicte armat que es reflecteix en una guerrilla estesa per tota la geografia nacional, que encara que no té possibilitats d’una victòria militar, sí que li dóna una major capacitat d’obstaculitzar el procés electoral i d’intimidació dels candidats i dels electors.

En relació amb els intents de control coercitiu dels territoris municipals, és important tenir en compte l’anàlisi següent: “A la pràctica, les organitzacions armades (guerrillers i paramilitars) han substituït el propòsit d’aconseguir influència política mitjançant candidats i electorats propis, per la pràctica, cada cop més nombrosa, de la intimidació. Això els permet establir les regles del joc i els compromisos amb els candidats, perquè no s’escapin del seu control” (Observatorio de la Violencia, Bogotà, 1997).

Davant tot això, la força pública sembla apostar per una acció tacticadefensiva més ocupada a protegir instal·lacions fixes (incloent les seves) sense una estratagema clara d’atac. Això fa que s’accentuï la sensació de passivitat per part de la força pública (equivocada, des del punt de vista d’Alejo Vargas). Això genera una doble actitud, ambdues preocupants per les seves repercussions per a la vida institucional: cercar un acomodament amb les forces de la guerrilla que s’estan consolidant, o bé un suport, obert en algunes ocasions i soterrat la majoria de les vegades, a les autodefenses com les úniques organitzacions amb capacitat d’inflingir derrotes a la guerrilla.

A nivell intern s’ha de destacar el nou ordenament constitucional establert per la Constitució política de 1991, que va introduir elements progressius, com la Carta de Drets, el reconeixement del caràcter multiètnic de la societat colombiana, els mecanismes de participació ciutadana i comunitària, i les accions de tutela i populars per a la defensa de drets individuals i col·lectius, tots d’ indubtable gust democràtic.

A més, és necessari considerar el camí obert per l’administració de Belisario Betancur cercant una solució política al conflicte armat. Dins de la seva innovadora fórmula es van produir negociacions amb organitzacions guerrilleres com l’ M-19, un sector de l’ELP, el PRT, el Quintín Lame, el Corrent de Renovació Socialista i alguns sectors de Milícies Urbanes. Aquests exemples han deixat, sens dubte, elements positius i negatius per a l’aprenentatge col·lectiu.

El president Samper (1994-1998), des de la seva campanya presidencial, va donar prioritat a la pau com a objectiu fonamental del seu govern. En aquesta direcció va considerar que la pau involucrava accions del Govern, la meta final del qual era la transformació política i cultural de tots els colombians; dit d’una altra manera, formar un nou ciutadà: més productiu en l’àmbit econòmic, més solidari en l’àmbit social, més participatiu i tolerant en l’àmbit polític, més respectuós amb els drets humans i, per tant, més pacífic en les seves relacions entre ells; més conscient del valor de la naturalesa i, per tant, menys depredador, més integrat en l’àmbit cultural i, per tant, més orgullós de ser colombià” (Samper, 1994).

I és clar, com a component d’aquesta política integral de pau hi havia inclosa la solució negociada del conflicte armat, que incloïa bàsicament el diàleg útil, la construcció conjunta d’una estratagema de pau (agenda, procediments, calendaris, tractament de la informació), el reconeixement del caràcter polític de les organitzacions guerrilleres, la negociació enmig del conflicte, la participació activa, permanent i efectiva de la societat civil i la priorització dels acords en relació amb l’aplicació del dret internacional humanitari.

Però tot i això, el govern Samper i el règim polític colombià en el seu conjunt han estat sacsejats per la crisi associada al finançament de campanyes electorals amb diners del narcotràfic. Aquesta situació, que va disminuir la credibilitat i la legitimitat del Govern, manté polaritzada la societat colombiana, cosa que ha creat dificultats per trobar consensos rellevants davant les propostes de les organitzacions guerrilleres, al mateix temps que ha permès a aquestes jugar i estimular aquestes fractures socials a favor seu. Per a alguns sectors socials (especialment empresaris), sembla que tinguin més importància les seves diferències amb el govern i les seves polítiques, que amb les organitzacions guerrilleres.

Però la crisi del règim no ha de ser un obstacle per iniciar el trànsit cap a una sortida política negociada, sinó al contrari; és necessari afrontar la situació de forma seriosa i persistent, per introduir reformes en el nostre sistema polític, que completin el que la Constitució de 1991 va deixar a mig camí o almenys es desenvolupin alguns aspectes que s’hi mencionen.

Addicionalment, hem de considerar un element positiu (desestructuració-estructuració-desestructuració) la creació, en els últims temps, de moviments de la societat colombiana que cerquen estimular les condicions propícies per a l’inici d’un procés de solució negociada al conflicte armat. D’entre aquestes es poden destacar: la Xarxa d’Iniciatives Ciutadanes per la pau, el Comitè de Cerca de la Pau; els Grups d’Empresaris per la Pau; i sobretot, la creació de comissions independents de colombians que cerquen acomplir els papers d’aproximació, facilitació o de bons oficis entre el Govern colombià i les organitzacions armades.

Com a constatació general, avui dia existeix una major comprensió de la dinàmica del conflicte armat i una major sensibilització per la recerca de sortides polítiques negociades d’aquest. Això és un nou element positiu de gran importància, ja que reflecteix la presa de consciència dels efectes devastadors de la confrontació armada en la societat colombiana.

Però no tothom pensa així. Persisteixen encara sectors que creuen sincerament en una sortida militar a la confrontació. També molts sectors dirigents, sobretot regionals, amaguen darrere del seu discurs de solució política negociada el suport a sortides de confrontació, expressades amb simpaties cap a grups d’autodefensa o estratagemes com les de les Associacions Privades de Vigilància (las Convivir).

Evidentment, la relació entre grups guerrillers, particularment les FARC, i l’activitat del narcotràfic, és àmplia i contradictòria.

Colòmbia, com cap altre país de l’Amèrica Llatina, ha tingut una història molt particular al voltant del problema de les drogues: cultius il·lícits (marihuana, cocaïna, rosella o “amapola”), processament i producció de derivats, comercialització i distribució. Des d’una perspectiva històrica, és necessari reconèixer l’existència d’una economia il·legal, que es remunta fins a la Colònia (contraban de tabac, quina). La relació més recent és la que es desprèn de l’entrada de contraban de béns de consum suntuós, el tràfic d’esmaragdes i la proliferació de compra-vendes (cases d’empenyorament).

El narcotràfic sorgeix com una activitat productiva i mercantil desenvolupada per individus i organitzacions interessats fonamentalment en la consecució d’un lucre personal desbordant. Aquesta activitat està caracteritzada per tres grans components: la seva il·legalitat, la projecció internacional i el fet que és una activitat econòmica capitalista amb grans rendiments, precisament per les altres dues característiques.

L’operació econòmica del narcotràfic implica activitats agrícoles generalment desenvolupades per petits productors en zones de colonització recent. Aquestes activitats estan regulades per organitzacions guerrilleres, que cobren impostos sota la modalitat del gramaje i transformen aquestes rendes en fonts privilegiades d’ingressos. D’aquí ve el nom de narcoguerrilles, encunyat per un ambaixador dels EUA.
D’altra banda, el processament de la droga inclou la presència de precursors químics i de tecnologia provinents de la gran indústria química dels països desenvolupats. El tràfic i les xarxes de distribució al detall als consumidors es dirigeix prioritàriament als països de capitalisme desenvolupat i després als consumidors del nostre país.

L’enorme acumulació de capital, especialment dels agents comercialitzadors i de distribució al detall, és reinvertida en l’economia dels diferents països, cosa que genera nous sectors socials amb voluntat de tenir expressió social i política, al temps que es creen certs espais de legitimitat social enfront a aquesta nova activitat i els seus sectors expressius.
És així com s’inicien els processos d’inserció en l’àmbit social i polític d’aquests nous sectors socials (comencen a aparèixer els narcopolítics) i comencen a produir-se topades amb els sectors polítics tradicionalment dominants i alguns de subordinats de la societat, fonamentalment per les seves reserves ètiques.

La indiferència amb què la societat colombiana ha viscut certes manifestacions de la il·legalitat, que s’acosta a la complicitat, és un símptoma preocupant de la tendència que existeix, en situacions d’anomia social, a considerar que l’anormalitat, quan és recurrent, tendeix a tornar-se normal.

Al mateix temps s’inicia un procés d’inserció econòmica dels nous capitals, sent el sector agrari un dels primers blancs, amb la compra de terres. En aquest punt, l’expansió del narcotràfic es creua amb els conflictes derivats de la lluita guerrillera i contraguerrillera i assumeix posicions regionalment contradictòries, en uns casos de convivència amb el control exercit per la insurrecció en aquells territoris, i en altres, de virtual confrontació amb aquestes organitzacions. Encara que, en general, aquestes es posicionen clarament a favor dels propietaris de les terres i les seves aliances regionals, inclosos els sectors militars capficats en la lluita contraguerrillera. En aquest ambient sorgeixen els narcomilitars i els narcoterratinents, amb els quals conflueix la creació i consolidació dels anomenats grups d’autodefensa, per lluitar contra el que consideren abusos dels guerrillers.

Als anys vuitanta, el problema de la droga va canviar les seves regles del joc, fruit d’aquest procés.

Aquests grups d’autodefensa, patrocinats econòmicament per sectors socials vinculats al problema de la droga, van evolucionar cap a grups paramilitars més professionalitzats, entrenats per una campanya d’extermini i acovardiment social de les zones on els nous capitals situen les seves inversions, intentant netejar-les de guerrillers, auxiliadors, comunistes i tots aquells que reivindiquin demandes socials de les capes subordinades de la societat. Posteriorment aquesta campanya s’estén a nivell nacional i els grups paramilitars es transformen en professionals de la mort, que són a l’avantguarda del que alguns denominen el “projecte narcofeixista” de societat.

Dins d’aquesta dinàmica expansiva del narcotràfic es va iniciar una confrontació limitada entre algunes institucions estatals i grups dedicats a la comercialització i distribució al detall de la droga, acudint a mètodes terroristes indiscriminats, com un estratagema per incrementar al màxim la seva capacitat de pressió sobre l’Estat i d’intimidació generalitzada de diversos nuclis socials. És per això que no s’entén que l’Estat colombià no permeti l’extradició de colombians als Estats Units.
Des del punt de vista legal, l’Estat va començar tractant-lo com un delicte comú més, però progressivament s’ha anat considerant un delicte “quasi-polític” que per les seves singularitats (el seu caràcter col·lectiu, la pressió sobre les institucions estatals, atemoriment de membres destacats de les classes dominants primer i després de tota la societat, etc.) requereix un tractament sui generis.

La confrontació entre institucions estatals i els càrtels de la droga, que es va desenvolupar al voltant de l’ús de l’extradició pels primers i de mètodes terroristes pels segons, sembla haver esdevingut en la recerca de sortides no militars una solució via negociació. L’Assemblea Nacional Constituent de 1991, eliminant l’extradició de la nova Constitució política de Colòmbia, va crear un marc normatiu favorable per a la recerca de sortides diferents a la de la guerra. Tot i això, fruit de la pressió dels EUA, s’està produint un retorn cap a la implantació de l’extradició. Els EUA consideren l’extradició l’única mesura intimidatòria per als traficants de droga.

El problema de la negociació del conflicte armat a Colòmbia és molt més complicat que un simple problema de voluntarisme, encara que, com apunta el projecte de negociació de Harvard, “quant millors siguin les relacions entre les parts, més fàcil serà l’exploració conjunta dels seus interessos i de les possibles opcions creatives per satisfer-les” (Ertel, 1996).

Per descomptat que una bona capacitat negociadora pot ajudar, però no s’ha de perdre de vista el més important: es tracta d’un procés de negociació política entre actors amb poder (que no significa que aquests poders siguin equiparables). No es tracta de negociar la desmobilització de grups guerrillers virtualment paralitzats, sense mitjans ni fins, ni es tracta d’imposar les condicions de la rendició a un enemic derrotat. En el rerefons hi ha un conflicte plantejat entre l’Estat i els sectors dirigents de la societat, d’una banda, i les organitzacions insurgents que pretenen disputar aquest poder.

Com assenyala R. Launay, en un esforç per acostar el conflicte i la negociació, aquesta “és una dinàmica complexa, que combina processos conflictius i cooperatius, dinàmica momentània i fràgil amb predomini cooperatiu, escollida o no pels partidaris/adversaris, que tendeix a arreglar de forma pacífica un conflicte passat, actual o potencial, excloent, provisionalment almenys, la força, la violència, el recurs a l’autoritat, i implicant el reconeixement dels partidaris/adversaris com a diferents i tenint cert poder. El retorn al conflicte, més enllà de l’objecte de les negociacions, és present com l’amenaça i el motor de la negociació en la mesura que és un projecte comú” (Bellenger,1995).

Si s’està davant d’un procés de negociació política, no es pot pensar que l’únic, i segurament tampoc el primer a negociar, és la fi de les hostilitats. És important arribar a acords en aquest punt, però el que s’avanci en aquest camp està associat al que passa amb l’agenda política. Per això és important destacar el que ha plantejat el govern de Samper (1997) negociar enmig de la confrontació. Això no vol dir que la negociació se centri en discussions ideològiques, en principis abstractes, sinó en els punts d’interès específics i les seves solucions.

Arribats a aquest punt de l’anàlisi, és important recordar les recomanacions del projecte de negociació de Harvard quan afirma: “Un fonament paradigmàtic dels processos de negociació i dels mecanismes per gestionar els conflictes bèl·lics, laborals, legals o d’altres, radica en el fet que el seu enfocament principal ha de ser el dels interessos de les parts, no les seves postures de negociació, ni el seu poder de coerció, ni els seus drets legalistes” (Ertel, 1996).

Per avançar cap a un diàleg i una negociació útils és necessari acordar uns principis inicials que orientin el comportament de les parts. Respecte aquest punt, considerem els elements presents en els processos de negociació exitosos:

1. El respecte per “l’altre” i el seu reconeixement com a interlocutor polític vàlid.
2. Un compromís de les parts de no suspendre el procés de negociació mentre no s’arribi a un acord global, siguin quins siguin els obstacles que es presentin.
3. Una gestió unificada de la informació en els mitjans de comunicació social mitjançant una oficina de premsa del procés i el compromís dels negociadors de no emetre declaracions a la premsa sobre el desenvolupament del procés negociador.
4. La disponibilitat i/o presència d’un ens o una persona que aporti els seus bons oficis a la taula de negociació, que contribueixi al procés negociador i que al mateix temps sigui dipositari o garant dels acords produïts.
5. Que la política de negociació i pau comporti elements que donin credibilitat a les parts. Alguns d’aquests elements haurien de ser:
   1. Estabilitat en el temps. Això vol dir que, si és necessari, vagi més enllà d’un govern determinat.
   2. Presència a la taula de negociació (mitjançant taules paral·leles) dels sectors reals de poder de la societat, és a dir, empresaris, propietaris de la terra, sindicats, forces militars (que encara que siguin part del govern han de tenir una representació especial).
   3. Lideratge de l’executiu, com a responsable constitucional de l’ordre públic, cosa que no significa monopolitzar el procés. Per això és útil la creació d’un consell nacional de pau representatiu dels sectors de poder de la societat, que doni suport permanentment al procés de negociació.
   4. Obertura de totes les temàtiques relacionades amb el conflicte polític armat, tant les d’ordre conjuntural com les de tipus estructural.
   5. Voluntat clara dels actors de trobar sortides als problemes i de no posar obstacles a cada solució.

Inicialment sembla necessari trobar respostes, encara que provisionals, als següents interrogants, per tenir clar en quin terreny es mourien les negociacions:

1. Es coneixen de forma clara els adversaris, les seves lògiques, discursos, pràctiques, demandes i aspiracions?
2. A canvi de què les organitzacions guerrilleres estan disposades a modificar les seves pràctiques i a buidar-les dins la institucionalitat?
3. Què estan disposats a negociar el Govern i la societat colombiana a canvi de posar fi al conflicte polític armat? Què està disposada a negociar la Coordinadora Guerrillera?

L’esquema de negociar exclusivament les condicions per a la desmobilització dels alçats a les armes i la posterior reinserció d’aquests en la vida civil és insuficient i no permet preveure sortides exitoses, amb les actuals organitzacions guerrilleres de les FARC-EP, l’ELN i l’EPL. És clar que ha de ser un dels temes centrals, però mai l’únic. “El que és busca no és un acord per si mateix, sinó unes solucions que ofereixin la possibilitat d’afrontar veritablement els conflictes i les seves arrels” (Ertel, 1996).

És necessari centrar la negociació en altres temes de l’agenda, pels quals la participació de la societat civil, a més de les parts enfrontades, és bàsica. És la societat colombiana la que defineix fins on està disposada a cedir en cada un dels temes de discussió. Dins del possible, els temes de l’agenda es poden plantejar com una reelaboració d’un nou pacte social que tingui expressió normativa en una nova constitució política o com a desenvolupament legal de la Constitució de 1991 (reformes eventuals).

En el cas de les organitzacions guerrilleres FARC-EP, ELN i EPL no és creïble que canviïn quaranta anys de lluita per la possibilitat d’uns fòrums de discussió amb diversos sectors socials. No és tan senzill; la situació és molt més complexa.
És per això que una negociació política del conflicte armat ha de tenir una agenda que toqui temes com: el problema agrari colombià, les polítiques per a la gestió dels recursos energètics, el problema de la representació política de l’àmbit social, la política social de l’Estat, el problema dels poders regionals i la seva relació amb el desenvolupament regional i el paper de la força pública i de les polítiques de seguretat ciutadana en una societat postconflicte. No es tracta simplement d’exercicis acadèmics en relació amb els punts considerats, sinó d’arribar a acords específics, viables i verificables.

És necessari trencar la tradició dels governs colombians de considerar el diàleg i la negociació com a mecanismes per desmobilitzar moviments socials i veure’ls com un instrument per resoldre problemàtiques que estan a la base d’aquells. Si no és així, les possibilitats d’èxit de la negociació són pràcticament nul·les.

Ha de quedar clar que es tracta de resoldre un problema polític i no un problema delinqüencial. Es tracta de fer que el conflicte social es continuï expressant en els àmbits propis i que no es recorri a la confrontació militar com a resposta a la criminalització permanent des de l’Estat. És per això que els actors del conflicte han de tenir representació a la taula de negociació: obrers, camperols, pobladors de les regions, etc., perquè en última instància és amb aquests amb qui s’han de pactar els acords substancials.

La idea de desenvolupar la negociació enmig d’un escenari similar al d’una assemblea constituent, amb el suport del Consell Nacional de la Pau i conformada amb participació popular mitjançant importants processos regionals de consulta a la societat colombiana, el govern i la insurrecció, amb capacitat autònoma per decidir, ha de ser considerada una opció probable. Això probablement s’acostaria al que l’ELN ha anomenat “Convenció Nacional” dels colombians per trobar una sortida als problemes nacionals; i molt més encara si tenim en compte la recent sentència de la cort constitucional respecte del delicte polític, que deixa en evidència com una de les branques del poder públic es pot tornar un obstacle per a la solució del conflicte armat a Colòmbia.

La proposta del Consell Nacional de Pau és una iniciativa de sectors rellevants de la societat colombiana i de l’Estat (Vargas Velázquez, 1996). El Consell Nacional de Pau podria garantir que la política pública de pau és el producte d’un consens entre societat i poders estatals i no només una tasca del govern, de tal forma que respongui a grans acords nacionals i asseguri la continuïtat que el tema requereix. Els avatars propis del conflicte no poden ser arguments per suspendre la negociació, com demostra l’experiència del passat. És per això que el Consell Nacional de Pau ofereix a les organitzacions guerrilleres un interlocutor seriós i representatiu, no només de l’Estat, sinó de la societat colombiana, que pugui negociar i pactar amb la certesa que està representant el sentiment majoritari de la societat colombiana.

La prioritat principal de les negociacions ha d’anar en la direcció d’apartar la societat civil del conflicte, encara que l’objectiu final sigui acabar amb aquest. Però mentre això no arriba és necessari disminuir els efectes perversos que la guerra té sobre la població no combatent. També són necessaris els eventuals diàlegs regionals, que poden ser útils a l’hora d’analitzar particularitats regionals del conflicte i necessaris per precisar alternatives de solució.

La persistència de l’enfrontament armat comporta que una proporció important dels recursos nacionals es destini a la guerra, quan podrien, en circumstàncies diferents, destinar-se al desenvolupament de les regions. Però el desenvolupament de les regions no és només una tasca de l’Estat, sinó també una responsabilitat col·lectiva de la societat regional.

És necessari pensar de forma creativa i realista un estat en el qual convisquin poders regionals i locals diversos, amb alternatives de desenvolupament construïdes de forma consensuada, amb autonomia per a la presa de decisions i que siguin el reflex de les diverses relacions de poder existents: és per això que podem dir que desenvolupament regional i pau van junts.

La negociació del conflicte armat colombià ha de ser un pretext per repensar col·lectivament el país i el seu futur com a nació; la creació dins de l’Estat dels mecanismes que possibilitin a tots els actors socials expressar les seves demandes, necessitats i problemes, i trobar solucions producte d’acords.
El repte és com fer-ho perquè la sortida al conflicte armat s’articuli en la construcció d’una Colòmbia estable al final del mil·lenni, això és, amb una governabilitat democràtica.

Això implica repolititzar la societat i socialitzar la política, per la qual cosa és necessari col·locar en primer lloc de l’acció política i social l’estratagema de negociació, que és per essència la lògica de l’acció política i l’acció democràtica. És necessari crear mecanismes permanents de concertació de les polítiques públiques que, junt amb el Congrés, reflecteixin adequadament la realitat social i política del país, que siguin per excel·lència l’espai de presa de decisions.

Construir la governabilitat per a la Colòmbia de final de segle implica considerar tots els actors rellevants i el seu poder relatiu, i fer compatibles aquests amb la representació en el procés electoral democràtic, és a dir, el de les majories. No es pot pensar en una governabilitat democràtica excloent grups importants de la societat.

Finalment, des de l’Institut Popular de Capacitació de Medellín s’afirma que violència i pau són moviments que creuen tots els espais de la vida pública i privada de la nostra societat, i que desorganitzen i organitzen al mateix temps les nostres estructures en tots els terrenys… En una interpretació dialèctica del paper de la violència a la nostra societat, considerem que constitueix, en la realitat colombiana actual, un eix desestructurador-estructurador-desestructurador de la societat. Això vol dir que, encara que significa destrucció i mort, també conté processos d’organització al voltant seu: organitza diversos actors que fan la guerra, que s’aprofiten de les seves conseqüències i que finalment acaben vivint d’aquesta. D’altra banda, es constitueixen nous actors fruit del rebuig de la violència i de la guerra, fins i tot es generen moviments socials que treballen pel respecte dels drets humans i per la pau.